El que fan els millors
professors duniversitat
KEN BAIN
El que fan els millors
professors duniversitat
Traducció
Anna Torcal
Salvador Company
Universitat de València
2006
Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació dinformació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de leditorial.
Títol original: What the Best College Teachers Do
© The President and the Fellows of Harvard College, 2004
© Ken Bain, 2004
© Daquesta edició: Publicacions de la Universitat de València, 2005
© De la traducció: Anna Torcal
Revisió i notes: Óscar Barberá
puv.uv.es
publicacions@uv.es
Composició i maquetació: Addenda, 08010 Barcelona www.addenda.es
Disseny de la sobrecoberta: Celso Hernández de la Figuera
Edició digital
Sumari
1. Introducció. Definir el millor
2. Què saben sobre com aprenem?
3. Com es preparen per ensenyar?
4. Què esperen dels seus estudiants?
5. Com dirigeixen la classe?
6. Com tracten els seus estudiants?
7. Com avaluen els seus estudiants i ells mateixos?
Epíleg. Què podem aprendre dells?
Apèndix. Com es va dirigir lestudi
Agraïments
Notes
Índex
A la memòria dels meus pares,els meus primers professors
1
Introducció: definir el millor
Quan Ralph Lynn es va graduar a la universitat, el 1932, guarnit amb un munt dhonors acadèmics, va començar a fer la bugada dels altres per sobreviure a la Depressió. Deu anys després, va obtenir un certificat densenyament per correspondència i va fer classes dhistòria en un institut durant sis mesos, abans denrolar-se en lexèrcit cap a la fi del 1942. Va passar la major part de la Segona Guerra Mundial a Londres, mirant-se els draps bruts dels altres censurant les cartes dels soldats per evitar que revelassen massa detalls sobre moviments de tropes als amics, allà a casa i llegint història. Quan va tornar a casa el 1945, va demanar a la seua alma mater, Baylor University, que li deixàs fer classe. Més tard, va marxar al nord, a la Universitat de Wisconsin, per fer un doctorat en història europea. El 1953, va tornar a Texas, on va fer classe durant els vint-i-un anys següents.
Quan Lynn es va jubilar, el 1974, més de cent dels seus antics alumnes que ara tenien càrrecs acadèmics li van fer un homenatge. Un dells, Robert Fulghum, que més tard va escriure un llibre molt cèlebre en què afirmava que havia après tot el que necessitava saber sobre la vida al parvulari, va confessar que Ralph Lynn era el «millor professor del món». Una altra estudiant, Ann Richards, que el 1991 va arribar a ser governadora de Texas, va escriure que les classes de Lynn «ens oferien una finestra al món, i per a una jove de Waco, les seues classes eren una gran aventura». Eren, va explicar uns anys després de deixar la residència del governador, com «recorreguts màgics per les grans ments i moments de la història». Hal Wingo, que va assistir a les classes de Lynn molt abans de ser editor de la revista People, va concloure que Lynn oferia el millor argument que ell coneixia a favor de la clonació humana. «Res no em donaria més esperança per al futur», explicava leditor, «que pensar que Ralph Lynn, amb tota la seua saviesa i enginy, serà per allà educant noves generacions daquí a leternitat.»1
Què va fer Lynn per tenir aquesta influència duradora i important en el desenvolupament intel·lectual i moral dels seus estudiants? Què fan els millors professors universitaris per ajudar i encoratjar els estudiants per tal que aconseguesquen resultats notables en el seu aprenentatge? Què fa Jeanette Norden, una professora de biologia cel·lular que fa classes sobre el cervell a estudiants de medicina a la Vanderbilt University, que permet que els seus estudiants aprenguen amb tanta profunditat? Com aixeca Ann Woodworth, una professora de teatre a la Northwestern University, els seus estudiants dart dramàtic a altures de brillantor tespiana? Ja que la clonació humana no és una opció, és possible fer una mena de clonació intel·lectual, per captar la manera de pensar de Don Saari de la Universitat de Califòrnia a Irvine, els estudiants de càlcul del qual han assolit el 90 per cent de les A als exàmens dels departament?* Podem capturar la màgia de Paul Travis i Suhail Hanna, que van ensenyar història i literatura en una petita universitat provinciana a Oklahoma als anys 70 i més tard en daltres, des de Pennsylvania fins a Kansas, inspirant els seus estudiants fins a nous nivells intel·lectuals?
Què fa que alguns professors tinguen èxit amb estudiants duns historials diversos? Consideres el cas de Paul Baker, un professor que va passar prop de cinquanta anys preparant els seus estudiants perquè trobassen la seua pròpia creativitat. Als anys 40 Baker va desenvolupar un curs anomenat «Integració de capacitats» per a un programa de la llicenciatura de teatre, una exploració mentalment estimulant del procés creatiu que va atreure tant futurs enginyers, científics i historiadors com actors i daltres artistes. Cap a la fi dels 50, va fer servir el curs per muntar la llicenciatura de teatre al Dallas Theatre Center i més tard a la Trinity University, tot revolucionant les produccions teatrals arreu del món. Als 70 treballava en el sistema dintegració com a cap del nou institut de districte darts dramàtiques a Dallas, on va canviar la vida de força estudiants que uns altres havien menystingut com a fracassats. A linici dels 90, retirat ara en un petit ranxo a lest de Texas, va crear, des del mateix punt de vista, un programa per a lescola local densenyament primari que va fer augmentar els resultats habituals dels tests daquesta comunitat rural a altures històriques. Com ho va fer?
Durant més de quinze anys mhe fet aquestes preguntes observant les pràctiques i el pensament dels millors professors, aquella gent que té un èxit notable ajudant els seus estudiants perquè assolesquen resultats excepcionals en laprenentatge. Una bona part de la inspiració per a lestudi va venir dels professors extraordinàriament reeixits que mhavia trobat en la meua vida. Se mha acudit que lensenyament és un daquells afanys humans que rarament es beneficia del seu passat. Els grans professors emergeixen, colpeixen les vides dels seus estudiants i tal vegada només mitjançant algun daquells estudiants tenen una autèntica influència en lextens art de lensenyament. Pel que fa a la majoria, les seues intuïcions moren amb ells, i les següents generacions han de descobrir de nou la saviesa que dirigia les seues pràctiques. En el millor dels casos, un petit fragment del seu talent perdura, el trencadís sobre el qual les generacions posteriors sinstal·len sense adonar-se de tota la dimensió de lantiga riquesa que tenen a sota.