Escrits de ranvespre, paraules recuperades i silencis esbotzats. I tornen les bruixes que mai no van poder cremar. Hereves de dones escarnides. Hereves de les dones agredides. Hereves de les dones que, malgrat tot, no han renunciat a fer nostres el carrer i la nit. Consciència serena i severa de no ser les úniques ni les primeres. Rellegir-ho avui, ara i aquí, collapsa. El juny passat el macabre comptador escopia la xifra de mil feminicidis a lEstat des del 2003. Mil dones mortes. Assassinades. Però abans del recompte oficial, quantes van ser les bruixes de tantes fogueres? Res no canviarà mai si abans no canviem nosaltres també. El moll de los del feminisme, allò que ens ha sabut transmetre, allò que provem daprendre: pràctica quotidiana contra la bilis de la violència i lhybris de la dominació, alternativa diària de la transformació personal i lemancipació social, ja indestriables. «El punt de les dones», escrit el 1991, com a clau de volta, programa i principi: Si no volem que la revolució ens neixi morta.
Contra tots els reialmes del patriarcat val a dir, contra tota imposició i cada desigualtat, topareu amb paraules compartides a «Dona i nació», enfocades a les II Jornades Catalanes de la Dona (1982). Com si fos avui quan no ens serveixen les avaries que ens venen com a solució; «perquè pensem que no ens serveix tampoc el concepte de política i de nacionalisme». Ni cap dimensió que reprodueixi, maquilli o amagui el darrer privilegi. Unitat familiar, unitat de la pàtria, unitat de mercat: «En primer lloc cal establir que de la mateixa forma que feminisme no és un masclisme a la inversa, el nacionalisme duna nació oprimida no pot ésser considerat i identificat al mateix nivell que un nacionalisme opressiu dEstat». Sense obviar riscos, avís remot per a navegants contra les males còpies de funestos originals, perquè, si no, «aquest nacionalisme perpetuaria en la nació els mateixos esquemes que la nació opressora». «Per canviar-ho tot», es podia llegir al carrer, fertilitat marçaliana, la vigília del primer dia doctubre.
Opció antiga també i, per tant, sòlida i arrelada per un independentisme conseqüent. Com si fos avui també, maldestrament: «Per uns altres eixos de treball i de mobilització i per unes altres formes dacció, més que per les reduïdes actuacions parlamentàries que lEstatut sucursalista pugui permetre. Lindependentisme no es pot perdre en estèrils triomfalismes parlamentaris quan la política real dels nostres opressors ja té el seu lloc fora daquests organismes». De nou, el vell torna nou contra cada desigualtat: o ens en sortim més lliures o ens engabiarem més esclaus. Com escrit ahir nit de nou: «Amb la nostra derrota col·lectiva a lesquena, avancem a poc a poc però sense aturall. Tirar a terra la muralla».
Mots directes, al gra i sense giragonses que també basteixen, rememoren i projecten una crònica sentimental i enxarxada dels Països Catalans que giraven els setanta i entraven als vuitanta. Falta de places de mestres, sí i una morterada per a la privada concertada; mobilitzacions pel dret a lavortament empresonaments inclosos i el dret al divorci; un Estatut ribotat entre Sau i la Moncloa passat present; el dinamisme de base dels Consells de Cultura Popular Catalana; la cantarella Tarradellas; trens durani que encara surten avui des de Vandellòs; els intents lerrouxistes roïns de sempre; grups feixistes al 9-O de València agredint autoritats i cremant eufòricament ninots de Pujol trenta-cinc anys abans que esclatés la deixa andorrana. I fins i tot un rector, universitari irònic, afirmant: «Hem de felicitar les autoritats per la protecció policial que hem tingut, i que ha resultat inútil». Ahir o avui? La UCD contra la unitat de la llengua i encara la Reial Acadèmia sortint a defensar-la. La transició en lespiral de la tesi del fatal mal menor, punt de partida per a una denúncia inequívoca dels «límits de la tan pregonada democràcia espanyola», quan la llei mordassa setge i cotilla existeix des daleshores.
Contra tot mite fundacional, aquells anys no van ser un camí de roses sinó un estrany rosari de laurora. On el dilema neuràlgic no era què faria lEstat sinó com resistiríem nosaltres i si llauraríem la pròpia renúncia hi tornarem avui?. Mirall del temps replicant realitats: «La unitat de les forces dalliberament nacional de cara al Parlament es presenta en aquests moments tan necessària com problemàtica». I intentar-ho sempre: els cinc punts fundacionals de Nacionalistes dEsquerra i lintent dintroduir el 1984 aquell any tan orwel·lià un «tascó electoral» que encara trigaria tres dècades a irrompre al Parlament. Vint-i-vuit anys. És massa agosarat escriure-ho, però voldria creure que va ser així, amb tots els errors i defectes i algun encert improvisat. Perquè em sorprèn que, sense haver llegit aquests articles, la tardor de 2012 empràvem el mateix concepte tascó, cavall de Troia, un peu del carrer allà dins i els mateixos raonaments, prescripcions i alertes. Aquell cop el tasconet sí que va acabar entrant i es va fer el que es va poder. Després abans fou la Rodoreda o la Bertrana han tornat excepcions, garrots i presons i dones engarjolades Dolors, Carme i dones exiliades Anna, Marta, Clara, Meritxell. Cau de llunes, bruixes de dol.
La Maria-Mercè narra la història com qui la resisteix en rigorós directe, de forma viscuda i militant. Shi trobaran, en un país petit, una àmplia galeria de personatges i camaleons: Sànchez Carreté, Folchi o Barrera, per dir-ne tres. Un va passar de lextrema esquerra a assessor fiscal de Pujol; laltre acabà condemnat en la tupinada de Gran Tibidabo, quan loasi català ja feia fetor de femer, i després en el macrofrau del cas Hisenda; del tercer no es recorda tot i soblida massa que va ser un ferotge antiesquerranista de visceral anticomunisme enmig de la freda guerra cantonal. Reviuran els dies de com va ser la història no mistificada del primer Parlament recuperat a la dictadura. 1980: «Per una Generalitat sense aventures», reblava la UCD contra un hipotètic govern protocomunista, acompanyada de la campanya de Foment en què convidava el personal a allunyar-se de les «vel·leïtats marxistitzants». A propòsit del paper mite i realitat de les fundacions europees, recordo la confessió relativament recent de Manuel Milián Mestre recordant que ell duia alguna maleta de diners de Foment cap a ERC. Passeu i ho veureu, al costat duna lúcida dissecció de la dispersió dels mapes hiperdividits de les esquerres la confusionista, la consensual, la rupturista estatal, la dalliberament nacional quan la Marçal ja sospitava que ens podíem estar italianitzant políticament entre el PSUC i CDC al país on la marededeu és negra i el goril·la era blanc.
Ja ho veieu, no ens ho creurem i ens ho haurem de creure: el present va recarregat de passats i encara ens haurem de congregar a les places tants cops com calgui si volem eixir del trencaclosques sàdic i carronyaire dun capitalisme voraç. 1979 o 2019? Passeu i vegeu, doncs, res de nou sota un cel de plom, la mateixa Marçal que escriu contra el sostre de vidre de les desigualtats de gènere, la doble jornada laboral irreconciliable i pareu lorella, obriu els ulls «lefecte tralla» daleshores reviscolat avui: és a dir, aquelles resistències masculines feréstegues, indisposades i hiperventilades; dissort de sometent masclista de cultura propietària; negant-se a renunciar als privilegis que avui protagonitzen els angry white men, atiats en la normalització de lodi per tots els trumps i bolsonaros del món. Pèndol de la història, lavui sassembla massa a lahir. Pot avançar graó a graó, pot retrocedir a marxes forçades. I, com sempre, del que es tracta és de fer diferent el present per alterar el futur roí i mediocre que ja ens han dissenyat.