És un indret camí denlloc. Hi moren tres carreteres i el comitè de recepció és un molí eòlic, un de sol plantat enmig dun camp, ben dret el gegant solitari, i a la Lívia li fa lefecte que deu produir prou energia per endollar el seu portàtil. De moment, el sol baix enrogeix el castell i li regala una postal ben bonica de benvinguda.
LAdela lestà esperant al pedrís de la font de la Mandra, allà on satura el cotxe de línia. Saluda a tothom que en baixa i per eliminació:
Tu deus ser la Lívia. Au, som-hi.
Shi agafa de bracet i se lendú cap a casa.
Aquí hi estaràs molt bé. Hi ha poques botigues, però tenen de tot. Hi ha jovent de la teva edat, que hi pots fer colla.
La Lívia fa que sí amb el cap, però ella no és de fer colla.
El mes que ve és la festa major. El poble somple de gom a gom. Ara quan arribem a casa et donaré uns ous i així ja tindràs sopar. De les meves gallines. I quatre mongetes de lhort. Arriben al coniller. Això és casa teva. Per a lhivern tens foc a terra. Ja demanarem la llenya. Ara hi he posat un senatxo amb flors seques per fer bonic. Tens feina?
La mestressa vol saber si ha de patir pel lloguer.
Sí, soc traductora.
A la Lívia li ha caigut bé la vella, però ja en té prou de conversa.
Ah, linternet. Ho tens tot a punt. Jo també el faig anar perquè la meva neta gran viu als Estats Units i xerrem per lskype... La Lívia va dir als del pis que res de skype, que passava destar pendent dels horaris de lArnau a Nova Zelanda. Watsaps i avall. ...Menvia fotos dels menuts, que jo soc besàvia... oi que no ho sembla? Jo penso com tu, que quan thi has acostumat, ja no pots viure sense. Va molt bé. I per buscar receptes...
LAdela li ensenya com va tot i la Lívia es fixa en els llençols ben plegats en una punta del llit, tovalloles a larmariet del lavabo, plats, gots, tot a punt a la cuina. I una espelma per estrenar enmig dun prestatge buit.
És dolor. Duren molt. Li posa el joc de claus a la mà i li clava un parell de petons amb rebregada de galta inclosa. Res que necessitis, casa meva és aquí davant.
La Lívia ha triat el coniller pel preu, perquè té internet i perquè no hi ha discoteca a prop. La resta tant li és. Tant se lin fot viure aquí com a la Xina o a la Selva Negra. Si no hi ha gaire soroll, millor. I aquest poble sembla tranquil.
No se nha adonat i se li ha fet fosc. Es treu els pantalons, amb líndex ressegueix la branca de cirerer florida que li puja per la cama, sestira de través al llit sense fer i sadorm pensant que ha fugit. I què si fujo, qui nha de fer res? No el podia denunciar. No soc valenta. Que no em diguin res. Aquí no em diran res.
Demà serà un altre dia. De bon matí obrirà les caixes i ho posarà tot a lloc.
8
Amb tant de silenci, la Lívia ha dormit com un soc fins que la claror lha despertada. Es lleva, salta unes caixes per anar a pixar i rentar-se la cara. Vol un cafè amb llet urgent i endreçar les seves coses per no tenir-ho tot pel mig. Però, esclar, no té ni llet ni cafè. Nhaurà danar a comprar o esmorzar al bar. Em dutxo i surto.
Ara ves i endevina en quina caixa hi ha el gel i el xampú! I comença a llegir els requadres amb les lletres majúscules que diuen roba, llibres, música, papers... Ei, ei, que no és la meva lletra. Si ni tan sols va identificar les caixes, ara que ho pensa. No es va dedicar a escriure roba, llibres, música... Ara ja no està buscant el xampú, ara agafa un ganivet del calaix dels coberts de la cuina i talla la cinta adhesiva duna caixa. La primera que li ve bé. Són llibres ben arrenglerats, en treu uns quants, un per un. Monzó, Monzó, Mendoza... Goita, la pila de la ema. Auster, Shakespeare... ah, venen barrejats, estava a punt de desmaiar-me dun atac dordre alfabètic. Pàmies, Kotzwinkle, aquest no el conec, Víctor Català, més Monzó, Calder, aquest és més gros, per les fotos... el fulleja.
Repeteix loperació del ganivet contra la cinta marró i en surt una camisa de quadres, una de blava llisa, una pila de samarretes, texans... A fora hi diu roba destiu. És roba dhome ben plegada. Que tampoc no és seva, esclar.
La Lívia busca la motxilla i en treu el mòbil. El connecta per trucar a les mudances. Sempre el du apagat. Només el té per trucar als avis de tant en tant o per fer watsaps amb els del pis. Làvia li deixa missatges de veu. Lívia, nena, quan vindràs?, que fa dies que no sabem què fas... Tecleja el número que hi ha escrit a les caixes i diu a la noia que shi posa que li han enviat uns paquets que no són seus, que hi ha un error. La deixa en espera amb una musiqueta.
Apuja lespatlla per enganxar el mòbil a lorella i que no li caigui, i obre una altra caixa. Louis Armstrong li va cantant a lorella que el món és meravellós i entre els devedés apareix Treme, una sèrie que passa a Nova Orleans. Llegeix la sinopsi al darrere, és després del Katrina. Mmm, aquesta no lhe vista! Hi ha les quatre temporades! I nobre una altra, la que diu papers. I a dins hi ha carpetes descolorides i llibretes velles. Nobre una per qualsevol lloc i va passant fulls. És una lletra malgirbada, sembla de criatura. Paraules que costen dentendre i les ratlles es van torçant avall a final de línia.
«Vaig buidar la bossa de golf, hi vaig entaforar totes les peces del mòbil, em vaig posar la roba a sobre del pijama per fer via. La mare cridava que mafanyés».
Diguim, senyoreta, que hi ha hagut cap error? Ja no és Louis Armstrong, és un home amable de la casa de mudances.
No res, perdoni, està tot bé. Mhavia semblat... però està tot bé.
La Lívia es posa una de les camises i sarremanga les mànigues. La de quadres verds i vermells. Hi posarem una mica de color, que sembla que aquest cop començar de zero va de debò. Es planta davant del mirall del quarto de bany. Es fa un nus amb els faldons de la camisa per sobre el melic. On hi havien viscut conills, ara hi viurà la Lívia amb les coses de la vida dalgú altre.
Surt a comprar llet, cafè i xampú.
9
En Marcel viu a lúltima torre de les torres de la piscina. És un petit turó a laltra banda de la carretera on sapinyen una colla de cases amb jardí i amb vista a la serra o al pla. Ca la Diva és la que queda més aixecada i més allunyada de la piscina municipal. Sa mare, filla del poble, es va fer fer la torre quan va començar a tocar quartos i quan la casa del poble ja demanava un teulat nou, es bellugaven més rajoles que no pas les que sestaven quietes, i calia posar-hi calefacció perquè el foc a terra sí que acompanya, sí, però descalfar, només si thi estàs ben bé al davant. Shi va fer la torre per anar-hi a descansar quan la feina lhi permetia i per passar-hi lestiu amb en Marcel i convidar-hi amics. De marit, no nhi ha hagut mai. I la piscina al jardí, per banyar-shi en pèl. Va ser la primera torre amb piscina.
En Marcel surt ben dhora a caminar, com cada dia. Pel cor, pel colesterol i tot plegat. Camí de la font dels Horts, tot planer avui. Al cap duna hora llarga torna a casa, deixa els bastons al porxo i es dutxa. Esmorza a la cuina. Torra pa dahir, fa cafè i pensa que, ara que shi queda a viure, potser no aniria malament una mà de pintura pertot.
A mig matí va a trobar en Pitu a casa seva. La dona li diu que no hi és.