En els darrers anys, moltes revistes americanes que solien comprar contes han plegat. Del gènere dintriga nhi ha poques; la primera que em ve al cap és lEllery Queens Mystery Magazine, i una altra també mensual, lAlfred Hitchcock Mystery Magazine. ¿Què és el suspens? Provo de respondre aquesta pregunta dient que una història de suspens és aquella en què la possibilitat dacció violenta, i fins i tot de mort, sempre és a tocar. No intento limitar la meva imaginació a temes de violència, però aquest llibre se centra en lescriptura de suspens en el sentit del terme emprat en el gremi, que implica violència, i de vegades assassinat.
El mercat actual de la literatura de suspens potser sha reduït, però penso que la qualitat dels contes i de les novel·les és més alta, ara, i això fa que sigui més gratificant escriure obres daquest gènere. De totes maneres, els ingredients, el procés descriure un conte o una novel·la de suspens, continuen sent els mateixos, almenys a parer meu. «¿Don les treu, les seves idees?». Continuen fent-me aquesta pregunta en gairebé cada entrevista que faig amb periodistes. És una pregunta que solia neguitejar-me molt, perquè no la podia respondre, nera conscient, amb paraules que fossin satisfactòries per a la persona que mentrevistava. «Del nores», responia, i encara responc això, però ara ho faig amb un somriure. Les idees venen a lescriptor, no és lescriptor qui les busca; almenys, aquesta és lescriptura i la mena dimaginació descriptor en què em centro en aquest llibre. «Les idees em venen com ocells que veig de reüll», dic als periodistes, «i pot ser que intenti enfocar millor aquells ocells o pot ser que no». Les idees són la mena de do que més aprecio, i és per això que en aquest volum breu i senzill dedico una mica de temps a suggerir maneres de mantenir la ment oberta i receptiva a idees. Després descric el meu propi mètode informal i lliure per deixar que una idea determinada es desenvolupi fins a formar un conte o un llibre.
Si alguns vells mercats per al relat shan tancat, també se nhan obert daltres. LOmni de Nova York, per exemple, aquesta revista setinada i oberta a les idees, està centrada en escriptors i lectors dimaginació i fantasia. També hi ha la televisió, amb la seva proliferació de canals i la seva inclinació creixent per les dramatitzacions de contes i novel·les. A França acaben de comprar tretze dels meus relats més foscos i/o divertits; cada adaptació tindrà un director diferent i durarà gairebé una hora. Aquests relats els van triar de quatre volums de contes meus, amb com a mínim deu peces cadascun. Dos o tres dels relats són dels quatre que vaig escriure durant els caps de setmana en un apartament de Roma, que era elegant un autèntic palazzo, de fet però tan sorollós que a la nit amb prou feines podia dormir. De dilluns a divendres treballava en The glass cell, una novella de què parlo llargament aquí. Em va costar molt escriure-la, i retallar-la després. També me la van rebutjar almenys una vegada abans que me lacceptessin. Alguns dels meus relats han començat amb la més subtil de les idees. No se sap mai què pot donar un conte memorable, un conte clàssic.
Una cosa és segura: el públic, els lectors, els espectadors de televisió, volen que els entretinguin, volen que els absorbeixi una història. Volen una cosa inusual que puguin recordar, que els faci estremir i riure, que puguin descriure i recomanar als amics. Entre el germen duna idea i un gran públic receptiu hi ha un camí llarg. Arran daixò, aquí descric algunes dificultats econòmiques que he tingut, també físiques (soroll, altra gent). També parlo dels esforços que ha de fer lescriptor per publicitar-se, perquè no sempre pot comptar que els farà el seu agent. Els agents, com qualsevol persona, poden ser ganduls, sobretot amb els clients que no guanyen gaires diners. Sovint li toca a lautor espavilar-se i empescar-se maneres de promocionar el seu talent.
Cada ésser humà és diferent dels altres, com demostren la cal·ligrafia i les empremtes dactilars. En conseqüència, cada pintor, escriptor o compositor té alguna cosa diferent dels altres a dir (o lhauria de tenir). Un Rembrandt o un Van Gogh és identificable a distància i a linstant. Jo crec en la individualitat, en el fet de ser un mateix i de fer servir el propi talent al màxim. El que tracta aquest llibre és precisament això. Al cap i a la fi és el que el públic adora: una creació especial i individual.
Abril de 1988
1
EL GERMEN DUNA IDEA
La primera persona a qui hauries dintentar complaure, en escriure un llibre, és a tu mateix. Si et pots divertir durant tot el temps que cal per escriure un llibre, ja hi haurà temps, després, perquè vinguin els editors i els lectors.
Tota història amb un plantejament, un nus i un desenllaç té suspens; se suposa que una història de suspens en té més. En aquest volum faré servir les paraules suspens i intriga tal com es fan servir en el gremi editorial per referir-me a històries amb una amenaça dacció física violenta i de perill, o al perill i lacció en si mateixos. Una altra característica de la història de suspens és que proporciona entreteniment duna manera dinàmica i normalment superficial. No esperes trobar-hi pensament profund, ni parts llargues sense acció. Però la bellesa daquest gènere és que lautor pot escriure pensaments profunds i deixar algunes parts sense acció física, si li ve de gust, perquè el marc és una història essencialment dinàmica. Crim i càstig és un exemple perfecte daixò. De fet, em sembla que la majoria dels llibres de Dostoievski es considerarien llibres de suspens, si es publiquessin avui per primera vegada. Arran dels costos de producció, però, li demanarien que els retallés.
EL DESENVOLUPAMENT DELS GÈRMENS DUNA HISTÒRIA
¿Què és el germen duna idea? Segurament és tota mena de coses per a tota mena descriptors: un nen que sentrebanca a la vorera i li cau a terra un gelat de cucurutxo; un home daire respectable en un supermercat que, damagat però com si cedís a una compulsió, es fica a la butxaca una pera madura sense pagar-la. O pot ser una breu seqüència dacció que tot duna ens apareix al cervell a partir del no-res, sense que hàgim vist o sentit res especial. La majoria de les meves idees germinals són daquest últim tipus. El germen de la trama dEstranys en un tren, per exemple, era el següent: «Dues persones acorden assassinar lenemic de laltra, cosa que els permet crear la coartada perfecta». La idea germinal dun altre llibre, Lequívoc, no era tan prometedora i va costar més de desenvolupar, però va demostrar força de voluntat mantenint-sem viva a la meva ment durant més dun any, i burxant-me fins que vaig trobar una manera descriure-la. Era la següent: «Dos crims són sorprenentment semblants, malgrat que les persones que els han comès no es coneixen». Aquesta idea no interessaria a gaires escriptors, em sembla. És una idea insípida. Necessita ornaments i complicacions. En el llibre que en va sortir, vaig fer que el primer crim el perpetrés un assassí més o menys decent, i el segon, un amateur que intenta copiar-lo perquè pensa que el primer assassí ha quedat impune. I hi hauria quedat, de fet, si no hagués estat per lesforç maldestre del segon home a imitar-lo. A més a més, el segon home ni tan sols porta el seu crim fins al final, sinó que el deixa a mitges, en un punt en què la semblança amb laltre és prou notable per atreure latenció dun inspector de policia. Així, una idea insípida pot tenir les seves variacions.