Bé professionalment o bé com a gestor amateur, és a dir, sense remuneració, des daquells inicis de lesport escolar el 1977 mai no vaig deixar el camp de la gestió de lesport. Així, si després de lesport escolar va venir la gestió del CITD, a principis dels anys 1980, la collaboració a la Junta Rectora i el Consell de Gerència de la Fundació Esportiva Municipal de lAjuntament de València o la direcció del Palau dEsports de la Font de Sant Lluís, la cosa va continuar a la Federació dAtletisme. De la mateixa manera que el 1985 abandonava la direcció del Pavelló de la Fonteta i mintegrava a lensenyament secundari a lInstitut de Batxillerat El Clot, el 1986 vaig guanyar les primeres eleccions autonòmiques a president de la Federació dAtletisme de la Comunitat Valenciana (FACV), càrrec que vaig ocupar fins al 1993, després de revalidar la meua candidatura el 1990. I he de dir que el nivell dexigència i de treball va ser molt superior a qualsevol altre càrrec de gestió professional que haguera tingut abans, exclosa, probablement, la direcció de lesport escolar el 1977, ja que allò era més seriós del que semblava, sobretot per lèpoca en què es va desenvolupar i la necessària obligació de muntar una estructura nova.
Aquí, una vegada més, tot estava per fer perquè naixia la Federació Autonòmica i shi havien dintegrar tres federacions, les dAlacant, Castelló i València, que fins a la seua creació eren no solament independents entre si, sinó fins i tot rivals. No fou tasca fàcil, ja que des del mateix muntatge de lestructura, el local, els càrrecs directius, el personal de treball, el calendari de competicions, tot partia de zero, perquè, per a la nova etapa, no servia allò que existia amb anterioritat i, a més, shavia danar amb compte i mà esquerra per a evitar els típics rancors territorials. No obstant això, crec que va valer la pena i aconseguírem posar certes bases per al futur, consolidant lorganització autonòmica.
Daltra banda, fou una etapa magnífica, ja que no en va és el meu esport, lesport al qual porto associat més de quaranta anys, que es diu aviat, des que el 1964 vaig començar a practicar-lo amb tretze anys, i del qual vaig ser, també, entrenador, i finalment dirigent, de manera que li tinc un afecte especial. Latletisme em va permetre continuar aprofundint en el camp de la gestió, aprenent i aportant novetats. Així, al marge de la pròpia estructura organitzativa de la FACV, creàrem els campionats autonòmics, pas lògic obligat, que aconseguírem que foren televisats uns anys pel Canal 9 en directe, i el Gran Premi Caixa dEstalvis de València (lactual Bancaja), patrocinat per aquesta entitat, amb premis per als atletes i competicions puntuables a totes tres províncies. Les competicions i trobades internacionals van tornar a València, gràcies a aquells dos primers mítings internacionals en pista coberta organitzats el 1987 i el 1988 i a un Espanya-França al Pavelló de la Fonteta quan tenia pista datletisme. En fi, que jo, un amant de latletisme, mho vaig passar molt bé, i alguns encara ho recorden amb gust.
Desgraciadament, vaig haver de dimitir el 1993, perquè el president de la Federació Espanyola (RFEA), José M. Odriozola, em va oferir en el seu segon mandat fer-me càrrec de la gestió econòmica de la Federació i, per a evitar suspicàcies daltres federacions territorials o de clubs no valencians, vaig creure més oportú no compaginar ambdues comeses.
Jo ja estava a la Junta Directiva de la RFEA des que, al cap de poc temps de ser president de la FACV, Juan M. de Hoz, el president en aquell moment, em va oferir de ser-hi. No hi havia ningú de València en aquell moment i vaig acceptar. érem al 1987 i a finals del 1988 es van celebrar eleccions i vaig ser un dels pocs (només dos) daquesta junta directiva de Juan
M. de Hoz que donà suport a Odriozola. Vam ser (la FACV), a més, la federació territorial que li va aportar més vots, ja que laltre candidat era català i la seua federació tenia la major representació en lassemblea, mentre que altres federacions, com Andalusia o Madrid, estaven dividides, al contrari que la valenciana. José M. Odriozola va guanyar les eleccions i durant vint anys vaig ser vicepresident primer de la RFEA.
Abans que res, diguem que vaig aprendre economia. Per força els pengen, que diu el refrany. I és que un sap com comença a exercir la seua vida laboral, què ha estudiat, però no com acaba, sobretot en el món de lactivitat física i lesport, un món nou, canviant, amb noves àrees de coneixement que sobrien, amb la necessitat de trobar professionals i amb lexigència cada vegada major de fer una gestió de tall empresarial i no amateur, és a dir, dedicant-hi una estona a la vesprada com passava a principis dels anys 1990. En qualsevol cas, la veritat és que la «festa», a començament del 1993, era com per a pensar-sho dues vegades. La RFEA tenia un dèficit de 160 milions de pessetes i un pressupost que amb prou feines arribava a 800, res a veure amb lactual, que supera els 2.000 milions de pessetes (12,7 milions deuros de pressupost ordinari en 2007 i 12,3 milions en 2008, sense comptar els esdeveniments extraordinaris). Es devien la major part de les beques, no hi havia cap mesura financera del tipus pòlissa de crèdit, préstec o similar que permetera alleugerir els problemes de tresoreria. Shagueren destablir urgentment aquest tipus de mesures i aprovar una pòlissa de crèdit que permetera continuar lactivitat normal, que daixò es tractava, al cap i a la fi. Es comptava amb uns pressupostos i subvencions que, tot i que shavia desperar a la seua aprovació anual, estaven més que consolidats, fet que hauria de permetre comptar amb aquests recursos financers.
Aconseguírem, no sense angúnies, eixir del problema i la RFEA, des del 1993, excepte en un parell dexercicis, va tenir sempre superàvit econòmic, fet que li va permetre eixugar aquell dèficit angoixant i tenir un fons social (en termes tècnics) positiu, que a finals del 2007 era de 494.670,07 euros: res a veure amb aquells durs començaments, i ja mhauria agradat començar amb un panorama com lactual.
Els primers quatre anys de mandat dOdriozola, vaig estar en temes més de caràcter tècnic, ocupant la Vicepresidència del Comitè Tècnic, anant de delegat dequip als principals esdeveniments, però res més en el que en diríem gestió federativa, encara que en aquest període ja vaig tenir entre mans lorganització del meu primer gran esdeveniment: el III Campionat del Món dAtletisme en pista coberta, celebrat a Sevilla el 1991. Però era una organització externa a la RFEA, amb un comitè organitzador format per totes les institucions sevillanes (Ajuntament, Diputació i Junta dAndalusia), el CSD en representació del Govern central, a més de la pròpia RFEA. Hi havia força preocupació per la seua organització. Era el primer campionat del món, que no fóra de cros, que organitzàrem, estàvem a un any dels Jocs Olímpics de Barcelona i es tractava dun esport com latletisme de clares connotacions olímpiques, de manera que els errors organitzatius podien afectar la credibilitat de cara als Jocs. Vaig estar un poc més de dos anys a Sevilla, des de loctubre de 1989, amb lúnica experiència de la Copa del Món de Barcelona, celebrada el 1989 i del comitè de la qual era vicepresident, dels propis campionats federatius i dels esdeveniments que shavien muntat a València els anys 1980, dels comitès organitzadors dels quals vaig formar part.
Però la cosa no va eixir malament i, potser per això, em va tocar tornar a Sevilla quan, el març del 1997, sens va concedir lúnic campionat del món a laire lliure que hem organitzat. Vaig ser allà, de nou, des de finals del 1997 fins al desembre del 1999, però pel mig em va tocar també ser el coordinador general del campionat europeu datletisme en pista coberta de València del 1998 fins que vaig marxar a Sevilla i em va substituir el president de la FACV en aquell moment, Pepe Campos, encara que em vaig mantenir dadjunt seu fins a la celebració del campionat lúltima setmana de febrer del 1998.