18
La cambra del vell canonge sembla impregnada duna atmosfera macilent, gòtica, com disposada a veurel morir aviat. Sobre el buró, les plomes, el tinter, els llapis, els papers, LAtlàntida encara oberta. Mossèn Ramon sestà dret. La veu de lancià es tenyeix amb un rogall: Encara em sembla que el veig, amb disset anys, amb la sotana de seminarista, a laula tot sol, escrivint, ratllant, «com onades dun riu del paradís», Déu-ni-do, li veig el front espaiós i la mirada convençuda. Respira calmosament uns quants cops: Va entrar al seminari als deu anys, ja em diràs quina vocació es pot tenir als deus anys..., fas cara que tu també, Ramon, mhas dit que et deies?, en tenia un més que jo, men recordo vagament, no, dic mentida, men recordo molt bé, llatí, grec, història, doctrina..., els estudiants de Vic érem la riota per luniforme que ens feien dur al carrer, gairebé era com ara, però la vestimenta sí que era extraordinària, érem quatre que fèiem força tabola, externs al carrer!, venia un, encara no thas disfressat?, afanyem-nos que ja és lhora, que no tens ganes de sortir?, i tant si teníem ganes de sortir, de sortir o de fugir?, anàvem als armaris i ens vestíem amb aquells uniformes, i ell, en Cinto, recitava, «amb el tricorni en batalla i un esparracat manteu, amics meus no em mirareu sens esclafir la rialla...», i tant que rèiem mentre ens cofàvem el barret-cresta i ens posàvem el manteu amb fingida solemnitat, i tant!
19
Verdaguer té divuit anys. Només ha sortit de Folgueroles per anar i tornar del seminari. A trenc dalba, apareix a la porta de casa vestit destudiant amb un farcell a lesquena i un cartipàs sota el braç. La mare el segueix, li dona un senalló i li besa la galta. De la foscor de lentrada napareix Francesca, la germana, que es queda al costat de la mare. Mentre sallunya li fan adeu amb la mà. Matí fresc de començament de tardor. Sonen uns picarols en la llunyania, sapropa un carro. El camí és polsós, després dun estiu amb poca pluja. El fullam de pollancres i àlbers deixa unes ombres dargent, allargassades. La muntanya, el Pirineu, al fons, fa de cinyell a la plana. Els pardals volen ran de garrigues i bardisses. Passa el matxo dels picarols, que arrossega un carro grinyolant camí enllà. El pagès que el mena el saluda alçant el cap cofat amb barretina vermella. Al cap dun tros, el noi shi repensa, lempaita i dun salt shi enfila al darrere. Sasseu amb les cames penjant. El pagès es gira cap a ell. Passen pel costat dun camp de blat de moro, baixa i nagafa una panotxa. Torna a pujar, lacaricia i la deixa a un costat. Obre el cartipàs, es treu un llapis de la butxaca i escriu seguint el sotragueig. De primer parla en veu baixa i després es dirigeix al conductor: Com en dieu daquest terreny? Jo en dic la terrosseda. Escriu: «Per la terrosseda seca, les fulles dringuen». I novament: Quin vent bufa avui? Tramuntana, escrius molt, noi, que vols ser poeta? I segueix escrivint amb un murmuri: «Lalè de la tramuntana». Què escrius? Aparta la vista del paper: Parlo del blat de moro. Laltre respon amb estranyesa: I què sen pot dir del blat de moro? Verdaguer tanca el cartipàs i recita: «Son gra dor, mig cobert per lonejanta cabellera de fils de plata!». El pagès sel mira amb sorpresa: Redimoni!, en parles prou bé, ja ho crec que seràs poeta, però si tot aquest camp fos dor i plata, daltra manera no viuríem! El jove agafa la panotxa i en mossega un gra. El carro segueix fent camí i el cel i lherbassar, una alzina i el terra sec i rocós auguren una calor a deshora. Sapropen a la masia de can Tona, un paller i una façana quadrada i plana, amb un porxo a les golfes amb doble balustrada de fusta separada per una pilastra. Cent anys després Josep Coll i Bardolet en farà un dibuix, més aviat un apunt imprecís.
20
La tarda a ponent és color de nespra i entra a glopades pel balcó de la sala. Verdaguer fa de mestre i cinc criatures balbucegen les taules amb avorrida cantarella. Mira el vol dels estornells a través dels vidres: Demà vull aquestes multiplicacions fetes i les pàgines dotze i tretze del llibre de doctrina apreses de memòria. Tanca la carpeta. Una noia rossa, dulls blaus com només es veuen en la gent de muntanya, treu el cap per la porta, no diu res i torna a tancar. Els nens, que a pagès mai no són innocents, se nhan adonat i el més grandet, amb somriure murri, li pregunta: Ens deixeu plegar? Verdaguer senrojola: Per avui sí, que mhan manat dajudar a la collita, demà sigueu aquí dhora, ara digueu una avemaria. Déu vos salve. I va sentint el rés mentre sencamina a la seva cambra. La noia sesquitlla al final del passadís. Ell la segueix amb la mirada mentre resa distretament loració a mitja veu: Santa Maria. Pugen lescala. Sapressa, lencalça i entren furtivament dins lhabitació. El sostre és baix, sota teulada, amb un catre, una tauleta i una cadira. El sant Crist a la paret i lolor vegetal del gra amuntegat allà al costat, a les golfes. Besa abrandadament els llavis carnosos com grills de taronja, sense dir-se res. Tot duna, la noia sescapoleix dels seus braços i surt. Ell resta repenjat a la paret, amb un tremolor lleuger. De mica en mica es va traient la sotana i es posa les calces, la brusa i la barretina.
21
Sha afegit a la feina després de berenar. Lescamot dhomes es perd entre les altes tiges. Arranquen panotxes, seguen arran, ho amunteguen en rengles de piles, suen, criden. Les minyones omplen els coves, sels carreguen al cap i els duen a la carreta dels bous. Nois i noies fan broma i es piquen lullet. El bover mena els animals i la carreta, ja plena, pel camí. Es va fent fosc, van plegant els volants i es reuneixen en grup al darrere. Canten. Els més joves es donen empentes i sempaiten. Riallades. En Cinto participa de les corredisses. Les noies fan un grupet a part amb les seves enraonies i els nois les destorben. Des de lera de la casa es veu arribar la colla i se sent la gresca. Verdaguer se naparta i entra a la casa rient. Puja al primer pis i mira des de la finestra oberta, ja seriós, la noia rossa dels ulls blaus. Sasseu al festejador amb el cartipàs i escriu. Va dient a mitja veu els versos que sorgeixen a poc a poc: «Al baixar els coloms a casa teva jo baixava pensívol a la meva: no hi havia coloms ni colomar». Alça el cap i veu com el jovent fa una rotllana: «Sols hi havia un terrat cobert de branques, i, per colomes blanques, jo feia allí mos somnis voleiar». Sent dos copets a lespatlla que li donen un ensurt. Es gira i veu lamo: Agafa la carrabina que faràs guàrdia al convent, corren veus que hi ha qui el vol anar a cremar. Sallunya del noi: Cony de revolucionaris! Veu com lhome es fica dins la seva cambra. Tanca la carpeta i escolta el raucar vespral de les granotes a la bassa. La colla sha desfet i no se sent ni la conversa xiuxiuejant de les amigues: Però, com es vol casar amb tu si ha de ser capellà? I la noia rossa dels ulls blaus respon: Diu que deixaria el seminari. I tu tel creus?, li replica prompte laltra. No ho sé, hi ha hores que el veig molt capellà, potser per la sotana..., fa poesies, però daixò no sen viu. I lamiga que insisteix: Però tu li has donat peu? No ho sé, no sé què dir-te, a mi magrada, però daquí a festejar-hi... I lEnric? La noia rossa confessa: Potser no magrada tant però el veig més decidit, sap més el que vol... i no porta sotana...