Com és ben sabut, el projecte destablir una llar nacional per als jueus ensopegà amb una dura realitat. Hi empenyia tanmateix una situació insostenible de persistència de lantisemitisme en les societats més avançades dEuropa i de persecucions i pogroms on els jueus eren més vulnerables. Els límits de la integració o assimilació per als jueus estaven ben marcats. Lantisemitisime, per dir-ho així, tenia causes estructurals. Lúnica solució per tal de capgirar les dades del problema i vèncer lantisemitisme, era un pas pràctic, la posada en marxa dun moviment polític organitzat amb lobjectiu dassolir la sobirania territorial i la creació dun Estat propi. La descripció daquesta situació, lanàlisi de lantisemitisme i lopció per superar-lo, que en cap cas era presentar «bona cara» o tractar de raonar amb la desraó, ocupen algunes pàgines importants en aquest escrit.
El manifest de Herzl, en qualsevol cas, destaca pel seu caire pragmàtic, pel detall pràctic amb què sesplaia. Estableix un pla aparentment viable, ajustat a les coordenades del seu temps, per organitzar una emigració massiva i conscient cap a un nou territori. Els detalls concrets que ofereix són sovint absurds o pintorescos, llegits amb ulls actuals. Ja Hannah Arendt, en un escrit força lúcid de lany 1946, en féu un diagnòstic precís: «honora molt el poble jueu el fet que ningú, fins on jo sé, haja pres mai seriosament en consideració aquestes propostes realistes [de Herzl]», en contrast amb les idees de fons més utòpiques, en principi, del seu escrit. Però són propostes que diuen molt sobre lèpoca en què el llibre fou concebut, sobre el pensament social i polític del propi Herzl, i sobre el públic destinatari. Planteja una gran empresa de tipus colonial, emmarcada en el cicle dexpansió territorial europea de la segona meitat del segle xix, però amb alguns trets específics: lapel·lació a una mobilització de masses en funció duna «Idea», i el caràcter modern, tecnològic i progressista de la iniciativa, malgrat lestabilitat de la relació de classes que dibuixa, i que tant pot sorprendre vist retrospectivament. Presenta un pla de liquidació dactius i dadquisició de terres, una emigració ordenada, els pobres per un costat, els rics per un altre, amb preservació de les comoditats anteriors, tot net i endreçat, i manteniment de lordre, amb la creació dun exèrcit laboral amatent. La realitat seria, sens dubte, bastant més caòtica, deutora de mil contingències... i respondria a lemergència de forces socials imprevistes, prou més radicals i duna gran capacitat mobilitzadora, com ara el moviment obrer jueu, el sionisme socialista, el sindicalisme i lenfocament col·lectivista dels pioners. Tot molt allunyat del quadre idíl·lic que pinta Herzl del qual tanmateix sen salva potser la negativa a fer servir mà dobra «esclava» no jueva, com fóra el cas en una economia de plantació sense base social comunitària pròpia, que volia crear com a part de la idea nacional. Però Herzl tampoc no preveu el context altament conflictiu en què es desenvoluparialexperiència, en relació amb les autoritats i amb la població prèviament establerta al país. Daltra banda, i de cara a negociar amb les potències europees, presenta lempresa com a funcional al designi colonial i «civilitzador» dEuropa, seguint el guió propi del seu temps, que troba ací una formulació duna sinceritat desarmant: els jueus emigrats dEuropa durien el progrés a lendarrerida regió de lOrient Pròxim, on farien de lloc davançada enfront de la barbàrie asiàtica...
Quan Herzl publicà el seu llibre i dirigí els primers passos del moviment sionista, Palestina encara formava part de lImperi otomà. Només arran de la Primera Guerra Mundial es transformà en un mandat britànic. Dentrada, doncs, calia negociar amb les autoritats otomanes i afavorir amb discreció lemigració de jueus cap aquelles contrades. És el que promovia una certa filantropia de lalta burgesia jueva, amb el baró Edmond de Rotschild al capdavant, que va finançar lestabliment de colònies agrícoles, amb la idea de formar una pagesia de propietaris, com la que hi havia a França i que tanta estabilitat social hi aportava. Herzl havia debatut també amb el baró Maurice de Hirsch, fundador de lAssociació Jueva de Colonització, i que afavoria lemigració dels jueus dEuropa oriental cap a lArgentina i altres llocs dAmèrica. Però cap daquestes iniciatives resoldrien el problema, segons Herzl. Com un reflex poderós de les controvèrsies de lèpoca, en aquestes pàgines hi trobarem una crítica esmolada i les raons argumentades que movien cap a una solució política i nacional del problema jueu, una «solució moderna», com indica el subtítol, en sintonia amb el cicle de renaixements nacionals i dindependències que sestaven preparant pertot arreu a lEuropa de les nacions oprimides i que enllaçaria la primerenca independència de Grècia amb el seguit dalliberaments nacionals derivats de les guerres balcàniques i de la Primera Guerra Mundial, un procés que conegué un rebrot i la culminació, per ara si més no, després de lensorrament de la Unió Soviètica el 1991.
La Primera Guerra Mundial alterà els paràmetres de la situació en aquest sentit. I comportà un nou context que donà lloc, per part britànica, a la Declaració Balfour de lany 1917, que reconeixia la conveniència de lestabliment duna llar nacional jueva a Palestina. Aquest territori controlat ara per Gran Bretanya es convertí en escenari duna complexa pugna entre notables àrabs, la comunitat jueva organitzada, que anava creixent en nombre, i les autoritats britàniques. El sionisme tenia i havia tingut de sempre rivals importants entre els jueus, com ara lemigració individual o familiar especialment cap a Nord-amèrica, lintent dassimilació a la societat circumdant, incloent-hi la conversió religiosa, el bateig, o la radicalització sociopolítica, la integració en moviments revolucionaris que «canviarien el món de base» i que suprimirien per elevació la qüestió jueva. Cada una daquestes opcions és analitzada i descartada, de vegades obertament, de vegades de manera més aviat implícita o sumària, per Herzl. Al llarg de les dècades posteriors a la publicació daquest manifest i després de la mort del seu autor, als anys vint, trenta i quaranta del segle passat, arribaria per al sionisme lhora de la veritat, la confrontació amb els fets i la gran aposta de dur endavant un projecte dindependència a contrapèl de poders molt importants, i en un context, val a dir-ho, que va fer empal·lidir les pitjors previsions quant a la sort dels jueus a Europa. La història decidiria el paper i el destí de les diverses opcions.
Després del pla de partició territorial aprovat per lAssemblea General de lONU el 1947, la comunitat jueva organitzada de Palestina, amb una base social, una orientació de conjunt i unes formes organitzatives (de caire més aviat socialista) molt diferents de les què havia imaginat Herzl, després duna pugna ben aspra, que inclogué la lluita armada contra els britànics, i sota limpacte emocional sense parió de lHolocaust, declarà la independència. El 1948 es fundava lEstat dIsrael. En lacte de proclamació del nou Estat hi penjava un retrat de Theodor Herzl. El vell somni que havia alenat enmig de les humiliacions i la persecució, es feia realitat, i començava la tasca de construir un Estat modern a partir de la comunitat jueva organitzada i les seues institucions, la qual cosa comportà solucions originals i noves, divergents en molts aspectes, i com no podia ser altrament, de les què havia entrevist Herzl. Algunes de ben radicals i carregades de conseqüències, com ara pel que fa la qüestió de lidioma, en què es va optar per la modernització de lhebreu i la seua transformació en llengua nacional.