Largumentació és, doncs, un joc de llenguatge en què els participants busquen col·lectivament i mitjançant el diàleg arribar a acords vàlids intersubjectivament. Aquesta validesa intersubjectiva es fonamenta en la força de les raons ofertes. Els que argumenten es comprometen a fer servir la raó com a únic mitjà per a buscar i justicar la veritat dels coneixements adquirits o la rectitud de les normes proposades per a regular una conducta. No vull dir amb això que, de vegades, no calga deixar-se portar pels sentiments per a fonamentar les nostres creences i decisions; potser no sempre és necessari tenir bones raons per a mantenir una creença o iniciar una acció; possiblement, de vegades, un sentiment pot resultar una bona raó per a comprometres amb algú. Però el món dels sentiments ha destar travessat per la racionalitat i aquesta ha dhaver estat fertilitzada i enriquida per aquells. És simplement qüestió de prudència, és a dir, dintel·ligència pràctica, que ha de tenir en compte la complexitat dels contextos en què vivim i en els quals es produeixen les nostres accions. Tots valorem molt positivament la capacitat de sintonitzar amb el patiment de laltre, i considerem plausible un comportament solidari que es basa en aquest sentiment; però, amb tot, no voldríem ser operats per un cirurgià els sentiments del qual es veren tan alterats pel nostre dolor que afectaren negativament la seua ecàcia professional. Ningú et pot obligar a participar en el joc de largumentació, però en el moment en què pretens explicar o justicar la teua posició davant tu mateix o davant els altres, no tens altre remei que seguir les regles del joc, és a dir, les lleis de la lògica del diàleg, que constitueixen els criteris raonables per a avaluar els arguments. Potser en una ocasió determinada és prudent que tu seguisques el pressentiment que acabes de tenir, però no pots pretendre convèncer els altres que fer el mateix que tu és raonable pel fet dhaver tingut tu aquest pressentiment.
Una onada de misologia ens envaeix
Mai no sha escrit i parlat tant com en els nostres dies sobre el diàleg i largumentació. Però crec que, paradoxalment, vivim en una època de misologia, és a dir, dodi a la raó i als raonaments. Nhi ha prou dobrir el periòdic per a observar que encara continua sent la guerra el mitjà utilitzat per molts pobles per a resoldre els seus conictes; que el terror és linstrument que empren bastants grups per a intentar imposar les seues idees i els seus projectes; que el genocidi continua sent leina emprada per a eliminar laltre, el diferent; que les aliances militars i les campanyes bèl·liques són presentades com a croades que tenen com a objecte aconseguir una justícia innita o una llibertat duradora; que les dones continuen sent víctimes de la violència de gènere; que lanomenat (des)ordre internacional, assentat en la racionalitat de la civilització liberal de mercat, està produint la fam, la pobresa i lexclusió de milions de víctimes. Daltra banda, cada vegada és més freqüent lespectacle de molts dels nostres representants públics que, en comptes de buscar amb arguments el que convé al bé comú, es dediquen a insultar-se, a desqualicar-se mútuament, a actuar només pensant en la rendibilitat partidista, i a oposar-se a qualsevol projecte que provinga dun altre grup pel simple fet de no haver estat proposat per ells. Fins i tot en les meues classes de linstitut cada vegada costa més que els estudiants respecten disciplinadament les regles del diàleg argumentatiu: raonar suposa un esforç rigorós que pocs estan disposats a fer. I junt amb això, lestesa creença que en qüestió dopinions cadascú té la seua i que totes mereixen ser respectades: «És la meua opinió, i mereix respecte» és una expressió que es repeteix ben sovint, sobretot quan demanes a algú que justique per què pensa duna manera determinada sobre un tema. Però si fóra veritat que totes les opinions valen el mateix, llavors no tindria sentit dialogar, ni buscar bons arguments per a descobrir i donar suport a les millors. La persona que simplica en un diàleg argumentatiu parteix del supòsit que val la pena esforçar-se per aconseguir coneixements vertaders o versemblants i per establir normes de convivència que puguen ser qualicades com a correctes o justes, encara que, per descomptat, sempre duna manera provisional. Els que consideren que no es pot arribar a coneixements vertaders o els que creuen que la veritat només està de la seua part no poden participar en un diàleg argumentatiu sincer. Totes les persones mereixen respecte pel fet de ser-ho, però no és veritat que el mateix respecte meresquen totes les opinions: les que neguen a altres el dret de pensar i dexpressar-se; les opinions sexistes, xenòfobes, racistes, feixistes i, en denitiva, les que no reconeixen a altres individus la seua condició de persones, no poden ser respectades, perquè tanquen les portes del diàleg a determinats grups. No es pot justicar argumentativament la posició daquell que impedeix que altres persones participen en el diàleg. Tampoc no són respectables els discursos que serveixen per a justicar i reforçar la dominació de lhome per lhome.
Enmig daquesta onada de misologia que ens envaeix, la pretensió daquest material és fomentar la lologia, és a dir, lamor pels raonaments, per les paraules que teixeixen arguments. El lòleg, tal com aquí lentenem, és lhome i la dona que ha pres la decisió dusar la paraula, les raons, com a instruments dinvestigació i de solució de problemes, una paraula que sap que no li pertany en exclusivitat i que el porta necessàriament a obrir-se a laltre mitjançant el diàleg. Però no cal entendre el diàleg com un instrument mitjançant el qual els diversos discursos es redueixen al nal a un de sol. Pensem que el diàleg ha de potenciar i respectar també la polifonia, on diferents veus tenen cabuda i on la bellesa saconsegueix precisament en permetre a cadascuna mantenir la seua especicitat dins dun conjunt harmònic. No entenem el diàleg argumentatiu com una guerra en què al nal una part queda vencedora, en ser derrotada laltra. Preferim la metàfora que ens el presenta com lesforç interpersonal o intercomunitari per generar i possibilitar lentesa entre diversos punts de vista, que senriqueixen mútuament sense que necessàriament hagen de dissoldres en un únic discurs. Dit en termes culturals, no es tracta que una cultura sintegre en una altra i desaparega, sinó de ser capaços de mantenir un autèntic diàleg intercultural per a crear un espai en què siga possible la pluralitat, però també la justícia.
Entenc el losofar com lexercici dun tipus de racionalitat que ens permeta pensar la complexitat, per a això ha de facilitar el diàleg entre les diverses disciplines que tenen com a objectiu entendre la realitat, i ha dintegrar els diferents punts de vista des dels quals aquesta és interpretada; més encara, el losofar es desplega i es constitueix analitzant aquests altres discursos, examinant la justesa dels criteris amb què es constitueixen. El pensament losòc sexercita en les fronteres que articialment sestableixen entre els diversos sistemes de coneixement i té com a missió eixamplar-ne els límits i ampliar, daquesta manera, el nostre horitzó de comprensió. La missió de la losoa és urgir i fer viable un pensament complex, en un procés que no té nal, ja que la realitat canvia constantment. La tasca losòca consisteix a possibilitar una manera de mirar i contemplar la realitat que ens en permeta una comprensió profunda (theoria) i ens descobrisca també totes les possibilitats de transformació que enclou. Només un pensament daquest tipus serà capaç dorientar una acció (praxi) alliberadora de les cadenes que mantenen els presoners actuals amarrats davant les ombres. La losoa ha de teixir amb el màxim nombre possible de laments la xarxa que hem dutilitzar per a intentar comprendre la realitat íntegrament, una realitat que és polimòrca i que no pot ser entesa si tan sols se la mira des duna única perspectiva. La losoa és la veu que contínuament ens desperta del somni plaent que ens envaeix quan creiem dogmàticament que ja hem arribat al nal del ca-mí, i ens recorda que sempre és possible una altra manera de pensar i que sempre podem assajar altres maneres de relacionarnos, perquè el que tenim no és mai lúnic món possible.