Si atenem a levolució del fenomen de la inserció residencial dels immigrants a València, podem establir dues etapes. Una primera, que comprendria tota la dècada dels anys 1990 i que apareix reflectida al mapa 2.1, de gener de 1998. Llavors, la immigració extracomunitària, encara molt reduïda en nombre, estava instal·lada als barris populars del centre històric i a alguns altres com Russafa i el Camí Fondo. En altres barris, com la Roqueta, Morvedre o Benimaclet, sapuntava ja una presència dimmigrants. Aquesta primera etapa va ser protagonitzada per una diversitat de nacionalitats, on destacaven els marroquins, xinesos, argentins i senegalesos. La segona etapa comença a linici del nou segle i el seu signe, almenys fins ara, és lampliació molt ràpida del nombre de veïns estrangers i lextensió de la seua presència a un major nombre de barris de la ciutat. Amb laugment del flux migratori, amb equatorians i colombians com a protagonistes centrals, es dóna una expansió de la immigració al si de la ciutat. Junt amb laugment de la població estrangera al Pilar i el Mercat, Russafa i Camí Fondo, els barris «receptors» dimmigració al llarg dels anys 90, cal destacar que la immigració sha estès per la ciutat. Avui hi ha més barris amb una presència notable de veïns estrangers que ha suposat canvis significatius en la vida veïnal i en lautopercepció del barri mateix. En poc més de tres anys, el panorama veïnal dels Orriols, Montolivet o En Corts ha incorporat els llatinoamericans com a figura habitual als carrers. Per altra banda, a nivell general de la ciutat, aquesta presència és també evident als carrers, als centres comercials, els transports, els parcs i altres espais públics. Per segona vegada en la història, València comença a autopercebres com a ciutat dimmigració.
A la ciutat de València, la inserció residencial dels immigrants es produeix en una pluralitat de barris, una situació que no podem reduir a la imatge clàssica del centre històric degradat i les àrees pobres de transició. En aquest sentit, podem diferenciar-hi quatre tipus de barri que concentren un nombre destrangers superior a la mitjana de la ciutat:
Els barris populars del centre històric, amb la trama discontínua dhabitatge antic i degradat, que es troba en canvi constant de la mà, entre altres factors, del procés de rehabilitació del primer districte de la ciutat.
Barris populars relativament cèntrics, al voltant del centre històric, i amb una oferta dhabitatge modest. Ens uns casos, són barris de recepció dimmigrants des de mitjan dècada de 1990, com la Roqueta i Russafa pel sud del centre històric; en altres casos, aquest caràcter és més nou, com Morvedre i Trinitat pel nord. Es tracta de barris relativament heterogenis, de treballadors i professionals, que conjuguen habitatges antics i nous en proporció desigual, i amb una part modesta i barata. Hi ha dèficits de serveis, tot i la millora dels darrers anys, però no es poden definir com a barris degradats i/o marginals (cosa que sí que es podria afirmar dalgunes zones del Carme, el Pilar o el Mercat al centre històric).
Un tercer tipus estaria constituït per barris obrers de la perifèria o allunyats del centre, amb zones de predomini de lhabitatge barat per a productores del desenvolupament franquista dels anys 1960 i primeria dels 1970. Seria el cas dels Orriols i del Camí Fondo, així com dalguns barris de la zona de lavinguda del Port.
Per últim, un quart tipus de barri receptor dimmigració agruparia Mestalla i Benimaclet, com a barris relativament acomodats, amb una heterogeneïtat destatus socioeconòmic dels residents i de tipus dhabitatges.
En tots aquests barris els estrangers no habiten de forma homogènia. Com mostren els casos del Pilar, el Mercat i Russafa, els immigrants es concentren en carrers i finques dhabitatges antics i més modestos, però també es distribueixen pel parc dhabitatge barat del barri. Lluny destablir àrees homogènies, la inserció residencial dels immigrants conforma una trama discontínua de concentracions relatives en determinants punts del teixit urbà del barri. Fins i tot als barris amb més presència dimmigrants, els veïns immigrants i autòctons comparteixen carrers i finques. De forma semblant a Madrid, Barcelona i altres ciutats europees com París, a València es dóna una situació de convivència residencial, una barreja dhabitatge immigrant i nadiu relativament ampla i extensa.
Aquest tipus dinserció residencial es prou diferent de lexperiència anglosaxona clàssica, on predominen els barris ètnics com Chinatown o Little Italy. Dacord amb el model de barri ètnic, aquest concentra una bona part dels membres dels respectius col·lectius i shi conforma un espai veïnal, comercial i relacional italià, irlandès o polonès. Aquest model, que en la pràctica es mostrà més heterogeni del que la seua imatge proclamava, no és aplicable a la nostra realitat. A més de la convivència residencial entre autòctons i immigrants ja comentada, en cap barri de València els estrangers superen els autòctons ni hi ha una presència quasi exclusiva duna nacionalitat que marque amb la seua etnicitat lespai social del barri. A nivell de ciutat, les concentracions per origen etnocultural són relativament modestes; cap barri de la ciutat reuneix més del 10 % de membres dun col·lectiu. Els barris receptors dimmigrants shan conformat a València, des dels seus inicis, com a barris multiculturals.
La nostra situació és distinta, també, del model dinserció residencial segregada que es dóna en determinats llocs dagricultura intensiva exportadora dAlmeria, o en altres províncies dAndalusia i en una part del camp murcià. En aquests llocs opera una divisió espacial de lhabitatge autòcton i immigrant. El nucli urbà, particularment el centre, és un espai preferent, quan no quasi exclusiu, autòcton. Per la seua part, els immigrants habiten sobretot alqueries i cases disseminades al camp, i en algun barri perifèric. Aquesta segregació residencial, més o menys accentuada segons els contextos locals, sestén als espais públics. No hi ha la barreja dhabitatge autòcton i immigrant que caracteritza la convivència residencial, sinó més aviat una copresència que opera, sobretot, a làmbit laboral.[18]
Podem sintetitzar la situació a València com una inserció residencial basada en una distribució desigual que, tanmateix, ha generat una situació de convivència residencial, ampla i extensa, als barris populars de la ciutat. El nostres barris dimmigrants no són ètnics, sinó pluriètnics o multiculturals, per lheterogeneïtat de procedències i la diversitat de les dinàmiques. Per una altra part, no és senzill catalogar aquests barris com a «barris darribada», «barris de transició» i/o «barris dassentament». Dacord amb la nostra curta experiència, aquests barris compleixen a València una diversitat de funcions respecte als immigrants. Hi ha barris darribada i recepció, actualment els Orriols seria lexemple clar. Per la seua part, Russafa, però també el Pilar i el Mercat, sens mostren com barris que continuen rebent els nouvinguts i que, alhora, shan constituït com a barris dassentament per a una part dels veïns immigrants que shi han arrelat. Aquests barris es conformen com espais socials dúctils i versàtils, amb un alt grau dadaptabilitat per a complir diferents funcions per als nous veïns (primer habitatge a la ciutat, espai dassentament residencial, àmbit privilegiat de sociabilitat per a alguns col·lectius).
Tornem al nostre mapa de la València immigrant. A nivell cartogràfic, podem diferenciar quatre grans agrupacions de barris. Una primera englobaria una part del centre històric. Una segona seria el conjunt Russafa, Montolivet i En Corts. Una tercera zona agruparia els barris de la façana nord del llit del Túria, amb un eix de Trinitat-Morvedre-Tendetes. Una quarta agrupació integraria els barris de Camins al Grau i leix de lavinguda del Port. Al mapa 2.5 es reflecteixen aquestes agrupacions o possibles espais dimmigració de la ciutat de València. Entendrem per espai dimmigració aquells indrets de la ciutat formats per dos o més barris entre els quals una determinada població estrangera estableix una trama relacional relativament intensa donada per la proximitat dels habitatges i pel fet de compartir xarxes socials i locals i llocs de trobada. En la meua opinió, el conjunt format per Russafa, Montolivet i En Corts es pot considerar un espai dimmigració on determinants indrets de Russafa constitueixen un «espai de centralitat immigrant» (Toubon i Messamah, 1990). Com a la Goutte dOr a París, le Quartier de Marolles a Brussel·les o Côte-des-Neiges a Mont-real, el barri de Russafa té una presència tradicional immigrant, concentra un important nombre de comerços ètnics i uns espais relacionals més o menys estructurats al voltant dels comerços i dels serveis comunitaris. Tot això genera una freqüentació assídua del barri per part de magribins, senegalesos i, en menor mesura, equatorians, que tot i no ser veïns hi acudeixen. Aquesta sociabilitat immigrant concentrada té, també, un reflex en les representacions col·lectives que la societat valenciana té de Russafa, segons les quals, aquest és el barri multicultural de València.