15
Collell sospira: No vaig ser amb ell en els seus darrers dies. Jo ho sabia tot, men parlava tothom, els diaris en duien la notícia puntual, la gent feia suposicions, i jo posava cara destar al cas, de compadir-men, i me navergonyia. Mai no vaig trepitjar Vallvidrera, ningú mho va demanar i no vaig ser prou valent danar-hi, penso ara després de tants anys, a vetllar les seves nits, ni vaig sentir el seu ofec, que sempre mha perseguit, ni el seu adeu. Mimagino el comiat a tot allò que ell va cantar, tan a prop com jo mhi veig avui..., que et sigui pietosa la parca, penso encara. Verdaguer al llit de mort, desig dobagues fresques en la nit febrosa, el rauc del respir fatigós, insomnis de malalt, la tos asfixiant, la mirada esgotada ressegueix el dormitori crepuscular de la Vil·la Joana, el sostre i les parets lleument il·luminats per la llàntia que es deixa encesa als moribunds a la tauleta de nit. Verdaguer pensa en el foc que ha cremat, ara ja per sempre, tants somnis de glòria, i fa un sanglot de pena en veures pobre i desvalgut en la penombra nocturna que no sacaba. Vol resar però el cap se lin va cap a altres pensaments: aquest i aquell, unes paraules i unes altres, un lloc o més enllà, malsons aglevats dantigues lloances i vells retrets, records fugissers que han perdut tota substància en aquestes hores, tristors que ja no se sap de què, amargors només destinades a enterbolir la dolçor daltres moments, amors esporuguits..., res no pot tornar. Triga a fer-se de dia. Amb lamic tan lluny en el moment daclucar els ulls, dencetar aquell son del que mai no es desperta. És maig però la cambra és freda. Lluites entre humans, baralles de vells amics. Una altra gent el plora.
16
La coberta del Ciudad Condal és eixuta i les onades, llargues fins a lhoritzó, fan de mirall al sol ponent. El pavelló de la Compañía Transatlántica té el fons blau i un cercle blanc al mig. És estiu. «The grateful smell old Ocean smiles», com el descrigué John Milton al cant IV del seu Paradise Lost. No hi ha altres sorolls que el de la parella de cilindres Compound, el vent als dos pals creuats i el mar, fresses a les quals ningú no para esment, perquè ja no és el primer viatge, perquè ja són molts dies de travessa i el tròpic sanuncia en aquest vespre calorós. Antonio López havia comprat aquest vapor i el seu bessó, lHabana, a Gibraltar, de segona mà. Se nhavia dit Washington i havia estat construït a Sutherland el 1872 per Oswald and C. És el segon vapor amb aquell nom de la companyia, ja que el primer havia naufragat a Veracruz el 1867. Verdaguer té un aspecte més saludable i desimbolt, sha engreixat una mica, els ulls han emergit de les conques, el cutis sha emmorenit i la sotana és de tall i confecció acurats. Seu a la taula del capità Fernando San Emeterio, amb Lluís Llansó, agent general de la companyia. El sopar sha acabat i estan escurant el cafè. El capità sacomiada: Señores, ya les he contado bastantes cosas de nuestro buque, el puente me reclama y no quiero hacerme pesado. Els altres dos: Buenas noches, capitán. Don Lluís suggereix: Anem a fora? Travessen el menjador i surten a la coberta destribord. El captard és dolç. Magrada veure-us aquí, a la fresca, em teníeu preocupat, sense sortir mai de la cabina. Sí, respon Verdaguer, val la pena, fa un vespre bonic i tindrem una esplèndida posta de sol. Caminen en direcció a proa. En deveu haver vist moltes, quants viatges porteu? És el tercer. I us han provat? Sí, no mhan anat gens malament, ni pel cos ni per lesperit, ni per la meva escriptura. Don Lluís es gira cap a ell: Us inspira, doncs, el mar? La resposta arriba pausadament, com locàs: Més que això, he vist en la seva buidor un continent i en les seves illes, les pilastres que el sostenien, he vist les pilastres del gran pont romput entre Europa i Amèrica. Saturen i tots dos repengen els braços a la barana, mig ajupits. Don Lluís riu: Si aquest pont encara hi fos, mossèn, a nosaltres sens hauria acabat la feina. Verdaguer fa una rialla, calla uns moments i, ja seriós, reprèn la reflexió: També he vist la culpa. Laltre resta sorprès: La culpa? El poeta eludeix donar més explicacions: Algun dia us ho explicaré. Reprenen el passeig: I com ho feu per explicar aquest continent perdut? Verdaguer triga uns moments a respondre: El meu poema ha solcat amb mi loceà i jo només he fet que lhabitessin els herois i els mites. Lagent general cerca en la memòria: El que em dieu em fa pensar en el cèlebre Paradís perdut que havia llegit de jove. Verdaguer acluca els ulls: Què no donaria per poder escriure una obra com aquesta, Milton, un poeta il·luminat, què no pagaria perquè sorgís un arcàngel o un Satanàs de la meva ploma..., «Val més regnar dins linfern que ser esclau del cel», els versos de la meva carpeta, això sí, portaran humilment la salabror daquestes aigües. Don Lluís afirma amb el cap: Una vida al mar, molt diferent de la dun vicari de poble de terra endins. Sí, una vida que mha fet bé, tot, tot mha permès espolsar el matalàs del meu continent perdut, la mitologia grega i la Bíblia fan la resta. Riuen novament. La mitologia grega no és massa pagana per a un capellà? Per què?, labisme en què cauen els titans del meu continent ajuda que neixin noves terres on els homes fundaran ciutats, Milton ho explica, els nostres primers pares només tenien un precepte per complir i no ho van fer, però al càstig de la destrucció el segueix el perdó de la creació..., abans us parlava de la culpa i ara us parlaria, com a sacerdot, de la redempció. Com sen dirà del vostre poema? Sen diu LAtlàntida. Contemplen en silenci els últims raigs de sol. Somriu lolorós vell oceà, conclou Verdaguer.
17
Loceà ja no és més que un record. La llum entra ara per la vidriera del balcó que dona a lempresonat jardí urbà. A la cambra hi ha un desordre per conrear, sobretot llibres, a la taula i a les cadires. Només se sent el frec de les anades i vingudes de Verdaguer ordenant-los als prestatges de la llibreria. Porta lalçacoll negligentment fluix, ja que són els seus dominis, prestats però seus; treballa i fa calor. Examina un paper, lestripa amb cara de contrarietat i el llença a la paperera. Trucs a la porta. Als espais nobles, com el Palau Moja, tot ressona i es perd per les catifes i els cortinatges. Sense girar-se: Passeu! Claudio López entreobre la porta i treu mig cos: Amb el vostre permís, mossèn. Verdaguer es gira: Només faltaria, don Claudio, sou a casa vostra, passeu i maneu; a què dec lhonor de la vostra visita? Entra i contempla el munt de llibres: Que estàveu ordenant la vostra llibreria? Fent endreça, més aviat..., de tant en tant cal fer endreça en aquesta vida, saber què cal conservar i què cal deixar de banda. Claudio porta també un llibre a les mans, camina fins a la butaqueta i sasseu: Seieu, si us plau, mossèn, només venia a felicitar-vos. Verdaguer sacomoda en una cadira. He llegit duna tirada els vostres Idil·lis i cants místics i he quedat meravellat. El poeta, cofoi, somriu: Els vostres elogis són el millor tribut. Claudio mira al seu entorn: I per a la nostra família és un privilegi tenir-vos a casa, passava pàgines i em semblava que estava llegint sant Joan de la Creu o santa Teresa. Verdaguer abaixa la mirada, afalagat i lleument incòmode: Són massa elogis, don Claudio, però he de dir-vos que sí, que he tingut presents a sant Joan i santa Teresa, així com també Ramon Llull, per ser just. Però el jove admirador no desisteix: Són versos plens danhels i aspiracions. I Verdaguer sembla que gairebé sexcusi: Així voldria que fossin, i que en algun moment continguessin les visions daquells grans homes, però temo que la meva vida interior està molt lluny de ser tan intensa com la seva. Claudio obre el llibre: No digueu això, i llegeix «que dolça que és la vida, més dolça és la mort, si damor moria!», alça els ulls, quin lirisme tan pur! Verdaguer el segueix en veu baixa i acaba afirmant: No és pas per no voler-ho, tota la vida he tingut aquest desig. Segueix la conversa, Claudio llegeix i llegeix, la mirada del poeta es fa transparent, més segura. La tarda enrogeix lestança, però sembla també més buida. Unes flors, pensa, o un retrat dels pares, no, un sant crist al capçal i un munt de papers sobre la taula. Quan Claudio ja se nha anat, va a desar un altre llibre. Han estat una premonició les seves paraules dabans? Ramon Llull. Sacosta al balcó: «Senyer ver Deus, rei glorios, qui ab vos volgués hom unir, membre us dels vostres servidors, qui per vos volen mort sofrir».