Si Terricabras i Grimaltos se centren en la teoria del coneixement i Boladeras, en lètica, Mercè Rius ho fa en lestètica i lart. Reflexiona sobre El descrèdit de la realitat (1955), un dels primers assaigs de Fuster, convertit en escrit clàssic, model dassaig. Però, al mateix temps, Rius també torna sobre qüestions que els altres ponents tractaren, el paper de la filosofia en lobra de Fuster i en quin sentit el seu pensament es planteja problemàtiques actuals, de la nostra actualitat. Per exemple, assenyala com ja en Fuster apareix el terme «impolític», de tanta actualitat en la filosofia política davui. En la ponència que ens presenta, sagafa a la afirmació que fa el mateix autor, segons la qual El descrèdit de la realitat no és un escrit de crítica ni de estètica, amb la finalitat de eixamplar labast de lassaig fins a la teoria crítica de la societat, i més concretament en relació amb Th. W. Adorno. Però aquesta relació no és lúnica que presenta, també posa en diàleg lassaig de Fuster amb el de Xavier Rubert de Ventós El arte ensimismado (1963) i en ocasions amb lobra de J. P. Sartre, que la ponent coneix ben bé.
Al voltant daquest intent de calibrar el sentit teòric dEl descrèdit de la realitat, Rius es preocupa de la temàtica bàsica del llibre, temàtica ontològica clara, sobre què cal entendre ací per realitat. Què significa «realitat»? Per a Fuster, significa «realitat sensible». I «descrèdit de la realitat»?: «que els ulls no donen crèdit a allò que tenen al davant». Segons Fuster, això és el que els passà als pintors occidentals. Al llarg de la història de la pintura occidental es produeix en els pintors una desafecció envers la realitat. Aquesta pèrdua de sentit de la realitat arriba fins al punt de crear una realitat artificial, com passà a les primeres avantguardes, en què el mateix quadre era la realitat. La realitat ja no inspira confiança. És aquest un fenomen que és dóna ja en la reforma i significà linici de la pèrdua dimaginació ja no saben pintar imatges, que duria els pintors abstractes cap al triomf de la fantasia. El desplaçament de Déu comporta laparició de la realitat per a lartista. Però la realitat és creació humana només en part perquè, com passa amb els renaixentistes, els artistes troben la bellesa en les coses. Els artistes fan una antologia de la realitat. Fins i tot en el classicisme, màxim moment dequilibri subjecte-objecte, encara Déu no ha estat substituït per la humanitat, aquesta sencarrega només de fer lantologia de la realitat.
En la interpretació feta per rius, al capdavall el que es planteja és un qüestionament de lhumanisme de Fuster. Rius el qüestiona interpretant que «la mesura de totes les coses que és Joan Fuster» trau la seua pròpia identitat de la realitat social que lenvolta. Lhome no es pot desempallegar de la seua situació i lart davantguarda nés lexpressió. La funció de lart contemporani estaria en lalliberament, no en el plaer que procura.
La defensa del materialisme per part de Fuster és interpretada per Rius com una clara defensa de la corporalitat. En aquest sentit, el desprestigi de la realitat és interpretat com un perjudici per a la representació del cos. La corporalitat representa fins i tot la instància crítica per excel·lència. És allò que en temps de crisi salva la hipertròfia de la raó.
Per a Rius hi ha en tot açò una aproximació de Fuster a aquells autors contemporanis que fan una crítica rotunda de la societat contemporània, com ara Adorno. En definitiva, desencantament del món i descrèdit de la realitat van paral·lels, en tant que a lhome davui les coses ja no li diuen res. Així ho expressa rius: «Quan el pintor no sent cap afecció envers les coses del món, tampoc no és capaç dinfondre als seus quadres cap significació». Tanmateix, Fuster no compartiria altres conclusions adornianes, com ara que lart davantguarda no mira de significar res.
La «vocació humanista» de Fuster la veu Rius arrelada enmig duna desenganyada visió de la història que el fa mantenir una ambivalència envers les possibilitats futures dels éssers humans.
Antoni Riera titula la seua intervenció amb una metàfora musical, «Una composició en baix continu»; és la forma que veu a lobra de Joan Fuster. De la mateixa manera que la frase musical repetida, com una segona veu, acompanyava la partitura, pensa que hi ha en aquella obra constants que acompanyen el seu humanisme.
Riera defensa una lectura integrada de lobra de Fuster, una unitat que ens la pot donar la perspectiva filosòfica. Aleshores, cal revisar lantifilosofisme que se li atribueix. I, a més a més, destacar que en ell es donen els temes claus de la segona meitat del s. XX.
Tot aquest sentit unitari el veu en diferents etapes, que ens assenyala per a mostrar-nos de seguida la conveniència duna lectura transversal, harmonitzadora entre totes les etapes. Destaca com no! el paper de lassaig com el gènere per excel·lència i lhumanisme de lassagista com a elements clau de la lectura transversal. Lassaig fa possible lexpressió de la pròpia subjectivitat, del jo que obre vies de comprensió i que constitueix un pont entre literatura i pensament, presentant així un dispositiu genuïnament filosòfic. Independentment dels temes, de lanècdota de cadascun del assajos, el que hi ha present són problemàtiques epistemològiques, ètiques, sobre els límits de la raó, la valoració de la ciència i la tècnica, etc. Lescepticisme de Fuster també és considerat per Riera com un dels elements claus del seu pensament, de la seua «filosofia»: «Lescepticisme de Fuster constitueix una actitud, punt de partida per tal de preservar-se de lengany. Aquesta desconfiança sistemàtica li propicia un angle daproximació als fets que li permet posar de relleu la violació de levidència, o bé labsurd del tòpic». Es tractaria dun escepticisme que es dóna des de la teoria del coneixement fins a la moral. Fins i tot, Riera el vincula al pensament postmodern, parlant de lescriptor com dun pre-post-modern. Malgrat que aquesta apreciació siga discutible, és ben cert que el que Riera destaca és que la crítica de Fuster ho és a tot essencialisme, a la presumpció dobjectivitat, reservant-se la possibilitat dun coneixement aproximatiu basat en el «sentit comú» i en la ciència. Per a Riera, en lobra de Fuster, «lalternativa consistirà en una proposta de raó perspectiva, tolerant, contrastada amb el sentit comú; més a prop del logos que de la ratio». La seua idea és que, en situar-se, o més bé, en situar la raó entre dos pols, el poètic per mostrar la subjectivitat i el científic com a màxima objectivitat possible, realitza una operació de limitar les pretensions de la raó dogmaticofilosòfica. En fer això, és ben cert que Fuster entronca amb les perspectives de la filosofia contemporània, que planteja els límits de la raó. Una raó que no busca certeses sinó ser un escut contra lengany.
Riera confronta Fuster amb el marxisme i lexistencialisme, aproximant-nos a la valoració que fa dambdues filosofies. Matisarà quins són els aspectes que lhi aproximen i els que en critica rotundament. També ens fa una aproximació a la rellevància de la filosofia del llenguatge per a ell, que el portà a una reivindicació del llenguatge com a mitjà del pensament, com a vehicle relacional i de socialització. Així, el llenguatge és causa de perplexitats, però també un antídot per a desmuntar les confusions ideològiques.