Quan em vaig doctorar en Matemàtiques, lany 1974, tres anys després dhaver-ne obtingut la llicenciatura, poc imaginava que faria un segon doctorat en Filologia, lany 2008. La primera tesi va anar seguida de molts anys de recerca matemàtica, mentre que la segona ha anat precedida daltres tants anys de recerca en fraseologia. El punt dinexió cal datar-lo al voltant del 1990 i va estar motivat per dos fets.
Per una banda, quan es va establir a les universitats de lEstat espanyol el reconeixement dels sexennis dinvestigació, com a simples complements de productivitat per bé que posteriorment sels ha dotat defectes acadèmics, lany 1989, es va dir que, en atenció als temps difícils (per a poder fer un treball reposat de recerca) que havia passat la Universitat, des de la darrera dècada de la dictadura franquista ns aleshores, aquell primer atorgament de sexennis es faria amb criteris molt oberts. Potser va ser així en algunes comissions, però no en la de làrea de Geometria i Topologia, on jo vaig presentar els meus treballs (una dotzena darticles publicats en revistes internacionals, entre 1973 i 1988, amb referències de tots ells a Mathematical Reviews i Zentralblatt Math) i no mhi va ser atorgat cap sexenni. Probablement, o jo (que havia tingut un cert protagonisme en la lluita per les reivindicacions dels PNNs i per la democratització i larrelament al país de la Universitat) o els meus articles (que eren de topologia general), no vàrem caure en gràcia a una comissió hegemonitzada per geòmetres i, dintre daquests, per membres de lOpus. Així doncs, quedava clar que, per aquest camí, tenia ben difícil el meu futur com a investigador.
Daltra banda, per aquella època, Maria Conca iniciava lelaboració de la seua tesi doctoral, Teoria i història dels proverbis catalans. Aplicació a lestudi dun corpus paremiològic del segle XVI, presentada el 1994, i em vaig convertir en el seu col·laborador, llegint textos clàssics catalans per fer-ne buidatges de parèmies, a de proporcionar materials que Maria pogués analitzar i interpretar des de la teoria del text. El primer fruit daquesta col·laboració investigadora, que encara dura, va ser la publicació del treball de tots dos «Lús dels termes paremiològics en la història de la literatura catalana» (1993). El reconeixement investigador en Filologia, no exempt de problemes per algunes actituds corporativistes i poc propícies als plantejaments interdisciplinaris, mha arribat posteriorment mitjançant la concessió de dos sexennis en aquesta àrea.
Així, per tot això, vaig canviar de línia dinvestigació, sense deixar de fer les meues classes al Departament dÀlgebra. Al capdavall, a la Universitat de València, des dels Estatuts del 1985, qualsevol doctor té dret a investigar en qualsevol línia de recerca i que aquesta recerca li siga reconeguda per la Universitat.
A partir de la dedicació inicial a la paremiologia, de la qual Maria Conca ha estat pionera en làmbit català modern amb la publicació del llibre Paremiologia (1987), hem anat ampliant el camp de recerca al conjunt de la disciplina fraseològica, tant amb plantejaments de caire teòric com en aplicacions diverses a lestilometria, la didàctica, la història de la llengua, la traductologia, etc. Des daquesta perspectiva fraseològica, la meua àrea preferent dinterès ha estat centrada en la València de la segona meitat del segle XV, quan shi féu una producció literària extraordinària, molt rica fraseològicament, i quan shi presentaren, alhora, la innovació de la impremta i la repressió de la Inquisició. És per aquesta raó que també he dedicat treballs als aspectes històrics i contextuals que envolten els fets literaris, amb investigacions darxiu, com ara: «Dades biogràques sobre Jaume Gassull» (1999), «De Lo Cartoixà a lEspill. Concordances textuals i dades contextuals» (2002), «Dades documentals dinterès literari (València, segle XV)» (2003) i «Anotacions de Jaume Roig sobre Roderic de Borja, Joan Roís de Corella i ell mateix» (2009).
En aquest llibre, doncs, tant des de lanàlisi fraseològica (diacrònica i contrastiva) com des de la recerca documental de caire contextual, shi aporten diverses novetats per a la lectura i interpretació de determinats passatges de lEspill, així com per a la datació i lautoria de lobra. Per això, cal congratular-se que lEspill torne a lactualitat, si més no per a tots els qui no voldran ignorar deliberadament les noves aportacions. Els lectors sou convidats, doncs, a conèixer una mica més lEspill, a gaudir-ne i a parlar-ne.
ABREVIATURES UTILITZADES
ACV: Arxiu de la Catedral de València
AHG: Arxiu Històric de Gandia
AMV: Arxiu Municipal de València
APV: Arxiu del Patriarca de València
ARV: Arxiu del Regne de València
NOTA PRELIMINAR
Atesa la procedència i la metodologia fraseològica del treball i lús que hi faig de la terminologia pertinent, convé introduir dantuvi la denició dels cinc conceptes següents.
Unitat fràsica. És una combinació estable de dos o més mots, que presenta les característiques de repetició, xació i institucionalització, a més daltres possibles i freqüents com idiomaticitat i anomalia. Les unitats fràsiques, dacord amb Zuluaga (1980: 135-139, que no inclou les col·locacions) i Corpas (1997: 53-213), es classiquen en no enunciats (col·locacions i locucions) i enunciats (fórmules i parèmies). Les col·locacions pertanyen a làmbit de la norma, les locucions al del sistema i els enunciats fràsics al de la parla. Lestructura duna unitat fràsica comprèn des dun sintagma format per dues paraules, com a mínim, ns a una oració simple o composta. A lEspill he identicat la presència de 332 col·locacions mig partit, humanal llinatge, mort sobtada, procés de pensa, els set manaments..., 418 locucions foc salvatge, del bec groc, indigne de descalçar la sabata (dalgú), mudar com el vent, treuren joc, mot a mot, ni molt ni poc..., 41 fórmules Déu vos salv!, com diu la gent, bon (re)pòs tinga, saps que... i 94 parèmies No shan de llençar perles als porcs, Més val casar que no cremar, Lamor primera és millor, Benaurat és qui per mal daltre se castiga, Qui calla, atorga...
Unitat estilística. És la combinació de dos o més mots que, congurats formalment com una unitat fràsica, participen dalguna de les característiques daquestes. Responen bàsicament a una creació pròpia de lestil dun autor, duna escola, dun gènere o duna època. Poden estar congurades com a sintagmes (formalment semblants a locucions) i com a enunciats (formalment semblants a parèmies). Per a la identicació de les primeres (en total, 180), sha tingut especialment en compte el tret repetició: terra ameníssima, fals crim, gavarrer en ames, príncep de pau, dolor i pena..., mentre que per a la identicació de les segones (23 en total), he atès, sobretot, lestructura parèmica i el signicat metafòric, ja que si hagués trobat documentació repetida hauria dhaver-les tipicades com a parèmies: A qui no lespolsa se li fa cimolsa, El que es fa amb lluita, mai ha saó, El marit darrer venja el primer, Daquells trons, aquestes pluges...
Fràsic. És el conjunt de les unitats fràsiques pertanyents a un àmbit determinat (una obra, un autor, una activitat professional, una llengua....). Així, podem parlar del fràsic del futbol, del fràsic de làlgebra lineal, del fràsic de lEspill, del fràsic dEnric Valor, del fràsic de la llengua catalana, etc. Anomene fràsic generalitzat el que comprèn també les unitats estilístiques, les quals podran ser considerades, doncs, com a unitats fràsiques generalitzades.