Ja ho veieu, no ens ho creurem i ens ho haurem de creure: el present va recarregat de passats i encara ens haurem de congregar a les places tants cops com calgui si volem eixir del trencaclosques sàdic i carronyaire dun capitalisme voraç. 1979 o 2019? Passeu i vegeu, doncs, res de nou sota un cel de plom, la mateixa Marçal que escriu contra el sostre de vidre de les desigualtats de gènere, la doble jornada laboral irreconciliable i pareu lorella, obriu els ulls «lefecte tralla» daleshores reviscolat avui: és a dir, aquelles resistències masculines feréstegues, indisposades i hiperventilades; dissort de sometent masclista de cultura propietària; negant-se a renunciar als privilegis que avui protagonitzen els angry white men, atiats en la normalització de lodi per tots els trumps i bolsonaros del món. Pèndol de la història, lavui sassembla massa a lahir. Pot avançar graó a graó, pot retrocedir a marxes forçades. I, com sempre, del que es tracta és de fer diferent el present per alterar el futur roí i mediocre que ja ens han dissenyat.
Testimoni privilegiat dèpoca i alertadora premonitòria de per on ens enxamparia el pujolisme «nacionalisme patrimoni de la dreta» confonent país i partit, cartera i bandera, el seu bisturí analític ho clava i els retrata. No cou i dol, no podem dir que la Marçal no ens havia avisat. Pocs van descodificar la transició tal com venia dissenyada des de la fàbrica de la dictadura: no, no era un sòl des don construir un punt de partida sinó un sostre punt darribada del qual pretenien pretenen que no puguem escapolir-nos. El preu el sabem ara, nascuts sota la democràcia lobotòmica de lamnèsia i ara el més complicat de la transició és explicar-ho a la mainada. I allà, ella, resistint el pas de loca dels temporals de la història: en les excepcionalitats de lèpoca, neutralitat zero i de resignació, cap. Actitud, militància i compromís. Veritats balbucejades i introspeccions cap enfora, per recordar que els drets humans mai no passen de paper mullat i que una igualtat tan esbombada i gastada resta encara lluny de ser real. Sàvia en la lluita, invencible en cada derrota, ens deia: «Tot optimisme simplista és il·lusori». La memòria té a veure sempre amb el passat, memòria ferida i memòria cicatriu, però potser tant o més amb el present i, en conseqüència, amb el futur. Catalunya és encara un procés obert, quaranta anys després daquests escrits, contra la pulsió del forrellat que ens vol muts i a la gàbia.
Fa vint-i-cinc anys crec que eren unes poques mans les que feien un mural de la MMM a lestrenada Facultat de Ciències Polítiques de la UAB. En fa menys, a la plaça de Santa Maria de Ripoll, que un grupet de dones shi anaven trobant cada 8 de Març per vindicar, vindicar-se i reinventar-se. No eren més de vint, acordió en mà, recitant i cantant «Cançó de fer camí». Era lhivern del 2010. En perspectiva, en la barqueta precària de la llibertat fràgil, penso que si algú els hagués dit que només vuit anys després aquest país viuria la vaga general feminista més important del país, segur que no sho haurien cregut. La lluita val la pena i el més difícil és sempre tornar a començar, resistint la frustració i en unes contrades datrotinada dignitat on ho hem hagut de fer, gairebé sempre, això de tornar-ho a intentar altre cop. Concomitàncies ancestrals, fils liles i país dinsubmissions, aquella vaga general feminista del segle XXI es produïa en el centenari de les revoltes del carbó a Barcelona, protagonitzada per les dones obreres subalternes, precursores de la vaga de la Canadenca.
Apunt final. Itineraris i brúixoles, mapes i estris. Maria-Mercè Marçal va pujar un estiu del 1975 a la Universitat Catalana dEstiu. Va enfilar amunt amb idees properes al PSUC i en va baixar decidida a entrar al PSAN. Amb vint-i-quatre anys i quan ja prenia part en el projecte editorial Llibres del Mall. Una entre tantes, a recer de les primeres Jornades Catalanes de la Dona del 1976, van aconseguir el 1978 que el partit, abans de deixar-lo enmig de lenèsima escissió, creés el Front de Dones «voldria evadir-me del món absurd, agressiu, on fan el joc els homes i on jo també he de fer el joc de dona que vol jugar a jocs masculins». Obrint pas, el 1979 impulsa la secció de feminisme de la Universitat Catalana dEstiu. Tot es complica, com la vida, i arriba també la Marçal candidata: a les legislatives al Congrés dels Diputats del 1979, com a cap de llista per la Lleida natal i en la candidatura del Bloc dEsquerra dAlliberament Nacional (BEAN), que encapçalava Xirinacs. Només un mes després, al Sant Boi del Baix Llobregat on exercia de mestra de català, serà la número 6 de la coalició PSAN-LCR a les primeres municipals. I un any després, temps de doloroses divisions i dualitats irresoltes en la mirada curtes, immediatistes, simples; o fondes, llargues i amples, anirà a la llista electoral per Lleida de Nacionalistes dEsquerra (NE) a les primeres autonòmiques del 1980, malgrat que una part de lindependentisme de combat sostenia que anar a les eleccions sota el signe de Sau no pagava ni la pena ni el frau. Lapunt: els articles gallecs de la Marçal subiquen enmig de tot aquest interval, de més implicació partidària i que sesgota un orwel·lià 1984, desencantada amb la institucionalització del moviment, uns resultats més aviat magres i una dispersió desgavellada en sigles i retrets.
Llistes electorals on va concórrer Maria-Mercè Marçal, del PSAN i de NE.
Sí, cada generació té la seva desil·lusió. El propi desencís. Tantes mudes, diria la Mireia Calafell. «Però, guaita, ¿tadones que ens cus el mateix vesc i el vell teatre ens lliga amb teranyines malaltes? Laplaudiment dels déus ens marca la desfeta». Mai deixar un partit significa deixar la política. Mai. A penes saber que un estri sha rovellat, esgotat o espatllat i que cal cercar-ne daltres. La literatura, escriu lamic i aliat Jordi de Miguel, fou la continuïtat de la política per altres mitjans i la saba de Renée Vivien va irrompre com esperó vital fins a lilla de Lesbos. La seva companya de lluites i fatigues Tona Gusi2 xiuxiueja i parla per totes dues: «Quan has viscut una experiència així, tot et sembla poca cosa [], estar en política i fer transformació social i moviment social sí, però ser-hi per un càrrec no. Hauríem volgut continuar tal com érem. No necessitàvem res més». A la retina de la memòria quedaran les assemblees, els grups de dones, les renovacions pedagògiques, lecologisme, lantimilitarisme o el batibull dels moviments populars de quan tot semblava possible, urgent i necessari.
Acabo, ara sí. No hi ha llibre confegit amb cura que no requereixi agraïments. A lHelena González, per aquest esforç impagable de recuperar el que donàvem per perdut i que hem tornat a guanyar; a en Pere Comellas el traductor, lescriptor més lleial i el meu insubmís empresonat de referència, i a lequip de Comanegra, avui tocats de coma lila, per posar-nos a labast «la possibilitat de dialogar amb aquesta creadora punyent»3. A lHelena també, per facilitar-me el primer recull darticles per poder intervenir a les jornades biennals marçalianes de lhivern del 2018 a Lleida. Mels va fer arribar, com una descoberta, com un tresor perdut, i guardo amb cura els apunts presos don han acabat sortint aquestes paraules: «la no renúncia contra la llei del silenci», «doncs sí, és ella», «lucidesa sense excuses en temps difícils», «crònica intravenosa», «saber-se explicar», «mirada lila per qüestionar tot poder», «cultura antídot», «barricada memòria», «aprendre a dir no», «feminització/humanització de les militàncies sociopolítiques», «la paraula com a territori alliberat». I només em quedava, a penes, un dubte tècnic i tecnològic de com enviava els articles abans de la revolució digital que ens engabia i incomunica avui: per fax, per correu, dictats per telèfon? En Pere Comellas, teoria general del record i insubmissió contra tot oblit, ens ho resol a la seva nota.