Centrem-nos ara en la segona part de la biocomunicació i en la qüestió de què és realment la comunicació. Durant les meves investigacions i en converses amb científics daltres especialitats he trobat moltes definicions i models teòrics sobre la comunicació. La resposta a la pregunta podria omplir sens dubte la resta de pàgines daquest llibre, ja que la comunicació és tot un món amb infinitat daspectes. Si en parlem amb un psicòleg, la seva resposta serà diferent de la que ens donaria un informàtic o un expert en ciències de la comunicació. Entre els biòlegs també hi ha un debat permanent per determinar a partir de quan un ésser viu es comunica realment amb un altre.
Com es transformen les dades en missatges
Un denominador comú sobre el terme biocomunicació és que designa la transmissió activa de missatges entre éssers vius. Així de simple. Tanmateix, això ens obliga a plantejar-nos dues preguntes més: què és realment un missatge i com el pot enviar activament un ésser viu. Tot i que a primera vista sembla senzill, la paraula missatge complica el tema. Val a dir que vaig passar tot un vespre discutint sobre el terme amb dos programadors de bases de dades. Algú que interpreta dades considera que són informacions útils. Ara bé, aquesta interpretació pressuposa que abans shan hagut de captar les dades.
En aquest punt tornen a entrar en joc les estacions receptores o, simplement, receptors. Al meu parer, llegir la premsa il·lustra molt bé la diferència entre dades i informació: quan llegiu un diari, capteu les dades que hi ha en forma de lletres, de paraules i de frases senceres. Si interpreteu aquestes dades correctament, se us obrirà el contingut informatiu de la publicació. Lúnic requisit és que conegueu lidioma en què lhan redactat. Els bacteris, els fongs, les plantes i els animals també estan envoltats de dades constantment. Les dades dun bosc, dun llac o dun prat provenen de les propietats dels elements que hi ha en aquests llocs. A més déssers vius, també hi ha éssers inanimats, com ara aigua, pedres o llum. Tots aquests elements tenen propietats mesurables que els diferencien lun de laltre. Un ocell no té el mateix aspecte que un arbre o una pedra, i també hi sent i percep les olors de manera diferent. Per tant, les dades que hi ha a la natura, com ara colors, formes, sons o sorolls, no es converteixen en informació fins que un ésser viu no les capta amb ajuda dels seus receptors.
Senyals: comunicant amb el número correcte
Ara ja sabem que calen éssers vius amb receptors per tal que les dades es converteixin en informació. Els receptors que capten missatges també es troben a linterior duna cèl·lula. Amb tot, en aquest llibre ens centrarem en el terreny de la comunicació entre les cèl·lules i començarem amb els interlocutors més petits, els organismes unicel·lulars que viuen de manera autònoma, com poden ser els bacteris o els paramecis. Per simplificar el tema, a partir dara no tornaré a parlar de dades, sinó dinformació.
La transmissió activa dinformació i el seu funcionament dins la comunicació es pot explicar a partir dun model senzill. A la dècada de 1940, els matemàtics Claude E. Shannon i Warren Weaver van desenvolupar un model als EUA basat en la comunicació humana per telèfon. Amb ajuda de laparell emissor (telèfon), lemissor comprimeix en un senyal les dades que vol transmetre. Aquest senyal es transmet tan bon punt truca al receptor, que el rep amb ajuda del seu aparell receptor (telèfon). Les dades comprimides es tornen a convertir en informació quan el receptor capta el senyal. Quan un ésser viu vol enviar informació de manera activa a un altre ésser viu, també la pot comprimir en un senyal per transmetre-la millor. Comprimir significa que es combinen diversos missatges segons quin sigui el motiu de la comunicació. Daquesta manera es creen senyals dallò més diferents, com ara una alerta per avisar dun perill els congèneres. Vegem-ho amb un exemple: quan una merla mascle es troba en un estat dexcitació sexual i vol aparellar-se amb una merla femella, comprimeix la informació en un senyal acústic. El seu refilet consisteix en una sèrie de sons emesos en una tessitura aguda. A més daquest senyal acústic, el mascle també envia senyals visuals per donar més èmfasi a la seva motivació per aparellar-se. Aquests senyals visuals poden ser determinades postures corporals o moviments especials. En el cas de la merla, això inclou abaixar lleugerament les ales i fer-les vibrar. Els canals per on es transmeten els senyals són la llum disponible, laire o laigua de lentorn. La femella no només capta amb els seus aparells receptors (orelles i ulls) els senyals acústics i visuals que envia el mascle. També reconeix el contingut dinformació dels senyals i la motivació del mascle per aparellar-se amb ella. Ara li toca reaccionar al senyal i contestar a la proposta del mascle («Vols venir amb mi?») amb un sí, un no o un potser.
Emissor, senyal i receptor. La comunicació segons el model de Shannon-Weaver. Lemissor (merla mascle, esquerra) envia un senyal al receptor (merla femella, dreta) a través dun canal amb el seu aparell emissor. El receptor pot descomprimir amb el seu aparell receptor la informació comprimida en el senyal.
Per què hi ha comunicació?
Com sap la merla femella que és la destinatària dels senyals de la forta cridòria i de la vibració de les ales, i que lespectacle significa que un mascle de la seva espècie es vol aparellar amb ella? Quan es tracta de coses tan bàsiques com la reproducció, la capacitat de reconèixer i interpretar els senyals de la comunicació acostuma a ser innata. Els progenitors de les dues merles, els progenitors dels progenitors i els seus progenitors es van reproduir fent servir la mateixa seqüència de missatges en forma de senyals. No obstant això, el significat de molts senyals també es pot aprendre: els fills observen els pares i els germans, i nimiten el comportament; daquesta manera aprenen quins senyals són importants per comunicar-se. La producció de senyals comunicatius al llarg de moltes generacions sexplica perquè lintercanvi dinformació implica un profit recíproc entre lemissor i el receptor. Lemissió activa dinformació suposa un esforç per part de qui lenvia, i la resposta del receptor també implica invertir-hi recursos. Pel que sembla, lesforç només val la pena si al final sen treu alguna cosa, per part tant de lemissor com del receptor. A la natura també hi ha motius molt diferents per comunicar-se, depèn de qui sigui el destinatari del missatge. I es crea una situació win-win sempre que tant lemissor com el receptor treuen el mateix profit dels resultats de la comunicació. És molt probable que entre éssers vius emparentats, com ara pares i fills, lemissor i el receptor tinguin les mateixes motivacions per comunicar-se i, per tant, intercanviaran informació sincera (!) en benefici mutu. Quan lemissor i el receptor tenen interessos diferents, no és estrany que a la natura també semetin informacions falses. Alguns senyals poden contenir informació que no es correspon amb les característiques reals de lemissor i que, per exemple, el fan semblar més gros del que és en realitat. Com veureu més endavant, aquest conflicte dinteressos es produeix especialment entre els dos sexes. Els mascles volen quantitat i les femelles, classe.