Aquesta tensió dins/fora va centrar, setanta anys després, la reflexió de Sayad sobre la situació de la immigració algeriana a França, que es caracteritza per la «doble absència» (Sayad, 1999). No pertany plenament a la societat de recepció, és un no-nacional, però, al mateix temps, és un absent en la seua societat dorigen. Està dins i fora, al mateix temps i en les dues societats. Aquesta situació no té el vessant positiu que albiren Simmel i Park, tot i les tensions. La «doble absència» algeriana a França està marcada per la subordinació social, a més deconòmica, ciutadana i cultural, que es legitima per la seua suposada provisionalitat. La contradicció entre el dret i la realitat caracteritza, segons Sayad (1991), la condició de limmigrant. La contradicció entre un estatus de provisionalitat legal i social, i la seua realitat de membre permanent del grup, ja evident amb la immigració familiar, «imposa a tots mantenir la il·lusió collectiva dun estat que no és provisional ni permanent» (Sayad, 1991: 51).
Podem apuntar, bé que de forma provisional, alguns trets del locus social de lestranger. Aquest veu definida la seua posició per estar dins i fora del grup, combinant de forma desigual la proximitat, física, i la distància, social, i amb un estatus que no és provisional ni permanent. La seua condició és, doncs, relacional i relativa.[7] Així, tenim estrangers que no són considerats immigrants i xiquets nascuts ací que semblen heretar aquesta condició dels seus pares. La condició destranger és una construcció social en què la distinció entre dins i fora, com entre proximitat i distància que li és pròpia, està feta «en funció dels interessos de qui executa la dualització» (Delgado, 1997: 11). Aquest és el resultat de les lleis i polítiques públiques, del tipus dinserció socioeconòmica que hi ha, de les pràctiques socials i administratives, de la visió sobre la immigració i de les dinàmiques socials que aquest conjunt de factors conforma.
Qui és el nostre immigrant? Si parlem dEspanya i, més en general, de la Unió Europea, és la divisió entre comunitari i no comunitari la que sembla més pertinent. Aquesta divisió, peça clau en la nostra construcció de limmigrant, va més enllà de la nacionalitat com a criteri jurídic normatiu. Amb criteris més sociològics podem identificar els estrangers comunitaris amb el Primer Món i els extracomunitaris amb el Tercer Món. Es tracta bàsicament de migracions del nord i del sud. Aquesta agrupació no suposa solament, ni fonamentalment, una procedència geogràfica similar. Implica, sobretot, diferents estatus i marc de drets, una diversa situació econòmica i social, amb processos i «itineraris» migratoris diversos. Francesos, alemanys, marroquins i equatorians... tots són estrangers però la seua condició com a tals es construeix socialment de forma diferent, amb conseqüències importants per a les persones afectades. El llenguatge popular al·ludeix a aquest fet, i distingeix entre guiri o turista i immigrant.[8] Ningú no considera immigrant el jubilat anglès de la Costa Blanca; cap marroquí no és considerat turista.
Els comunitaris, nacionals de la Unió Europea,[9] tenen des del punt de vista jurídic uns drets semblants als dels espanyols, i es constitueixen en quasi-nacionals. Des de la Unió gaudeixen de lliure circulació, treballen sense necessitat de permís específic i no els afecten una bona part dels preceptes de la Llei dEstrangeria 14/2003. A més, els comunitaris poden presentar-se a les oposicions i votar a les eleccions municipals. Com nosaltres als seus països. La construcció dels dos tipus destrangers no és sols jurídica. Hi intervé, també, la diferent situació social i econòmica duns i altres. Els majors recursos i el superior estatus socioeconòmic de lestranger del Primer Món li facilita una inserció de «qualitat», sense problemes dhabitatge. Si treballa ho farà, en termes generals, en ocupacions qualificades. Els nacionals de Suïssa, els Estats Units, Canadà i el Japó no tenen lestatus jurídic de comunitaris, però a diferència dels immigrants procedents del Tercer Món, la seua situació econòmica i nacionalitat fan que no patesquen els principals inconvenients de la normativa destrangeria. Aquests estrangers gaudeixen, per altra part, dun cert prestigi i simpatia social.[10]
La situació de lestranger del Tercer Món és molt diferent. Com a pobre i estrany suscita menys simpaties i una reacció ambigua de la societat receptora, entre la necessitat i el recel, que no genera lestranger del Primer Món. És la immigració extracomunitària, no els estrangers en general, la que és qualificada com a «problema social» en els discursos polítics, en el missatge dels mass media i en els comentaris de la població. La normativa destrangeria es va concebre i legitimar per controlar i gestionar aquest «problema». Limmigrant és un pobre que ve dun país endarrerit. Com a tal, sinsereix socialment «per baix», en els pitjors indrets de la societat de recepció. Limmigrant extracomunitari sinsereix laboralment en els sectors més desregularitzats i en els treballs més desqualificats, sovint en leconomia submergida. Aquesta precarietat laboral genera, alhora, inseguretat jurídica, ja que acreditar un contracte laboral és condició sine qua non per obtenir i/o renovar el permís. Aquest requeriment contradictori genera situacions dindocumentació i conforma molts immigrants com a irregulars, amb greus conseqüències socials. Si limmigrant és un inferior pel lloc que ocupa en el sistema destratificació social, també ho és en el pla cultural, atès que ve duna societat menys modernitzada i, per tant, menys civilitzada. Tot això conforma limmigrant extracomunitari i la seua inserció urbana.
3. LA INSERCIÓ URBANA DELS NOUS VEÏNS
Inserció urbana és el procés mitjançant el qual els immigrants sincorporen a la ciutat com a veïns, treballadors, consumidors i usuaris dels serveis i espais públics. La inserció urbana, doncs, fa referència al procés dinclusió dels immigrants en la trama de relacions socials, espacials i distributives que conformen la ciutat, a les condicions en què es dóna aquesta inclusió i a les dinàmiques socials que es generen i que construeixen el locus social que ocupa limmigrant a la ciutat.
Com a espai social urbà la ciutat moderna té un vessant residencial i un altre laboral, és un centre de comunicacions i de distribució de béns, on es concentren les àrees de serveis i consum. Per una altra part, aquestes dimensions de la vida urbana es desenvolupen en àrees especialitzades; tenen un temps i una dimensió socioespacial pròpia, que no coincideix amb una única divisió territorial. En aquesta trama despais socialment conformats es desenvolupen una àmplia varietat de relacions socials i de tipus de sociabilitat (unes més properes, socialment i significativament, daltres més llunyanes). Per això, lanàlisi de la inserció urbana dels immigrants no es pot limitar a lhabitatge, ni a lentorn més proper com el carrer o el barri. Al contrari, cal una anàlisi complexa i multidimensional per a captar el sentit i la dinàmica de la inserció urbana dels immigrants. Així, podem agrupar el conjunt de dinàmiques socials que ens interessa en cinc dimensions: la inserció residencial, la laboral, la dimensió ciutadana, la cultural i simbòlica, i la dimensió de sociabilitat.