Les relacions de sociabilitat amb més carrega afectiva, significant i/o identitària, no estan tancades a lespai privat. Ans al contrari, fan de la diversitat despais de la ciutat una sèrie de recursos materials, socials i simbòlics. Els parcs són escenaris privilegiats de famílies amb xiquets i de parelles adolescents. Per una altra part, les relacions de sociabilitat de tipus identitari tenen en determinants espais i edificis públics un escenari central, bé siga aquest un carrer on es concentren els comerços ètnics o una plaça identificada amb un fet patriòtic.
La ciutat sens presenta, doncs, com una rica i complexa trama de diverses relacions de sociabilitat que responen a distintes necessitats de com «funcionar» adequadament en la gran urbs, ser competent en les relacions instrumentals, conviure acceptablement amb el veïnat i «estar entre els nostres». Aquestes relacions de sociabilitat es desenvolupen, al seu torn, en una diversitat despais però tenen una projecció, major o menor, en els espais públics, els quals constitueixen els miralls de tota urbs.
2. QUI ÉS FORASTER A LA CIUTAT? LA CONSTRUCCIÓ SOCIAL DE LIMMIGRANT
Qui és immigrant a la ciutat? Si la ciutat depèn de laportació de la immigració i sha constituït històricament amb ella, ningú no hi hauria de ser considerat foraster. Tanmateix, aquesta conclusió cartesiana resta al pla del que hauria de ser. A totes les ciutats hi ha hagut i hi ha veïns designats com a forasters per uns altres veïns que, temps enrere, deixaren de ser-ho. Per tant, com emfasitza Delgado (1997: 8): «què és el que ens permet designar algú com a immigrant?». Qui és foraster a la ciutat?
La resposta és complexa i ha variat històricament. Aquí, com en altres aspectes, cal distingir entre la diferent situació a Europa i als Estats Units. Les ciutats de les societats dimmigració com els Estats Units, Canadà i lArgentina, es formaren amb migracions procedents daltres estats, societats i cultures. Els immigrants eren, quasi per definició, estrangers.[5] Per la seua part, les migracions que nodriren les ciutats europees de nous veïns procedien del seu hinterland agrícola o de les regions més pobres del seu estat mateix. Els estrangers també eren presents a les capitals imperials antigues, Istanbul i Viena, o modernes, com París i Londres de la darreria del segle XIX, però sempre foren minoritaris entre els immigrants en la ciutat, que eren, en la immensa majoria, nacionals rurals. Aquesta situació es veu modificada des de mitjan segle XX. Els fluxos migratoris a les ciutats europees passen a ser, fonamentalment, externs i en un doble sentit. Externs en tant que compostos per estrangers i externs en tant que procedents de fora dEuropa.
A lEstat espanyol es produeix una dinàmica semblant, amb trenta anys de retard. Les migracions internes dels anys 50 i 60 nodriren Madrid, Barcelona, Bilbao i València amb nous veïns procedents de les regions més pobres de lestat. Més tard, amb la crisi de 1973 i el període de recensió econòmica, el moviment migratori intern saturà. Serà més tard, ja a la dècada dels 90, quan les nostres ciutats comencen a rebre noves aportacions dhomes i dones procedents del nord dÀfrica, dAmèrica Llatina, però també de lEuropa de lest i dÀsia. Són aquests estrangers qui, de forma majoritària, constitueixen els immigrants a les nostres ciutats actuals. La figura de limmigrant canvia. Als anys 70 a Barcelona i, en diferent mesura, a València, els immigrants eren els nous veïns procedents dAndalusia, Múrcia i Castella-la Manxa, xarnegos i xurros. Als anys 90, el mot immigrant designava ja un altre tipus social.
El caràcter intern o extern dels fluxos migratoris ens indica el caràcter estranger o nacional de limmigrant, qüestió bàsica en un món de territoris organitzats políticament com estats. Tanmateix, la simple referència a la nacionalitat administrativa no ens permet respondre a la qüestió que ens interessa: qui és immigrant a la ciutat? Com mostra la situació dels ciutadans de la Unió Europea, no tots els estrangers són considerats immigrants. Al mateix temps, hi ha immigrants que sembla que mai deixaran de ser-ho i que, més encara, traslladen aquesta condició als seus descendents, com quan es qualifica com a segona generació les filles i fills dimmigrants nascuts ací. Immigrant, doncs, fa referència a un locus social específic més que no a lestricta diferenciació jurídica i política entre estranger i nacional.
El foraster ocupa, dacord amb Simmel, un lloc especial en la societat de recepció. No és un nòmada, però no és clar que hi romandrà. Lestranger és el tipus social que combina, al mateix temps, la mobilitat i la permanència, la proximitat i la distància social. Limmigrant es troba alhora dins i fora del grup. És un membre del grup lligat a ell amb una forma particular dacció recíproca, ja que «no pertany de bon principi a aquest cercle, pel fet que ell aporta al cercle unes qualitats que no procedeixen ni poden procedir dell» (Simmel, 1988: 319). Per això, igual que els pobres i les diverses classes «denemics interns», el foraster està dins del grup però la seua posició implica alhora «estar fora i estar enfront del grup» (Simmel, 1988: 319). Simmel il·lustra aquesta idea amb el comerciant i el jueu com a figures històriques de lestranger i com aquests mantenen relacions que combinen la proximitat econòmica i quotidiana, i la distància social i cultural. A diferència dels membres del grup, lestranger no és considerat com un individu particular amb qui es tenen relacions en funció de les seues particularitats, sinó com el representant duna categoria social que el defineix com a comerciant o jueu (i ara, podríem afegir nosaltres, com a moro, sudaca o, més senzill, immigrant).
El foraster o lestranger no és sols un tipus social. Simmel va considerar lestranyesa com una forma dinteracció social. Un cert punt destranyesa caracteritza la interacció a les ciutats modernes. Per a Simmel, lestranger representa el tipus social representatiu de la metròpoli on conviuen persones que són estranyes les unes per a les altres i que viuen «en una perpètua relació dinterioritat-exterioritat quant al seu propi entorn» (Germain, 1997: 241).
Si per a Simmel lestranger representa el cosmopolita per excel·lència, en lanàlisi de Park podem trobar dos sentits. Un primer, en un pla molt genèric, coincideix amb el diagnòstic de Simmel. Un segon, molt en funció dels seus estudis sobre Chicago, segons el qual la situació de lestranger cosmopolita ni es perpetua ni ho ha de fer. Lestranger és, en aquest segon sentit, limmigrant destinat a «americanitzar-se». El concepte que enllaça una situació i laltra és «lhome marginal». Amb el seu arrelament, limmigrant es converteix en lhome marginal, un híbrid cultural, que comparteix íntimament dues cultures diferents però amb «una sensació de dicotomia moral i de conflicte» (Park, 2000). Tot i les tensions que comporta, la visió de Park és positiva en els dos sentits abans esmentats. En un plànol més abstracte i general, lhome marginal és el primer ciutadà del món que està construint una identitat nova el caràcter híbrid i heterogeni de la qual constitueix un avanç. «Lhome marginal» pot interpretar-se, doncs, com lactor del mite del melting pot nord-americà. En un pla més concret, els conflictes que viu limmigrant a Chicago i la seua situació de dicotomia moral es resoldran amb el temps i la seua plena americanització.[6]