La vida percep lentorn i reacciona
Els secrets no soculten gaire temps,
la vida sap avui què passarà demà.
Els sentits esmolats com lespasa dun samurai,
la vida sap què shi cou.
En conjunt, el bosc és la combinació, en tot moment única, dels elements vius i no vius de lentorn. És a dir, un ecosistema. Qualsevol gra de sorra, tots els metres cúbics daire i qualsevol gota daigua formen part dels elements no vius. Un cuc és capaç de percebre una pedra a terra i de buscar un altre camí si li convé. En canvi, la pedra inanimada no mostra cap reacció visible al cuc. Així doncs, una característica important de tots els éssers vius és la capacitat de percebre lhàbitat amb ajuda de sistemes receptors i la facultat de reaccionar-hi. Els hàbitats són plens de dades visuals, acústiques (mecàniques), químiques o elèctriques, que es converteixen en missatges quan un ésser viu les capta amb les seves cèl·lules receptores, anomenades també simplement receptors. El tipus de receptors decideix quins missatges capta un ésser viu: els ulls, òrgans de la visió dels animals, estan fets per detectar colors i formes, i el nas és perfecte per percebre les olors. Daquesta manera, els receptors fan possible que un ésser viu sorienti en el seu hàbitat: on hi ha llum o aigua? On puc anar sense topar amb una pedra? Si un ésser viu sen troba un altre, tots dos poden captar i intercanviar missatges gràcies als seus receptors. I la capacitat dintercanviar missatges és la base de la comunicació! Lintercanvi de missatges entre éssers vius i la interacció amb lentorn inanimat és el que determina la totalitat: un bosc que funciona.
La vida es multiplica
La vida es propaga alegrement,
colonitza fins al lloc més llunyà.
Dividir-se és un joc de criatures:
duna en surten dues, de dues un munt.
Omnis cellula e cellula. Aquesta sonora sentència en llatí significa que «tota cèl·lula prové duna altra cèl·lula». La vida es reprodueix i daquesta manera transmet el seu patró genètic, lADN, als descendents. En el millor dels casos, la descendència també serà capaç de multiplicar-se. Tanmateix, la reproducció no està necessàriament relacionada amb el sexe. Una cèl·lula es pot dividir en dues i es multiplica daquesta manera. La reproducció mitjançant la divisió cel·lular també sanomena reproducció asexual i la trobem sobretot en éssers vius unicel·lulars, com ara els bacteris. La cèl·lula duplica els seus components, inclosa la pròpia estructura genètica, i es divideix. Si les condicions són bones, algunes espècies de bacteris es divideixen cada deu o vint minuts i creen dues cèl·lules filles idèntiques. La reproducció asexual sanomena daquesta manera perquè té lloc sense la intervenció, per exemple, dun element masculí i un de femení. Els éssers vius que la practiquen no shan damoïnar per trobar exemplars de laltre sexe.
La reproducció sexual és una altra cosa: en aquest cas es fusionen les cèl·lules sexuals o gàmetes de dos éssers vius de la mateixa espècie. La particularitat daquestes cèl·lules és que aporten la meitat del patró genètic, que no es completarà fins que els gàmetes es fusionin per formar una cèl·lula comuna. A partir daquesta fusió, anomenada zigot, es formarà un nou ésser viu per divisió cel·lular. Els éssers que neixen a partir de la reproducció sexual són diferents dels seus progenitors i també entre si. Els progenitors són éssers vius multicel·lulars, poden ser fongs, plantes o animals, que formen cèl·lules sexuals per dur a terme la reproducció sexual, i no es tracta sempre de cèl·lules sexuals masculines i femenines. Per exemple, teòricament, els fongs en poden desenvolupar milers de diferents per reproduir-se. Ho trobo al·lucinant!
La vida creix i es mou
Torres de fusta mil·lenàries,
la vida creix i no satura.
A pas de tortuga o de llebre,
el moviment la manté jove.
Si la fecundació té èxit, la nova vida pot créixer i augmentar la seva massa. Aquesta massa es basa en la divisió i lelongació cel·lular. Com més cèl·lules compleixin els dos processos, més creixeran també els teixits, els òrgans, etc., i això regeix tant pel que fa al gruix dun arbre com al perímetre de la cintura. El marge de creixement a la natura pot ser immens, com demostren els dos punts següents: un dels éssers vius més grans coneguts fins ara és el fong Armillaria ostoyae, que creix al subsol. En un parc natural dOregon hi ha un exemplar que cobreix una superfície de 2.385 hectàrees, lequivalent a més de 1.700 camps de futbol. Els científics calculen que té la imponent edat de 2.400 anys. Per contra, un dels éssers vius més petits, el Nanoarchaeum equitans, tan sols fa un diàmetre dentre 350 i 500 nanòmetres. El nom llatí daquest microorganisme unicel·lular es podria traduir per «nan primitiu a cavall duna bola de foc» i no és producte dun excés etílic: el nan primitiu cavalca damunt dun altre microorganisme unicel·lular anomenat Ignicoccus hospitalis, també conegut com a bola de foc. I, parlant de cavalcar, la capacitat de moures és una altra característica de la vida, també en el cas dels fongs i les plantes, que a simple vista semblen inamovibles.
La vida evoluciona
Panta rei, com deien els grecs.
La vida planteja tothora noves preguntes.
Tot flueix i està connectat.
La vida sexplora a si mateixa.
Laspecte del nostre planeta ha canviat sovint al llarg dels darrers milions danys, i també ho han fet les condicions de vida predominants. A vegades hi feia calor i a vegades hi feia fred; a vegades hi havia molts aliments i a vegades nhi havia pocs. Però la vida no sha deixat vèncer mai i sempre sha adaptat a les noves condicions. Per aconseguir-ho ha hagut devolucionar, i precisament aquesta capacitat devolució és una altra característica de la vida. Una cèl·lula sen surt prou bé tota sola, però només pot assumir noves tasques si suneix amb daltres. Ens podem imaginar el desenvolupament dels fongs, les plantes i els animals multicel·lulars com la construcció duna casa: si col·loquem bé tots els totxos, tindrem un edifici que podrà assumir noves funcions. De la mateixa manera, els organismes pluricel·lulars es formen amb tot de cèl·lules, i aleshores també poden fer més coses que cada una de les cèl·lules per separat o la seva simple suma. El principi dorganització i estructura es torna a trobar en els diversos espais, tant en el cas dels éssers vius multicel·lulars com en el de ledifici, el qual es divideix en diverses estances dissenyades per a usos determinats, com ara la cuina per fer-hi el menjar. Quan la vida va passar de laigua a la terra, el nou hàbitat va exigir innovacions, com ara una secció especialitzada únicament en el transport daigua.