Títol original: Der Judenstaat. Versuch einer modernen Lösung der Judenfrage (1896)
© de la traducció i introducció: Gustau Muñoz
© daquesta edició: Universitat de València
Novembre 2008
Publicacions de la Universitat de València
Arts Gràfiques, 13 - 46010 València
Disseny de la col·lecció: Enric Solbes
Maquetació: Celso Hernández de la Figuera
Realització ePub: produccioneditorial.com
Introducció
Aquest petit escrit que presentem en traducció catalana aparegué a Viena el febrer de lany 1896. El seu autor ha passat a la història com el creador del sionisme modern. I certament algunes idees essencials del moviment sionista es troben presents en aquest manifest inaugural, ben sovint més citat que no llegit. Tanmateix, val la pena de llegir-lo, perquè ens informa sobre el programa i la manera de pensar, molt lligada a una època concreta de la història europea, del pare fundador del sionisme. Un moviment sociopolític demancipació que, contra tot pronòstic, va reeixir.
Theodor Herzl morí encara jove, als 44 anys, dun atac al cor. Fou soterrat a Viena, envoltat duna enorme multitud de seguidors, però dacord amb els seus desitjos, les seues restes mortals foren traslladades a Jerusalem lany 1949, després de la proclamació de lEstat dIsrael. Shavia acomplert una voluntat, però també shavia aconseguit un somni, perquè lempresa de crear un Estat jueu a la terra històrica dels hebreus semblava absolutament impracticable i fora de la realitat en el temps en què fou formulada com a projecte en principi factible, destinat a la realització pràctica, i no com a invocació ritual (de caire religiós o no) o bé com a expressió confortadora daspiracions utòpiques. Herzl, una vegada abraçada la idea sionista i esbossat el seu programa, es va llançar a una activitat política i diplomàtica frenètica. Fou un organitzador formidable, que es consumí en el foc del seu activisme. Era del tot conscient de les dificultats immenses del projecte, però shi abocà amb una claredat didees i sobretot amb una seguretat sense precedents, amb una confiança de visionari. I així, poc després del Primer Congrés Sionista, que es reuní el 1897 a Basilea, escrigué: «Si hagués de resumir el Congrés de Basilea en poques paraules, cosa que no faria en públic, diria: a Basilea he fundat lEstat jueu. Si digués això obertament, provocaria una riallada universal. Però en cinc anys, potser, i de segur en cinquanta, tothom el podrà veure».
Certament, per tal que la idea pogués realitzar-se, hagué de confrontar-se amb les realitats tangibles del món en una època convulsa, entre larrogància autosuficient de les potències imperials i la crisi i dissolució dels imperis (otomà, autro-hongarès, alemany, rus, britànic), lauge i crisi del capitalisme modern i del liberalisme, la revolució soviètica, laparició i ocàs del feixisme, la bona nova democràtica i el desplegament del moviment anticolonial. Una època en què dues guerres mundials i el xoc amb la realitat més complexa dun territori habitat per una població àrab preexistent (aspecte ignorat per Herzl), la desaparició dimperis, i sobretot la catàstrofe immensa de lHolocaust de lextermini sistemàtic dels jueus dEuropa a mans dels nazis alemanys durant la Segona Guerra Mundial havien dacompanyar, en un joc terrible de causes i conseqüències entrellaçades, un procés envitricollat i considerablement allunyat del trajecte més o menys planer que es descriu ací en els detalls de la seua realització. Aquest manifest inaugural reflecteix una manera de pensar lligada a un moment sens dubte també creuat de tensions pregones (que menarien a lautodestrucció), però malgrat tot optimista i confiat com fou la Belle Èpoque europea, i per tant, en molts aspectes, per bé que anticipa el que vindrà, pertany decididament «al món dahir».
Theodor Herzl havia nascut el 1860 a Budapest al si duna família benestant de la burgesia jueva assimilada, que es traslladà posteriorment a Viena, capital de lImperi austro-hongarès, on estudiaria a la Universitat i es llicenciaria en Dret en 1884. Però Herzl es dedicà aviat a la vida literària, com a autor teatral dun cert èxit i sobretot com a periodista cultural, amb molta presència als influents Feuilletons o pàgines literàries de la premsa de Viena i Berlín. Un tombant cabdal de la seua trajectòria sesdevingué el 1891 quan sinstal·là a París com a corresponsal del diari més important de Viena, la Neue Freie Presse. A París fou testimoni del descabdellament del cas Dreyfus, que posà de manifest larrelament profund de lantisemitisme en la vida francesa, en les institucions, una certa premsa i lopinió pública de la pàtria de la revolució i dels drets humans. Herzl, sens dubte, coneixia lantisemitisme per experiència pròpia, personal, a Budapest i Viena (on el sentiment antisemita tenia molta tradició i plasmació política), però latmosfera enverinada de França, bastió de la llibertat i de lemancipació, constituí un revulsiu determinant. Segons confessió pròpia, fou aquella experiència que el convertí en sionista. Dedicà la resta de la seua vida a aquesta causa, tot i que continuà lactivitat periodística, com a editor de les pàgines literàries de la Neue Freie Presse.
El sionisme tenia precedents, que Herzl en principi no coneixia bé. Principalment a Rússia i lEuropa oriental, on vivia un gran nombre de jueus, havien sorgit alguns nuclis dorientació nacionalista que somiaven amb la creació dun Estat jueu com a manera descapar de la misèria i les persecucions. Tot i que alguns precedents literaris o filosòfics duna certa entitat, com ara lobra de Moses Hess Roma i Jerusalem (1862) o, sobretot, lescrit de caire més polític de Leo Pinsker Auto-Emancipació, redactat arran dels pogroms de 1881 i que proposava lestabliment de colònies agrícoles a Palestina, apuntaven en aquesta direcció, el manifest de Herzl i sobretot lactivitat organitzada a través dels Congressos Sionistes i la fundació de lOrganització Sionista Mundial, de la qual en fou president, marcaren un tombant, una inflexió sense retorn.
Herzl serigí en interlocutor acceptat dels poders existents de lèpoca, els cercles governamentals de Londres i Alemanya, sentrevistà amb mandataris i financers, amb el kaiser i el ministre de lInterior rus, negocià amb el soldà de lImperi otomà, i explorà diverses possibilitats. Un punt que sobta en aquest escrit és laparent indeterminació territorial (Argentina o Palestina?). Tot i que lobjectiu final és el retorn a la Terra Promesa, no sexclou dentrada lestabliment duna llar nacional en un altre lloc, com a manera de provar la pròpia capacitat, guanyar el respecte de les potències i preparar el camí. Cap daquestes temptatives fou factible. La càrrega simbòlica de lantiga terra dIsrael era massa forta, i la reducció de la gran iniciativa de recuperació de la personalitat política i nacional del poble jueu a mera empresa de colonització i bonificació de terres (a Argentina o, com es proposà posteriorment, en algun lloc de lÀfrica sota domini britànic) havia densopegar amb resistències i obstacles insalvables, procedents de dins del propi moviment i també de fora. Només levocació de la terra perduda i promesa podia actuar com a motor dun moviment voluntarista que hauria de vèncer dificultats enormes. I daltra banda, com aviat es va comprovar, ningú volia cedir un fragment del seu territori, i menys encara a una entitat jueva.