El segon període sinicià amb el nou segle. És als darrers quatre anys quan es produeix una pujada espectacular, en termes proporcionals, del nombre de veïns estrangers. En quatre anys, des de gener de 2000 a gener de 2004, la població estrangera sha multiplicat per sis, el que expressa una major intensitat del flux migratori que té València com a meta, alhora que es produeix una diversificació de la procedència. Des dAmèrica Llatina ha augmentat el nombre de migrants provinents dels països que pateixen recessió i crisi social i que, per altra part, ja disposaven de xarxes migratòries a València. És el cas dels nacionals dEquador i Colòmbia i, els darrers dos anys, dArgentina. A més, segons destaquen alguns autors com ara Izquierdo, López i Martínez (2002), aquesta empenta de la migració llatinoamericana ha estat afavorida por una preferència social i administrativa, en comparança amb immigrants daltres procedències.
TAULA 2.1
Evolució de la població estrangera resident a València.
Anys 1991-2004
Font: Oficina dEstadística Municipal. Ajuntament de València.
Per una altra part, shan mantingut les migracions del nord dÀfrica, fonamentalment del Marroc, i nha augmentat el nombre, tot i que de forma més moderada que la migració llatinoamericana. Altres fluxos migratoris, com els procedents de lEuropa de lest, no tenien arrels anteriors a la nostra ciutat. Tanmateix, el deteriorament de les condicions de vida, generat pel procés de transició a leconomia de mercat, i la creixent relació amb un oest sovint mitificat, estendrà a València un flux ja existent a altres ciutats espanyoles.[2]
Dacord amb les dades del Padró Municipal, semblaria que aquesta nova dimensió del flux migratori va «esclatar» lany 2000. Aquesta percepció és deutora, a més de les raons assenyalades, duna raó estrictament estadística. A València sols des de mitjan 1999 es normalitza la inscripció padronal dels immigrants, amb independència de la situació administrativa que tinguen.[3] El procés daugment del flux havia començat lany 1998, encara que el padró no ho recollia. Dos anys més tard, aquest procés saccelera com a conseqüència, entre altres factors, de la crisi equatoriana i, al mateix temps, els nous veïns comencen a empadronar-se de forma generalitzada.[4]
No sols ha canviat el nombre de veïns estrangers. Sha modificat el pes relatiu dels dos fluxos migratoris. Laugment tan notable de nous valencians es deu a la migració extracomunitària: equatorians, colombians, marroquins, romanesos... Abans insistíem en la distinta construcció social de limmigrant, estranger extracomunitari, i del turista, guiri o nacional de la Unió Europea, estranger comunitari. Són els primers, per la precarietat jurídica, social i econòmica, i per la major diferència cultural, real o atribuïda, els que són més forasters a la ciutat, els que tenen majors dificultats per a una adequada inserció, i els que constitueixen la immensa majoria dels nous veïns. Avui, com mostra la taula 2.2, la immensa majoria dels estrangers són extracomunitaris, exactament el 90,08 %. Els nacionals de la Unió Europea, que havien estat quasi majoritaris al llarg de la dècada de 1980, no representen més dun 10 % del total.
Respecte a la dècada dels anys 90, la immigració extracomunitària a València no sols ha augmentat el nombre; també ha conegut importants modificacions. Ha augmentat lheterogeneïtat interna, amb una major diversitat dorigen, de cultures, de situació social i de grau dinserció en la ciutat. Tot i les diferències entre col·lectius, el nombre dhomes i dones tendeix a un major equilibri. A diferència de la dècada anterior, es tracta duna immigració familiar i permanent.
TAULA 2.2
Evolució de la població estrangera resident a València. Comunitaris i no comunitaris.
Anys 1996-2004
Font: Oficina dEstadística Municipal. Ajuntament de València.
Abans, però, daprofundir en aquests trets dels nous veïns, cal fer un darrer comentari sobre el nombre de veïns estrangers a València. Sovint les reflexions que susciten el nombre de veïns estrangers barregen dues dimensions interrelacionades però ben diferents. Una fa referència a la dada objectiva, el nombre destrangers; laltra, remet a una valoració daquest fet com a fenomen social. Lorientació hegemònica es pot expressar bé en els termes popularitzats per les enquestes sobre el tema: els immigrants són molts o pocs? Molts o pocs, amb relació a què? Molts o pocs amb relació al que es considera convenient, tot i que aquesta conveniència no es faça explícita i tinga diferents lectures. Dit duna altra manera, la valoració social que satorga al nombre destrangers no depèn solament, ni fonamentalment, de la xifra daquests. El fet que aquesta xifra es valore com a elevada o no dependrà de diversos factors: de la rapidesa del procés migratori, de lexistència o no deines per gestionar aquesta transformació, de la composició daquests fluxos migratoris i de la visibilitat que tenen, de la dinàmica dinserció daquests immigrants i, també, de la valoració social que es fa de la immigració.[5]
Un altre element de valoració del nombre dimmigrants a València ens el pot proporcionar la comparança amb altres ciutats de lEstat, per a la qual cosa hem triat els casos de Barcelona i Madrid. Com a centres datracció i llocs de recepció dels fluxos migratoris, les grans ciutats espanyoles han vist augmentar de forma espectacular els nombre de veïns estrangers, com mostra la taula 2.3. En aquest sentit, el procés a València ha estat similar al daltres ciutats com ara Madrid i Barcelona, amb una acceleració del flux migratori amb el nou segle, flux que té, a més, daltres trets comuns. Sha reduït la proporció de nacionals de la Unió Europea i la immensa majoria dels nous veïns són immigrants extracomunitaris, particularment llatinoamericans, entre els quals destaquen els equatorians. A cada ciutat trobem especificitats, però en termes generals ha augmentat la diversitat dorigen i de fluxos, com els europeus de lest. Les nostres ciutats són molt més multiculturals que ho eren al passat més proper. A més, el caràcter familiar de la migració és una altra característica comuna. Per una altra part, aquests trets i el caràcter indocumentat de bona part dels veïns immigrants més recents, expressen les característiques més generals dels actuals fluxos migratoris que tenen lEstat espanyol com a destí (Arango, 2002; Izquierdo, 2002).
TAULA 2.3
Evolució de la població estrangera resident a Madrid, Barcelona i València.
Anys 1996-2004
Font: Oficina dEstadística Municipal, Ajuntament de València, Departament dEstadística, Ajuntament de Barcelona, i Gerència Estadística de lAjuntament de Madrid. Elaboració pròpia.
Què podem dir de la nostra ciutat? Hi ha molts immigrants?, pocs? La resposta social dependrà, entre altres factors, de la dinàmica del procés dinserció urbana dels nous veïns. Poc es pot afirmar de moment, ja que el procés acaba de començar. En tot cas, el nombre de veïns estrangers constitueix una dada molt significativa de la realitat de València. Ho és perquè el procés ha estat molt ràpid i, en termes generals, ni la ciutadania ni els gestors públics de la ciutat han desenvolupat una cultura de societat dacollida. La xifra és rellevant, també, pel caràcter de foraster, immigrant extracomunitari, pobre i estrany, que tenen la immensa majoria dels nous veïns. A més, és la creixent visibilitat social de la immigració la que atorga rellevància a aquest nombre. Una visibilitat que es nodreix de diverses fonts. A la generada pels mitjans de comunicació, el discurs dels gestors públics i les pràctiques administratives sobre la immigració, sha afegit una visibilitat més quotidiana, la de la creixent coincidència dels valencians i les valencianes amb persones immigrants al barri, al treball i als espais i serveis públics de la ciutat. Amb el segle XXI apareix la València immigrant i es presenta davant laltra València com un fenomen social indefugible.