No hi ha regles que ens permeten saber automàticament si una raó és bona o dolenta. Això és una cosa que sha danar aconseguint mitjançant la pràctica i en contextos de diàleg on les diferents raons que sexposen per a refermant una opinió són discutides i avaluades. Però en general, i seguint M. Lipman, podem dir que les bones raons a) es basen en els fets, i per això les raons que presenta un meteoròleg per a predir el temps són més plausibles que les dun astròleg que prediu el que ens passarà segons el nostre signe del zodíac; b) són rellevants per a allò que es vol justicar o fonamentar; per tant, sembla més raonable votar un candidat per a delegat de curs en funció del seu programa dacció que per la seua bellesa física, i c) tracten de fer més plausible allò que defensem o que hem fet, així de segur que el professor considerarà raonable la vostra falta de puntualitat a la seua classe si aquesta és deguda al fet que heu hagut de socórrer un accidentat de camí a linstitut.
Resumint: lobjectiu més important daquest curs és que laula esdevinga un laboratori de racionalitat, on tots ens esforcem a cercar cooperativament les creences millor justicades, en un ambient de sinceritat, on les pretensions de validesa de les nostres emissions es fonamenten en bones raons i no en relacions de poder. Si ens volem educar com a ciutadans capaços de participar críticament i activament en una societat democràtica, sense delegar les qüestions polítiques fonamentals a mans dexperts gestors, cal que tots ens esforcem perquè lescola i laula esdevinguen una comunitat de raonadors en què la tolerància, la comprensió del punt de vista dels altres i la responsabilitat solidària per exercitar i cercar els hàbits i els criteris de reexió siguen portats a la pràctica. Si esteu dacord amb aquest plantejament, benvinguts a la nostra comunitat de raonadors, que, com veieu, no és una cosa la consecució de la qual depenga només de lesforç del vostre professor; depèn fonamentalment de guanyar la disposició que ens porta no sols a escoltar les opinions de laltre, sinó també a fer valdre les raons que laltre posseeix per a defensar la tesi que defensa.
Començarem el treball col·lectiu discutint entre tots les preguntes que es presenten a continuació, com un exercici de preescalfament i de fer boca. Es tracta destablir un primer diàleg per a trencar el foc i perquè us aneu acostumant a donar raons per a justicar les vostres respostes. No us recomane que els temes daquest qüestionari es discutisquen ns a lesgotament, perquè tornaran a sorgir al llarg del curs. A continuació podeu llegir lentament en classe el text corresponent a lapartat núm. 3 daquesta introducció, i plantejar vosaltres mateixos les qüestions que us sorgisquen durant la lectura. I nalment podeu tornar al qüestionari i comprovar si algú ha modicat la seua opinió inicial al llarg del procés.
2. Les preguntes. Digues què penses i per què ho penses
a. Si preguntes als teus pares per què has de tornar abans de les dues el dissabte a la nit i et responen que perquè ells així tho ordenen, que per a això són els teus pares, consideres que than donat una bona raó?
b. Si quan et pregunten per què has faltat a una classe dius que perquè havies destudiar lexamen de lhora següent, és aquesta una bona raó?
c. Consideres que és una bona raó aprovar per llàstima un estudiant de segon de Batxiller que ja ha repetit un curs?
d. I suspendrel per ser un maleducat i desagradable?
e. Seria una bona raó eixir amb algú perquè tagrada i lestimes?
f. És una bona raó eixir amb algú perquè tajude en els estudis?
g. Pot un sentiment servir de raó? Quan?
h. Què volem dir quan en preguntar-nos el perquè duna opinió que mantenim contestem que «perquè sí»?
i. Quan una raó és una bona raó?
j. Com podries intentar convèncer un amic que tens raó?
k. Per a què argumentem els éssers humans?
h. A quins altres termes associes la paraula autoritat? Cal revisar, ampliar, aquesta associació de termes?
3. El joc de largumentació
Qui té raó?
Quan un estudiant ve al meu despatx a revisar un examen, espera que jo li nindique els errors i els encerts, i li expose els criteris que he utilitzat per a qualicar-lo. Quan un ll pregunta als seus pares el perquè duna norma que ha de complir, els està demanant les raons que fan que aquesta norma siga raonable o justa. Quan un jutge dicta una sentència, lha de basar en unes raons, les quals en constitueixen el fonament. Quan el metge emet un diagnòstic, ho ha de fer basant-se en unes proves que shan dinterpretar tenint en compte els coneixements cientícs del moment. Però imaginem-nos, per un instant, que els éssers humans, tant en la nostra vida quotidiana com en lexercici professional, mantinguérem opinions i actuàrem sense cap criteri: viuríem, llavors, enmig dun caos. Què passaria si els professors posàrem les notes aleatòriament, si els pares i les mares proposaren normes de funcionament familiar duna manera arbitrària, si els jutges emeteren les sentències en virtut tan sols de lhumor amb què shagueren alçat aquell matí, si les opinions de la gent es basaren no en raons sinó en capritxos i gustos particulars? En un món així no podríem orientar-nos, perquè la conducta dels seus habitants seria impredictible i, per tant, no sabríem mai a què atenir-nos. Supose que tots hem tingut lexperiència de conèixer algú que es deixava portar en la seua relació amb els altres més per les uctuacions dels seus capritxos que per decisions basades en la raó.
Els éssers humans necessitem, doncs, raons per a viure, perquè són aquestes les que posen ordre en el nostre món i el converteixen en un cosmos (totalitat ordenada dacord amb lleis i regles i, per això, bella), és a dir, en una llar habitable per lhome. A diferència de la resta danimals, ens hem de «buscar la vida», perquè aquesta no ens ve donada genèticament; la nostra constitució biològica no ens proporciona pautes xes dacció per a resoldre el problema de lhabitatge, per a saber com educar els lls, per a organitzar les nostres societats, ni per a adaptar-nos a un medi determinat. No naixem ajustats biològicament a un medi, però som capaços dassajar i delegir entre diferents formes dajust. I si podem elegir, hem de respondre de les nostres eleccions. En això consisteix precisament la responsabilitat, que no és sinó la capacitat i la necessitat que té lhome de poder donar compte i raó respondre de les seues decisions. I el conjunt de raons que sentrellacen per a justicar una opinió o una acció sanomena argument. Per això, diu Aristòtil, la naturalesa ha donat a lésser humà el do de la paraula (logos, llenguatge, raó), per a poder buscar, amb la resta dhomes i dones, coneixements basats en la veritat i per a poder elegir en lassemblea normes justes que possibiliten la convivència a la ciutat.
Però la raó no és com un objecte que pot ser posseït en exclusivitat pel seu amo. El logos, és a dir, la raó-llenguatge, té una naturalesa volàtil i polimorfa. Sassembla més aviat a laire que respirem, que, sense ser de ningú, pot ser compartit per tots. I és que la raó humana és una raó lingüística, i és mitjançant la paraula que els éssers humans podem buscar raons per a dotar de sentit la nostra vida. Però aquestes raons es construeixen col·lectivament, mitjançant el diàleg. Ningú pot creures el portador únic de la raó, perquè aquesta transcendeix a cadascun de nosaltres i, quan la volem agafar per a «posseir-la», sens escapa entre els dits, com laire, perquè és amb lobertura a laltre mitjançant el diàleg com únicament podem trobar-noshi. I aquestes trobades sempre són provisionals, mai denitives, perquè el diàleg, on resideix la raó, i on es va formant al llarg de la història, és un joc sempre obert dintercanvi de raons, en el qual ha de participar qualsevol persona que tinga alguna cosa a dir argumentativament.