1. «UT POSSET PREDICARE VERBUM DEI SICUT ARDENTER CONSUEVERAT ET FREQUENTER»
El 27 de juliol de 1412, des dAlcanyís, Vicent Ferrer adreçà una lletra al papa Benet XIII on esposava la seua opinió a propòsit de la vinguda de lanticrist i de ladveniment de la fi del món1. En la descripció que en feia de la seua curació miraculosa concretava que a la capçalera del seu llit se li aparegué Crist flanquejat per sant Domènec i sant Francesc. Ell, de bon començament, pregà Déu per la seua sanació; nogensmenys supeditava tot a la possibilitat de continuar predicant com safanyà a explicar amb les següents paraules: «ut posset predicare verbum Dei sicut ardenter consueverat et frequenter» (Ferrer, 2006: 559), emfasitzant que fins aquell moment ho havia acostumat a fer de forma apassionada, vehement, i freqüent, tal vegada amb caràcter regular. Ara be, tot fa pensar que des daleshores, lactivitat pastoral esdevingué frenètica com ho proven abastament alguns testimonis, com ara la lletra que dirigí al general dels Dominics des de Ginebra el 17 de desembre de lany 1403, en la qual li comunicava que feia dos o tres homilies per dia: «quotidie me oportuit circumfluentibus undique populis predicare, et frequentissime bis in die, necnon et ter aliquando» (Hodel, 2006: 200). Tot seguint el seu relat, hauria estat el mateix Crist qui de forma manifesta li invitava que, seguint el model dels sants mencionats, es dediques a predicar per tot el món apostòlicament: «manifeste innuebat mentaliter eidem religioso infirmo, quod ipse iret per mundum apostolice predicando quemadmodum predicti sancti fecerant» (Ferrer, 2006: 559). La missió daquelles prèdiques havia de ser lanunci de la vinguda imminent de lanticrist i de la fi del món, i, com a conseqüència, la necessària i urgent conversió i correcció dels costums. Lany 1412, mestre Vicent ja havia travessat diverses contrades de lEuropa occidental, la qual cosa li permeté conèixer personalment i de visu les diferents tradicions culturals i organitzacions socials existents; fins el 5 dabril de 1419 encara duria a terme altres viatges que li posarien en contacte amb altres regions i països. En realitat, fa la impressió que Vicent Ferrer havia fet seu el missatge evangèlic, concretament: «Aneu a tots els pobles i féu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de lEspèrit Sant», Mt 28,19; o també: «Els digué: Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de levangeli a tota la humanitat», Mc 16,15, entre molts daltres que hom pot localitzar a la Bíblia i que ressonarien amb tota seguretat constantment entre els seus pensaments, com, per exemple, en:
Nostre senyor Déu Jesuchrist, quan sen volgué muntar alt al cel, donà una regla tal als apòstols, dient: «Euntes in mundum uniuersum, predicate Euangelium omni creature» (Mar., ultº caº). Ara, notat bé les clàusules; diu axí: «Vosaltres, apòstols, anats per tot lo món», quasi que volgués dir: «No vullats estar molt en les ciutats, viles ne castells, mas anats de loch en loch, de vila en vila». Sabeu per què? Yo·us ho diré: aquells qui han a preycar, axí com yo, si estan molt en una ciutat, han mester cambra, e ses necessitats, e alguna amistança, e és los turbació; e per fugir a açò, «ite, euntes pro utilitate mundi», car si aquells qui prediquen no estan sinó en una vila, els altres, què faran? No seran il·luminats. Serie bona cosa que·l sol, quan hix de matí que no pugàs més alt? No, per ço que no porie il·luminar tot lo món: «Docentes fidem qui debent credere». Aprés, escalfant-lo en devoció; aprés en fruyt de penitència; e açò dix Jasuchrist: «Euntes, docete», etc. (Ferrer, 1934: 55-56).
I més concretament: «Quant los apòstols volgueren anar a preycar, partiren-se lo món: sent Pere en Achaya, Anthiochia e Roma; sent Berthomeu en Índia; sent Jachme major en Spanya, etc.; mas, sent Pau tot lo món» (Ferrer, 1934: 57-58). I mestre Vicent, entre altres ocasions, en el sermó de la Fèria VI després de la terça domínica de Quaresma «Domine, video quia propheta es tu», Io 4, 19 (pronunciat el divendres 31 de març de 1413) recordava:
Vosaltres, preycadós, llevats los ulls e mirats que la gent es inclinada a penitència: lo preycar ha nom «sembrar» quant es a la obra: Semen est verbum Dei (Luce, viii.°), e es-se seguar quant es fan lexar peccats. David, en lo psalm «In convertendo»: Euntes ibant et flebant; los anants, anaven e ploraven, gitants la sua lavor; venientes, venient portantes manipulos suos: euntes ibant; anant a la mort, devem anar millorant-se tots temps. Si van corporalment per lo mon, devem anar preycant e plorant, escampant la lavor; gran fet es, com aquell que sembra, regua: Euntes ibant et flebant, mittentes semina; venientes, venient portant cascú son manoll; tantes animes com havia convertides, tants manolls porta venints a la gloria, portantes manipulos suos. Tots quants se seran convertits, tots se ajustaran e tendran per capità de aquell tal preycador»(Sanchis Sivera, 1927: 164);
evocava, finalment, en el sermó: «Deus visitavit plebem suam», corresponent a la Feria V després de la quarta domínica de Quaresma (dijous 6 dabril de 1413) «com Jhesu Christ, en sa vida, ans de la sua passió, anás preycant de ciutat en ciutat» (Sanchis Sivera, 1927: 197).
Del relat identificat com la «visió dAvinyó» es poden individualitzar alguns dels trets definitoris del tarannà vital de mestre Vicent. Els verbs, ire i praedicare, duna part, i els adverbis, ardenter i frequenter, de laltra, delimiten un cercle a linterior del qual es desenvolupà el projecte personal i vital del dominic valencià. Ens descobriran la idiosincràsia daquest predicador de lautumne medieval. El primer infinitiu, ire, és el que en recorda lactivitat viatgera duta a terme per mestre Ferrer al llarg de tota la seua vida; aquest itinerari vital fou acompanyat sempre per la paraula, la predicació, que el dominic valencià feia servir per tal dinstruir els fidels, per evangelitzar-los, per fer-los partícips del missatge evangèlic2. Ell mateix ho explicava al sermó: «micae cadebant de mensa divitis», Lc 16, 21, pronunciat el dissabte posterior al primer diumenge després de la Trinitat, on contraposa els llecs als eclesiàstics tot atenent la seua instrucció, la seua paraula com intermediari cultural garantia la disseminació del missatge evangèlic; les seues raons ho explicaven amb nitidesa:
Mas, vosaltres, llechs, no podeu mengar de aquesta vianda, sinó los mestres en theologia e los grans clergues e bachellers, e vosaltres no, per ço com no sabeu entendre la Scriptura; e açò dix David (psalm cxxviiº Beati omnes): «Filii tui sicut nouelle oliuarum in circuitu mense tue». Axí, aquells qui entenen la santa Scriptura, han plaer de legir en aquella; mas, vosaltres, llechs, qui no sabeu legir, menjau de les miques que cahen de aquesta mesa sapiencial» (Ferrer, 1934: 29).
Les seues paraules serviren per organitzar els seus sermons vertebrats mitjançant diverses autoritats, entre les que cal recordar les bíbliques, que constituïen lesquelet de la homilia començant pel propi tema, els pares de lesglésia, els textos hagiogràfics, i, finalment, les referències constants a la vida quotidiana. A més a més, com descobreixen algunes intervencions, homilètiques i daltres, degué désser un personatge vehement com ell mateix es qualifica emprant ladverbi ardenter referit a la seua predicació. Així, doncs, la predicació itinerant proclamava el missatge evangèlic fent servir la paraula, fent realitat: «La paraula vol dir això: La llavor és la paraula de Déu», Lc 8, 11.