Ara bé, si passem del context internacional, que acabe de repassar molt per damunt, a lEspanya de Franco, cal dir, dentrada, que es trobava fora daquest context expansiu, perquè era un estat aïllat políticament, econòmicament i culturalment.
El nou règim que shi va instaurar a partir del 1939, era, políticament, una dictadura, que es presentava institucionalment com una democràcia orgànica, és a dir jerarquitzada des de dalt; com el Movimiento Nacional, que es volia alhora imperial i profundament antiliberal i anticomunista. El general victoriós, que passà immediatament a dir-se generalísimo, era el Caudillo indiscutible i indiscutit, un doble a lespanyola del Führer Hitler i del Duce Mussolini. La dècada dels quaranta serà una dura depuradora dels considerats enemics del règim, amb una repressió indiscriminada, arbitrària i de revenja. Durant els anys cinquanta, els que ens importen ara especialment, la dictadura va afluixar un poc els seus ressorts. Franco necessitava un cert reconeixement internacional, la negació del qual fins aleshores el mantenia tancat dins les seues fronteres.
Els Estats Units li van tirar la primera mà amistosa, interessada. El 1953 (que és també lany en què mor Stalin) Eisenhower signà un pacte amb el Govern espanyol en què se li concedeix lestabliment dunes bases militars amb una particular sobirania en aquests enclavaments territorials. Era el preu que el franquisme pagava per comptar amb una mena daliat polític, que podia estabilitzar-lo. Quant als Estats Units, tot i que no els agradava el pacte amb un règim antidemocràtic, necessitaven aquestes bases en aquells anys de guerra freda. De més a més, es tractava dun règim que es volia impermeable i implacable a qualsevol infiltració comunista. I així sí que els agradava. Comportava, també, en el pla econòmic, una certa ajuda, que tant necessitava el franquisme. LEstat espanyol vivia en una ruïnosa autarquia que mantenia en la pobresa i el racionament de queviures els ciutadans i que permetia el mercat negre, lestraperlo. Hi va sortir una classe de nous rics, que van saber aprofitar la situació de misèria amb lajut o la permissivitat interessada dels factòtums de lAdministració.
Eisenhower, que fins i tot va fer una ràpida visita a Madrid, compensava dalguna manera el fet que lEstat espanyol no havia estat beneficiari del Pla Marshall i dels seus miracles econòmics. Lajut, però, va ser, de moment, poca cosa, i la majoria dels ciutadans no van notar millores. Berlanga en reflectirà de seguida, humorísticament, la decepció, en Bienvenido Mr. Marshall.
Ara bé, el pacte no deixava de ser una empenta que es faria més efectiva en les seues successives renovacions durant els cinquanta. Després vindria el Pla dEstabilització i la dictadura safermà esborrant velles formes simbòliques i aconseguint nous reconeixements en el marc internacional.
Pels anys, però, en què mhe situat, la dictadura encara està molt viva i activa a tots els nivells de la vida pública i, en la mesura que podia, en la privada. Perquè no solament era una dictadura politicomilitar, sinó també econòmica, sindical, eclesiàstica i cultural. Era un totalitarisme íntegrament jeràrquic, «vertical».
Aquest context estatal, en els seus diferents nivells, es concreta bàsicament en los diversos pueblos de España amb les mateixes característiques. Em concentraré, ara, en el cercle del pueblo valenciano, o de la Región valenciana, o com es deia també, Levante i, els dies de festa major, Reino de Valencia. Ara bé, com els altres territoris de lEstat, presenta les seues pròpies particularitats culturals, socials i econòmiques, que són el context en què es va generar la primera etapa de lobra fusteriana i, en particular, El descrèdit de la realitat.
Joan Fuster va nàixer a Sueca el 1922. Té, doncs, disset anys quan acaba la guerra, cosa que li ha permés viure-la de prop, el seu ambient si més no, amb una consciència ja molt clara del que estava passant. Entra en la dècada dels quaranta per acabar el 1942 el seu batxillerat, que ha cursat, com els seus amics més pròxims, amb inquietuds artístiques i literàries. Fill dun dirigent carlista destacat, va ser anomenat assessor de cultura de les joventuts de Falange.
Aquests anys de la seua primerenca formació van ser decisius. El decanten ben aviat per la lectura, per la història local i per la formació duna biblioteca personal. Segons el còmput que nha fet Antoni Furió, el 1936 ja havia comprat trenta-set llibres, vuit dels quals en català. A partir daquest any la línia dadquisicions anirà pujant cada vegada més.
Això pel que fa a les lletres. Pel que fa a lart en va tenir, des que era infant, una experiència directa, ja que son pare treballava com a imaginer i era professor de dibuix. El seu interés o la seua relació amb lart havia de ser, doncs, inevitable, i viscut duna manera immediata i continuada en el seu mateix obrador, encara que fos modest i convencional. De més a més, el seu pare havia decorat la casa en què Fuster va viure i morir. El seu poble també li oferia mostres arquitectòniques de cert valor, com ara ledifici de lAteneu, els Porxets, lAjuntament i algunes coses més. Tot plegat, doncs, es trobà ben aviat amb un context local de caràcter artístic. Un context que era, també, literari en vernacle, protagonitzat per Bernat i Baldoví i alguns poetes suecans.
Quan Fuster acaba el batxillerat té vint anys. El 1942 comença els seus estudis a la Universitat de València. El seu context, des daquest moment, samplia: ara és el de la ciutat de València on, a partir daleshores, es va moure regularment, tot participant de la vida cultural i de les oportunitats que brindava a la seua vocació. Les va aprofitar, en primer lloc, com a lector. Aquella València, traumatitzada per la postguerra franquista, comptava amb un bon nombre de llibreries de vell, amb fons interessants i abundants, producte del terrabastall que havien patit famílies dotades de biblioteques, o de la dispersió i la rapinya. Fuster, lector-comprador, hi trobaria un mitjà de compensar el buit cultural que havia creat la dictadura de Franco, que es manifestà en una gran pobresa editorial, filtrada, a més, per la censura. Els llibres de la Revista de Occidente dOrtega, shi podien trobar fàcilment. Entre ells, alguns del teòric dart Worringer, que tindrà importància en la concepció que es va fer Fuster de lart i que va formular en El descrèdit de la realitat. Això i més volums daltres editorials, que ell triava i comprava amb els pocs duros de què disposava, mogut per la curiositat i la voracitat que tenia com a lector de llibres de versos, de filosofia, novel·les, teatre, història també la de lart, com el manual de Josep Pijoan i, naturalment, papers relacionats amb la vida del seu país. En un quiosc, ja el 1942 havia comprat La llengua dels valencians de Sanchis Guarner i El País Valencià, de Mateu i Llopis, de qui adoptarà la denominació que, per altra banda, venia de més enrere, per a referir-se a la nostra terra i la nostra gent com un tot.
Les llibreries de vell eren, doncs, per a ell i per a molts altres interessats per la cultura, una finestra oberta al món, al món si més no dentreguerres com a més pròxim en el temps i, per tant, relativament actual.