És necessari recordar que aquest centre va ser una de les megalòmanes obres del tardofranquisme que va albergar al complex de Xest, construït ex professo, 5.000 xiquets del segon cicle dEGB (segons la Llei deducació del 1970) de tot el territori espanyol, és a dir, xiquets dentre 11 i 14 anys trets del seu entorn natural i internats allà durant el curs escolar, dins la xarxa duniversitats laborals. Construït a finals dels anys 1960 i posat en marxa a principi dels anys 1970, la monumentalitat de les seues edificacions (residències, aules, equipaments esportius, menjadors...) era tanta que la seua despesa en manteniment es feia insuportable, sobretot quan, acabat el franquisme i eliminada la seua funció bàsica dinternat massiu, el seu ús era molt menor. La degradació, que encara continua, era ja patent el 1987: les residències tenien molts problemes de serveis; a la pista datletisme ja no li quedava material sintètic, era pur ciment, i els pavellons eren freds, petits i inapropiats per a un INEF.
Això va provocar diverses vagues i reivindicacions dalumnes i professors gairebé fins al moment en què, un cop integrats a la Universitat, el centre es va ubicar al campus de Blasco Ibáñez. Aquesta fou, des dels seus inicis, una reivindicació dels estudiants: baixar al campus universitari i integrar-se plenament amb la resta de la comunitat universitària.
Però ens havíem quedat en la «minioposició» per a la contractació dels professors de lINEF i la composició del tribunal: sobre aquesta minioposició sha dapuntar lintent de designar els professors a dit per part de la Direcció General dEsports de lèpoca, que no va anar més enllà perquè sempre hi ha, des dels serveis jurídics, per exemple, algú que avisa persones més assenyades i sensates sobre possibles problemes legals. De manera que lopció final fou traure a concurs públic les places de professors de matèries específiques que no donava la Universitat de València (la convocatòria es va publicar al DOGV). Aquests dubtes inicials sobre el sistema de designació del professorat van provocar un cert retard i les places van eixir gairebé iniciat el curs.
Un parell danys abans, per fi, el conseller de Cultura i Educació, Ciprià Císcar, es va decidir a separar Joventut i Esports, però la sorpresa va ser majúscula quan el primer director dEsports a seques fou un tal Manuel Ortiz, professor dhistòria dun institut de Xest, precisament, i abans professor de la Universitat Laboral, el qual Císcar tenia com a delegat provincial de Cultura de València. Li havia de buscar una nova ubicació, ja que les delegacions provincials de Cultura i Educació shavien acabat dunir i un dels dos delegats sobrava. I va sobrar Manuel Ortiz, aparentment ascendit, però, políticament, per a traure-sel de sobre a la delegació conjunta dEducació i Cultura de València. Venia precedit duna fama d»antiesportista», segons expliquen els qui el van conèixer a les seues classes de Xest. Per descomptat, ho va demostrar amb escreix. Va passar per aquestes latituds amb molta més pena que glòria, pocs el recorden i només ho fan, com jo en aquest cas, per a rememorar la seua intervenció davant el Tribunal (sense ser-ne membre), primer intentant que la plaça a la qual jo optava la donaren a laltre candidat que es presentava i, com que això no va colar, que es declarara deserta la plaça. Tampoc va colar. Sempre hi ha persones honorables que són capaces daguantar la pressió daquests polítics de pacotilla que pretenen que la gent es plegui als seus interessos. De manera que, al final, el Tribunal em va donar la plaça per unanimitat i des daleshores vaig ser professor de lINEF i més tard de lavui Facultat de Ciències de lActivitat Física i lEsport, després de superar una nova oposició enfront dun tribunal de professors universitaris, tots daltres universitats en no existir a la de València especialistes de làrea. Una funció que no he deixat mai, perquè, quan he estat a fora organitzant algun esdeveniment, ha estat en comissió de serveis i, a més, he seguit donant cursos, màsters i altres estudis.
LINEF/IVEF que ix a València loctubre de 1987 és un centre amb un pla destudis aprovat molt similar al de lINEF de Madrid i amb lorientació clàssica cap a les matèries densenyament/entrenament, amb lexistència de mestratges i una càrrega lectiva bastant esportiva. Només existia una assignatura de gestió que poguera ser qualificada com a tal, associada a legislació esportiva, de manera que fou adscrita al departament de Dret de la Universitat de València.
Aquesta fou una de les característiques de lINEF de València en la seua creació i que, dalguna manera, nhan condicionat el funcionament posterior. Una part de les matèries es van adjudicar directament a departaments universitaris a través dun conveni amb la Universitat de València que en preveia ladscripció al sistema legal de reconeixement de títols per a centres externs que no en depengueren directament. En aquelles matèries que la Universitat no poguera impartir, la Conselleria va convocar les places i designà els tribunals.
Realment, aquest sistema mixt causà problemes, fou una rèmora en la integració i va provocar greuges comparatius. No es féu enlloc. Els INEF de la Corunya, Lleó i Vitòria convocaren totes les places des del Departament dEsports de la comunitat autònoma, i a Las Palmas van eixir totes les places des de la Universitat, però amb una convocatòria nova i fruit dun conveni similar al de València, cosa que els facilità la integració posterior. El sistema mixt valencià, a més, va causar durant anys una divisió, lògica, entre el professorat segons el tipus de procedència contractual. Finalment, tot això va quedar enrere amb la plena integració de lINEF a la Universitat de València i la primera convocatòria de places de professors universitaris el 1998.
De tal manera que lassignatura que jo vaig aprovar en aquella primera oposició del 1987 va ser història de lesport, que he impartit pràcticament fins al curs 2008-2009, amb els parèntesis de les meues absències. Posteriorment, un cop assolit el cinquè curs, també vaig impartir bastants anys «Directrius per a lentrenament dels joves» fins que va desaparèixer del pla destudis. Però significativament no vaig donar assignatures de gestió fins després de la meua tornada dAlmeria, el curs 2006-2007, quan feia anys que mhavia convertit en un especialista en aquesta àrea, perquè no existien aquestes matèries.
Bé professionalment o bé com a gestor amateur, és a dir, sense remuneració, des daquells inicis de lesport escolar el 1977 mai no vaig deixar el camp de la gestió de lesport. Així, si després de lesport escolar va venir la gestió del CITD, a principis dels anys 1980, la collaboració a la Junta Rectora i el Consell de Gerència de la Fundació Esportiva Municipal de lAjuntament de València o la direcció del Palau dEsports de la Font de Sant Lluís, la cosa va continuar a la Federació dAtletisme. De la mateixa manera que el 1985 abandonava la direcció del Pavelló de la Fonteta i mintegrava a lensenyament secundari a lInstitut de Batxillerat El Clot, el 1986 vaig guanyar les primeres eleccions autonòmiques a president de la Federació dAtletisme de la Comunitat Valenciana (FACV), càrrec que vaig ocupar fins al 1993, després de revalidar la meua candidatura el 1990. I he de dir que el nivell dexigència i de treball va ser molt superior a qualsevol altre càrrec de gestió professional que haguera tingut abans, exclosa, probablement, la direcció de lesport escolar el 1977, ja que allò era més seriós del que semblava, sobretot per lèpoca en què es va desenvolupar i la necessària obligació de muntar una estructura nova.