LAdela torna a passar el drap per tot arreu. El petit marbre de la cuina, la taula de menjador, que la Lívia farà servir per a lordinador, les dues cadires, espolsa la nevera i la tauleta de nit. Surt amb els nois escales avall cap al carrer. El drap el fa baixar per la barana.
Ara hem danar al carrer de les Costetes. Cap on cau, això? demana el que condueix el camió.
Això és a les torres. Anant cap a la piscina. Sortiu per aquí, travesseu la carretera i tot amunt. Ja veureu la piscina, doncs allà al costat.
Els nois diuen gràcies i senfilen al camió. Amb la porta del conductor encara oberta, lAdela diu:
Deveu anar a ca la Diva. Que diu que en Marcel sha separat.
Sí, Marcel Ribó.
Si mho fas dir, trobo que ja no tenen edat per aquestes bestieses. Que si han aguantat tants anys, ja no ve daquí. LAdela sespolsa la bafarada que deixa el camió. Però cada casa és un món i a mi no magraden les tafaneries. Perquè els de la torre del costat... la filla va plantar el nuvi a laltar mateix. Com si la veiés ara. Davant dels testimonis. A lúltim moment va dir que no. Però, ves, si ja has dit que sí, i tota la vida junts, amb el fill a París, a ca la Diva, que som de la mateixa quinta amb la Carmina, que quan ve i ens posem a xerrar és com si ens haguéssim vist la vigília. I aquest parell, engegar el matrimoni daquesta manera, ara què han danar a descobrir? Em sembla a mi, vaja, però cadascú sho sap.
6
Els nois de les mudances han esmorzat a La Pansa i fan la segona parada a ca la Diva.
Moooc... moooc...
En Marcel surt al jardí.
Marcel Ribó?
Jo mateix, però no he demanat res.
Portem unes caixes de Barcelona. Aquí hi diu Rosa Balaguer.
En Marcel els obre el garatge i aparta trastos. Els fa lloc perquè hi deixin les caixes i surt a encendre un cigarro. Es recolza a la barana del jardí, mirant enfora. Només va omplir de roba una bossa desport, va arreplegar un parell de llibres dels de la pila de pendents de llegir i dues canyes de pescar. Aquí li cau una mica lluny el mar. Un dia marribo a Sitges i provo sort a lespigó.
Passa en Pitu. Primer es veu la gorra que ell. Ve de lhort i satura a fer-la petar.
Què són aquestes caixes?
Corre la llegenda rural que quan treballava a la vinya, ara està jubilat i es cuida de lhort, feia les gestions amb els dels tractors i que li van regalar una carretada de gorres amb el cérvol. Sempre la porta acabada de sortir de la capsa. Encara no sha descolorit que ja nestrena una altra. Un armari ple, diu que en té.
Mira, la Rosa me les ha enviades.
Si que està decidida, nano. En Pitu li clava un bon cop a lespatlla i li agafa un cigarro del paquet que du a la butxaca de la camisa. Davant daquest panorama, no hi ha marxa enrere. Li agafa lencenedor. Ja tho podia haver dit. Que les coses es parlen.
Ha tirat pel dret la disculpa en Marcel.
Ara no et quedis moix, tu.
És que sembla que tot lo meu li faci nosa.
Un dels nois sels acosta.
Això ja està, eh?
Molt bé, gràcies.
El camió maniobra per tornar per on ha vingut i agafar la carretera. Esquitxa una mica de grava.
Marcel, una propineta, home, que els nanos no en tenen cap culpa que la Rosa hagi fet dissabte. Ho deu voler tot ben net per si passa un tren.
En Marcel tira avall la porta del garatge.
Res de propines, Pitu, no em toquis els ous.
7
La Lívia ha començat de zero altres vegades. Ja ha hagut de fer la bossa uns quants cops. Avui mateix deixa la ciutat per un poble que no sap on para. No lhavia sentit anomenar mai. Tant li fa on és i quants nhi viuen. Lúnica condició és que al pis hi hagi internet a tota castanya. També ha preguntat si hi ha discoteca.
No, aquí som quatre gats. No nhi ha pas, de discoteca. Ni gaire a prop tampoc, sha dagafar el cotxe va respondre lAdela quan hi va trucar la Lívia per demanar pel coniller. Linternet, sí, el meu net sha cuidat de fer-ne la instal·lació.
Perfecte, és el que volia saber.
Si vols tranquil·litat, aquí hi estaràs molt bé, maca.
La discoteca va ser la gota. Lúltima nit de disco ha estat la gota que li ha tornat a destarotar la vida i lha obligada a canviar de trajecte. Ara la parada és en un poble enmig de la serra. Ha llogat un antic coniller que la mestressa ha fet arreglar. El primer cop va ser quan es va morir la mare. La primera motxilla. Tenia deu anys, es va canviar el nom i a tirar milles endavant. Es feia dir Pili, com la mestra de cinquè.
Quina bestiesa és aquesta de dir-te Pili?, li va preguntar làvia mentre li desembolicava lentrepà quan sortia de ballet. És la persona que em cau més bé de tot el món. I ara em dic com ella.
Dient-se Pili se sentia protegida. Perquè a lescola van començar a dir que la Lívia era òrfena. Jo no he fet res. Quina culpa en tinc, jo? Per què minsulten? Àvia, diuen que soc òrfena del tot. Com que no té pare i sa mare sha mort, és òrfena, la Lívia. És òrfena per totes bandes. Ara em dic Pili i si no, no contesto. No satreviran a dir la Pili és òrfena, perquè la Pili és una altra. Soc jo però amb una altra closca. Com un cargol, el cargol Pili, i que no em diguin res. Només sortiré de la closca quan jo vulgui. Perquè no serveix de res fer el que no vols fer. Els grans diuen el que hem de fer i també sequivoquen. Perquè no ho saben tot. I la mare sha mort igual. Doncs a partir dara trio jo. I a mi que no em diguin res.
La Lívia als deu anys es va buscar un nom nou on arrecerar-se i allà va començar a fer la motxilla. No havia tingut temps de pensar que la seva habitació deixaria de ser-ho. Que no saludaria mai més en Leo per lescala. Primer va anar a viure a cals avis. I sempre més ha dut la casa a sobre. També es va dir Consol, a linstitut. I Kathy, a lèpoca de Londres. A la motxilla de supervivència sempre hi posa les mateixes coses. Una muda perquè tant és si agafes un cotxe de línia per anar a un poble a menys de cent quilòmetres o si agafes un avió per anar a laltra punta de món. No saps mai què et pot passar ni on aniràs a parar. Unes calces, uns mitjons, una samarreta, uns texans i un jersei. Les botes de muntanya lligades a fora. La part de baix del biquini. Hi fica el portàtil, la novel·la que està traduint i la funda de plàstic amb les quatre fotos. La resta, roba, llibres, música i la cadira japonesa, ho ha empaquetat en caixes i els de la mudança les duien aquest matí al coniller.
A la Diagonal, on es va acabant la ciutat, agafa lautobús cap al poble a les sis de la tarda. La majoria dels passatgers són joves amb pinta destudiants i quatre vells amb pinta dhaver anat al metge. La Lívia, tota sola en un seient de dos, va mirant el paisatge. No el podia denunciar. No em faran cas i diran que és culpa meva.
Així que deixen lautopista, tot són camps, a banda i banda. Una carretera amb revolts suaus que ressegueix la plana, Montserrat va quedant cada vegada més lluny, la terra és cada cop més vermella, la vinya verdeja i, a la cruïlla de la benzinera, lautobús senfila per la carretera que va serra amunt i dibuixa uns revolts més tancats. Entre el blat i la vinya, hi ha camps on shi fan plaques solars. La Lívia va amb el nas enganxat al vidre mirant uns arbres que no sap que són alzines, pins i castanyers, com tampoc no sap que la creu de pedra que veu és la Creu del Pla. Daquí quatre dies, quan surti a caminar cap a la cova, hi passarà per davant i ja ho sabrà. El poble que surt de la muntanya és el que ha triat per viure-hi.