Suspens
Títol original: Plotting and writing suspense fiction Publicat per primera vegada lany 1966 © 1993, Diogenes Verlag AG Zurich
Primera edició: gener del 2021
© de la traducció: Alba Dedeu, 2021
© daquesta edició: LAltra Editorial
Gran Via de les Corts Catalanes, 628, àtic 2a
08007 Barcelona
www.laltraeditorial.cat
Maquetació: EdicTal
Producció de lePub: booqlab
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació daquesta obra requereix lautorització prèvia i per escrit de LAltra.
Tots els drets reservats.
TAULA
Patricia Highsmith, per Carlos Zanón
Prefaci
Pròleg
1. El germen duna idea
2. Principalment sobre lús dexperiències
3. El conte de suspens
4. Desenvolupament
5. La construcció de la trama
6. El primer esborrany
7. Els obstacles
8. El segon esborrany
9. Les revisions
10. Historial duna novel·la: The glass cell
11. Algunes notes sobre el suspens en general
PATRICIA HIGHSMITH
La sensació destranyesa, de misantropia al mateix replà de lescala, en aquella veïna malcarada i rondinaire amb la casa plena de gats. El crim sense vanitat com un episodi maldestre de sincronia, un ballet cruent en el qual algú que no havia de ser allà mor sense cap altre motiu que haver estat allà. La naturalesa criminal amb les seves pròpies lleis apartant tot allò que destorba, molesta o amenaça de revelar la impostura o impedir que laltra justícia (la del criminal, la del perdedor, la de linsatisfet) triomfi. La falsificació, el cor de cera calenta de limpostor, la seva falta de límits i contorns, la possibilitat de viure tota una vida al soterrani tancat de la mentida completa i absoluta. El final del prestigi de la culpa i la redempció. Lhome com aquell lloc en el qual, ateses les circumstàncies, pot passar de tot i pels motius de sempre: ambició, poder, sexe, diners i... avorriment.
Tot això ens va ficar al cap, o potser és més precís dir que ens va obligar a acceptar-ho, Patricia Highsmith (Fort Worth, Texas, 1921/Locarno, Suïssa, 1995). I per moltes connexions que vulguem donar al gènere negre, subcategoria suspens, la major part dels escriptors europeus que freqüenten aquells paratges ho han fet i ho fan encara ara, dècades i dècades després que siguin morts pivotant sobre dos personatges. Un és Alfred Hitchcock i laltre, Patricia Highsmith. I latzar va voler que tots dos estiguessin units. El 1950, lautora nordamericana debutava com a novel·lista amb Estranys en un tren, i només un any després el britànic ladaptava per a la pantalla gran. I per rematar-ho, el guió el va firmar ni més ni menys que Raymond Chandler. Potser aquell moment va ser el de màxima popularitat de lescriptora a casa seva. Massa amarga, massa incòmoda per al públic dels Estats Units, va abandonar el país el 1963 per no tornar mai més. A Europa, el seu lloc de recepció natural, la gent la va llegir, la va entendre i la va admirar. Va ser el nom màgic per a aquells que lluitaven contra els que volien treure letiqueta de literari al gènere negre. Amb el seu nom el sortilegi del prejudici desapareixia. Qui havia llegit Lenginyós senyor Ripley, Mar de fons o els seus esplèndids relats breus tenia clar de què sestava parlant. De literatura des de lentreteniment, duna autora que es deixava veure i socultava des de la ficció sense perdre de vista el contracte entre autor i lector. I, en certa manera, dels termes daquell contracte parla aquest llibre, aquest assaig que tens a les mans, de les obligacions de lautor envers el seu talent, amb lobra i també amb el receptor: el lector.
En aquest breu assaig o manual, Highsmith ens explica no tant com pots escriure un relat de suspens, una novel·la negra, existencial i inquietant, sinó com les escriu ella, la qual cosa és molt més interessant i entretinguda. I tavisa des dun bon principi de lessencial, que «no hi ha cap secret per assolir lèxit, tret de la individualitat, o si es prefereix, la personalitat». És a dir, lúnic que pots aportar tu a la ficció és el que en el teu intent de copiar, mimetitzar, realitzar de manera correcta (sigui el que sigui), tequivoques, textravies i, quan ho fas, crees una cosa que és teva i només teva i, si tens talent, és vàlid, igual de vàlid que el que provaves demular.
Al contrari del seu personatge icònic, Tom Ripley, el seu alter ego literari. Un falsificador. Un home sense cara. Un farsant. Un de nosaltres. Tots, absolutament tots, vivim la vida com si fóssim algú altre. De vegades, el nostre secret és matisable i no absolut, pura defensa davant la intempèrie dels altres, però en moltes és total i disfuncional. Ripley va una mica més enllà (per alguna cosa sacosta a la psicopatia) que la necessitat de ser un altre per ser acceptat. Ripley com una malaltia o un paràsit es muda a un altre cos, una altra vida i intenta pels mitjans que sigui que no li descobreixin, que no destrueixin la màscara, laparença. És un quadre fals. I, al revés que Raskólnikov, la culpa pel crim no és el seu càstig. Ripley ha inspirat (i sha inspirat) en lhome davui dia sense Déu, sense fe, sense por dels seus actes, sense esperança, sense transcendència. Labisme és un mateix. Ripley és un existencialista sense melic. És el protagonista del llibre de Carrère Ladversari basat en un personatge i uns crims reals, així com tots els impostors de la realitat han accedit a la ficció o al true crime. Però també, i especialment, Tom Ripley és Patrick Bateman de Bret Easton Ellis, i molts dels interessants o grotescos, ridículs, ben perfilats o fatus psycho-killers de les últimes dècades de televisió i llibres. Personatges mig Oscar Wilde mig Leatherface, els quals provocarien arcades a la senyora Highsmith, que miraria de posar distància entre el seu Ripley i tota aquesta superxeria paranoica i gore.
Patricia Highsmith va consagrar la seva vida a lescriptura i per això aquest manual és, encara, més sincer i valuós. Més duna trentena de llibres (novel·les, contes, assajos...) i una vida personal complexa, plena de forats negres i contradiccions que ella resolia com podia: alcoholisme, misantropia i escriptura. No va conèixer el seu pare fins als dotze anys perquè els seus progenitors es van separar abans que ella nasqués, cosa que va succeir malgrat que la seva mare va intentar avortar ingerint aiguarràs. Les relacions que més li van durar van ser amb gats i cargols. Lesbiana que odiava les dones, antisemita i alguns detalls més de les seves opinions i creences els Diaris pòstums són tan indiscrets i valents com el seu autor vulgui, té en el seu historial una de les primeres novel·les (El preu de la sal, que va publicar sota pseudònim i que, ja amb el seu nom, va publicar anys més tard com a Carol) en què la relació lèsbica de les seves protagonistes no acaba com aconsellava, o fins i tot exigia, el gust de lèpoca. Va tenir bons directors (lesmentat Hitchcock, Wim Wenders, Claude Chabrol, Todd Haynes, Anthony Minghella...) i bons actors i actrius (Alain Delon, Dennis Hopper, John Malkovich, Cate Blanchett...) per a les seves adaptacions cinematogràfiques i va comptar amb molts lectors i el favor de crítics i col·legues que no podien deixar de reconèixer el valor del que feia aquesta escriptora amb els seus llibres.