La vida de Vicent Ferrer fou, sense més, una vida itinerant. Dençà que professà com a frare dominic el seu destí el forçà a caminar. Tot començà lany 1368, quan el capítol provincial celebrat a Tarragona lassignà al convent de Barcelona com estudiant al Studium naturarum (Gómez García, 1997: 260); lany següent el capítol provincial de Barcelona lassignava al convent de Lleida per tal de continuar el mateix estudi (Gómez García, 1997: 272). Després seguirien les assignacions a Lleida com a lector de Lògica, els anys 1370 i 1371; a Barcelona per estudiar Teologia els anys 1372, 1373; en 1375 el capítol provincial de Manresa el destinà a Barcelona com a lector de Filosofia i, finalment, lany 1376 el capítol provincial de Calatayud lassignà a Tolosa del Languedoc per estudiar Teologia (Garganta Forcada, 1956: 22). Aquest periple vital estigué destinat a la seua formació intel·lectual, la qual aconseguiria en diversos indrets. Finalitzat aquest període, es veié immers en altres desplaçaments i trasllats, com ara acompanyant a Pedro de Luna, delegat pontifici, entre altres. Voldria recordar, finalment, la seua anada i estada a la ciutat dAvinyó durant tot el temps que fou confessor de Benet XIII, és a dir entre 1394 i 1398, període del qual la Biblioteca Històrica de la Universitat de València en conserva una Bíblia glossada, en dos volums, de la segona meitat del segle XIII, que el Papa Luna regalà a mestre Vicent com ho recorda la nota de propietat:
Ista Biblia glosata et postillata per dominum Hugonem cardinalem est fratris Vincentii Ferrarii ordinis predicatorum in sacra pagina magistri, quam sibi dedit sanctissimus in Christo pater dominus Benedictus papa XIIIus, dum esset confessor suus3.
Ara bé, lactivitat viatgera esdevingué frenètica a partir de 1399, una vegada que obtingué el nomenament de legatus a latere Christi, legació que ell mateix recordà en sengles ocasions, com ara en un sermó predicat el dia de santa Cecilia, on menciona el moment en el qual començà a predicar, és a dir el 22 de novembre de lany 1399 (Garganta Forcada, 1956: 37). Heus ací les seues paraules:
En sancta mare Església, huy se fa offici de una gloriosa verge màrtir madona sancta Sicilia (sic) e de aquella vull preycar, no per rahó general, tan solament en quant es verge e màrtir, mas encara per rahó special, que per tal dia con huy jo començí a preycar per lo mon e publiquí ma legació a latere Christi, e per que ella me ha fetes moltes gràcies, per ço no la vull jaquir de preycar (Chabás, 1995: 293).
Molt interessants es revelen altres referències a la seua legació apostòlica atès que en aquestes ocasions fou encomanada a lapòstol sant Pau, com es llegeix a lepístola que dirigí a Benet XIII el 27 de juliol de 1412 «Apostolus Paulus, post sue predicationis euvangelice, ymo et legationis apostolice a latere Christi sibi comisse plurimos annos» (Ferrer 2006: 552; Ferrer, 2019: 1234)4; o també al sermonari dAvinyó on les trobem referides als altres apòstols, com ara sant Pere5. Vicent Ferrer no dubtà pas dequiparar-se a ells, presentant-se com un deixeble de Crist, com féu quan de forma retòrica es preguntava qui era el vertader pontífex i ell mateix responia: «Et si vultis scire quis sit verus papa de hiis tribus, dico vobis quod papa Benedictus de Luna, quia scio per graciam Dei aliquid in negocio, et crediderunt de duobus papis facere unum et fecerunt tercium, et sic habemus tres papas»6. No ens ha de meravellar gens aquesta comparació, ja que la butlla de canonització donada a Sant Pere de Roma, el primer doctubre de lany 1458, primer del pontificat de Pius II, el presenta com làngel de lApocalipsi anunciant el judici final: «quasi alterum angelum volantem per coeli medium, pronuntiandum, evangelizandumque sedentibus super terram» (Esponera Cerdán, 2005: 450); de la mateixa manera, per als testimonis del procés de canonització fou un gran predicador, afirmant, en ocasions, que des de lèpoca apostòlica no hi havia hagut altre semblant7. Aquesta és la opinió, entre altres, de Joan Rei, prevere, capellà de lesglésia metropolitana de Tolosa de Languedoc8, el qual havia escoltat que larquebisbe de Tolosa havia dit:
Et recordatur ipse testis loquens dici audivisse a dicto reverendissimo patre in Christo domino Dominico, tunc archiepiscopo tholosano, quod a morte citra beati Petri apostoli non surrexit maior neque fuerat excellentior predicator verbi Dei, prout ipse idem dominus tholosanus qui erat maximus theologus dixit se credere9.
Litinerari missioner de mestre Ferrer es pot reconstruir solament de forma parcial, perquè, tot i el temps transcorregut, no en disposem encara duna edició crítica dun diplomatari el més complet possible que permetria localitzar el personatge en les coordenades històriques i en els moments concrets de la seua vida. Sha publicat recentment litinerari corresponent als anys 1408-1416 (Riera i Sans, 2013). Manquen, però els primers anys, entre 1399 i 1408, duna banda, i de 1416 fins 1419; nogensmenys disposem de materials suficients per resseguir les petjades del dominic arreu Europa. Pel que fa a la primera part disposem de les informacions que proporciona la lletra que dirigí des de Ginebra al general dels Dominicans, mencionada anteriorment, on refereix les contrades europees que havia visitat fins el moment: Lombardia, Saboia, Friburg de Suïssa. Comunicà al Prior general que, com en anteriors ocasions, havia estat invitat, per les autoritats religioses o civils, a predicar en la Lombardia: «ad requestas et rogamina multorum, tam verbo quam scripto, transiui in Lombardiam, ubi continue predicaui per annum et mensem in cunctis ciuitatibus, uillis et castris uestre obedientie» (Hodel, 2006: 201), en el marquesat de Monferrato en el Piamont: «in dominio Marchionis Montisferrati» (Hodel, 2006, 201), en el Delfinat, o en la diòcesi de Lausanne convidat a predicar-hi pel mateix bisbe: «ipsemet episcopus lausanensis bene per duas, uel tres dietaas uenit ad me humiliter obsecrando ex corde quod suam diocesim uisitarem» (Hodel 2006: 203). Altres testimonis, com ara la predicació de la Quaresma de 1404 a Friburg, la missió de Mallorca, entre els mes de setembre de 1413 i el mes de gener de 1414, enriqueixen considerablement el nostre coneixement sobre la dimensió històrica de mestre Ferrer així com la seua activitat pastoral.
Vicent Ferrer, nogensmenys recordava sovint en algunes ocasions la seua predicació itinerant. Heus ne ací alguns exemples: «cum ego predicarem in Lombardia prima vice, modo iam sunt 9 anni completi» (Ferrer 2006: 560); «En Saboia, en un castell en les festes de Nadal, predicava jo, i hi eren el comte i la comtessa, i prediquí en una gran sala Item a Reus, prop de Tarragona, el cadafal es trenca i no féu mal a ningú. Item a Nules, prop de València, se nentrà bona partida del cadafal, Item a Xinxilla altre perill molt gran. Perquè en el meu cor quan he a predicar defora lesglésia estic amb paor, i en lesglésia, no. Així no us meravelleu per què faig la creu abans: quia hoc contra signum nullum stat periculum» (Sanchis Sivera, s.a.: 70-71).
En diversos moments el dominic valencià ha fet esment a la necessitat de estar contínuament en moviment, de viatge: «Havem doctrina, nosaltres preycadors, que no deuem tots temps estar en una vila, mes anar de loch en loch, predicare evangelium» (Ferrer, 1932: 32); així com dels guanys que sobtenen entrant en contacte amb altres persones, com explicà en la epístola sobre lanticrist: