Grimaltos contraposa lescepticisme a la actitud dels fervorosos dels dogmàtics. Com bon analític, es preocupa de clarificar el significat d«escepticisme», per tal dassenyalar el tipus descepticisme que li convindria a Fuster. I aquest és lescepticisme raonable. Lescepticisme raonable es basa no en el fet de no creure res, sinó en el de no estar convençut. La certesa és incompatible amb el dubte i lescèptic és enemic de la certesa, no de la creença, afirma Grimaltos per clarificar que lescèptic no és qui no creu en res. Una afirmació que comparteix amb el mateix Fuster. Qui no creu, pot sostenir dogmàticament la incredulitat. El dubte de lescèptic és permanent perquè és un dubte que porta a indagar més i més i a tenir més cura en la indagació.
Les precisions de Grimaltos sobre què és ser escèptic i per què ho era Fuster el porten a clarificar la relació de lescèptic amb la veritat, la certesa i lacció. Són clarificacions que li permeten fugir de bastants tòpics usuals al respecte. Com ara, la identificació entre escepticisme i relativisme de les veritats i la suposició que lescèptic defuig lacció. Enfront daquests tòpics, considera que lescèptic defensa una veritat única però inabastable, sempre inabastable, per això sempre indaga més. El relativista sí que nega la unicitat de la veritat i en parla de moltes. Ara bé, que relativisme no siga equivalent a escepticisme no significa que aquest darrer no siga un terme relatiu. Sés escèptic respecte dalguna cosa, però potser no respecte dalguna altra. Si és ben cert que Fuster rebutjava una concepció de la veritat com adequatio, no és menys cert que, com a bon il·lustrat, defensava una veritat arrelada en el llenguatge i dependent duna raó limitada i insatisfactòria. Depurar un principi de veritat i no rebutjar-la seria més coherent amb la seua concepció. Una concepció, per altra part, que defensava les ciències i els seus assoliments, inclosos els tecnològics, com avantatjosos, profitosos. La figura de Russell està present, a lesquena de Fuster. Un materialista no pot deixar de valorar els assoliments científics, aquests sempre és presentaran com a contrapartides a les especulacions religioses o metafísiques.
Perquè al que ell sí que soposa és a la certesa, en tant que és concebuda com una forma daturar la indagació. La prudència de què fa gala lescèptic en dubtar té com a premi encertar. La perplexitat implicada en lafirmació fusteriana «lescèptic, dubta i encerta» es pot desxifrar entenent que en la mateixa naturalesa del dubte està lencert. Encertar és, doncs, el fruit de la raonabilitat i la prudència que el dubte representa.
Tobies Grimaltos finalitza la seua reflexió considerant també el paper de lescepticisme moral en Fuster i, com déiem al principi, la critica del tòpic segons el qual lescèptic no és un defensor de lacció. En el cas de Fuster, clarament el relativisme moral va paral·lel a una clara defensa de valors il·lustrats, humanistes, de drets per als homes. No es pot dir que fos un home dacció, no era pas un polític ni un activista, però no es desentenia dels problemes i de les realitats que lenvoltaven. Lautor de Nosaltres els Valencians és el mateix que el del Diccionari per a ociosos. sempre mantenia un distanciament crític. Prenia una posició, però sabent que nhi ha daltres.
Grimaltos pensa en el personatge Fuster, més enllà de la seua obra, com sotmés a «un destí desafortunat per a un escèptic». Va estar en el punt de mira de una societat mesquina amb els seus intel·lectuals, amb poca altura de mires i notablement inculta en el sentit de no suportar la dissensió. I ens prevé contra dues posicions, la dels fervorosos i dogmàtics que el vilipendiaren i vilipendien i la dels qui, en contrapartida, pretenen «santificar Fuster». Enfront duns i daltres ens proposa veure lobra fusteriana no com una relíquia ni com un objecte de culte sinó com un treball lúcid amb el qual es pot establir un diàleg continu que pot implicar crítica.
Precisament és aquest diàleg el que han intentat tots els participants a la Jornada. Així, una altra conferenciant, Margarita Boladeras, saproxima als problemes ètics abordats per Fuster, defensant que hi ha en la seua obra reflexions que ens apropen a lètica del segle XXI. Una actitud antitòpica basada en la falta de confiança respecte a la possibilitat que els homes poguessen arribar a la perfecció és bàsica en ell. Boladeras valora molt positivament la capacitat de Fuster per observar i reflexionar sobre qüestions que han adquirit en el últims deu anys gran rellevància, malgrat que sempre han estat objecte de debat. «Fuster toca alguns punts claus de la difícil cruïlla en la qual es troba lètica actual», afirma. Com ara, la memòria històrica i el record de les víctimes del passat i el problema del perdó o no dels autors de crims de guerra o, com ara diríem, de crims contra la humanitat. Dóna la raó a Jacobo Muñoz, en indicar com a trets fonamentals en la seua ètica el compromís i el distanciament alhora, assenyalats com a tasques dels jornalers de lescriptura que són els intel·lectuals.
Tot i remarcar el tret individualista que comporta el jo com a mesura de totes les coses veu que es tracta duna acceptació rotunda de la individualitat, que malgrat això comporta també un distanciament respecte del «jo». El component dafirmació del jo seria coherent, doncs, des de la perspectiva ètica, amb la tasca de coadjuvar a la creació de lucidesa i autonomia en la societat, la tasca il·lustrada en definitiva.
És obvi, per a Boladeras, que Fuster fa una clara crítica de lètica tradicional, a la vegada que delimita les característiques de lètica del futur. Fuster no sacaba de creure que la pèrdua de valors que es critica des de perspectives tradicionals en el progrés científic i tècnic siga un intent de millorar lespècie moral, més bé li sembla que és anar contra les possibilitats dels humans de progressar, de fer-se humans. Està contra Rousseau i a favor de Voltaire, perquè es nega a dues coses. Duna banda, a considerar que puga limitar-se el progrés cientificotècnic sense acabar amb la mateixa ciència, ja que a aquesta li és intrínsecament constitutiu el fet danar més lluny. I, per altra banda, també es nega a creure que la moral sallunye de la ciència. Fa, doncs, una defensa de la materialitat biològica dels humans, la qual cosa no suposa rebutjar altres aspectes com les idees, les cultures, les formes de vida, les relacions amb els altres, etc. Però el que és clarament revelador de la posició de Fuster és lacceptació del desenvolupament cientificotècnic com un fet inqüestionable i, a més a més, profitós per a lespècie. No es pot dir que el passat fos millor que les possibilitats que podrà tenir lhome en el futur. La figura de Russell i la seua apologia de tot el profit per als homes, en coneixements, en recursos per a sobreviure, per a ser feliços, etc., que les ciències aporten, està present en Fuster. Si més no, es veu en ell una acceptació daquest fet, com una realitat ineludible. Tot i que, per una altra banda, la voluntat de lhome és important per a ell. Fins i tot el sexe, arriba a afirmar, és en els homes un problema de voluntat: «Lhome quan fornica, fa lanimal, retorna lanimal, perquè vol». Dit duna altra manera, la materialitat biològica no acaba amb la llibertat humana. La llibertat humana es presenta en les llibertats civils i ciutadanes. Perquè la responsabilitat és una virtut cívica que Fuster mai no va defugir i que tanmateix és presentada com la més clara contrapartida a la contingència del naixement. Si és cert que estem sotmesos a la necessitat de la nostra condició biològica, no és menys cert que som responsables del nostre actuar. I, en aquest actuar, diverses formes de vida interactuen. És per això que la moral no pot ser tradicional, basar-se en el que la tradició proposava. Com a bon il·lustrat, la seua crítica de lautoritat de la tradició enllaça amb el progrés i és oberta: «La moral del futur serà una moral que arrele en les pressions objectives que el progrés anirà creant».