La llarga, inacabable travessa del desert que ha representat la reciprocitat dels canals televisius en català, i que encara no sha acabat perquè falta À Punt, hauria de ser un model a no seguir en la inexcusable política de col·laboració que han de tenir els tres canals de televisió pública que emeten en català (sense negar la possibilitat que se nhi afegeixin daltres de cert abast, com ara BTV). És a dir, que ara que la porta ja és oberta, hauríem de fer més via en els assumptes importants. Per exemple la subtitulació de pel·lícules. Mostrar tota la varietat dialectal catalana amb naturalitat contribuiria de manera decisiva (la televisió és molt poderosa) a combatre prejudicis lingüístics i ideològics més propis del XIX que no davui.
Deixant de banda els programes i pel·lícules diguem «costumistes», en què val la pena mantenir les diferències dialectals a causa del caràcter de la trama o dels personatges (per no fer perdre gràcia i versemblança al producte), la subtitulació única seria aplicable a tota la resta de programació. Disposem de dos precedents recents que podrien servir de guia: la pel·lícula El viatge de la Marta (Staff Only) i La mort de Guillem, que es va emetre de manera quasi simultània per À Punt, TV3 i IB3.
La primera està rodada en francès i català oriental (la varietat dels dos protagonistes); la subtitulació del francès es va fer en una varietat valenciana diguem convergent sense renunciar a trets morfològics i lèxics del valencià. I aquesta és segurament la mare dels ous. La dificultat darribar a establir un model únic de subtitulació per als tres territoris (tant de bo hi poguéssim incloure un canal per a la Catalunya del Nord!) rau en molt bona part en aquests dos camps: la morfologia i el lèxic. De fet, el segon és més salvable, perquè al capdavall tothom pot aprendre com es diu una determinada cosa en un altre dialecte, i fins i tot a la majoria de gent els fa gràcia; en canvi, la morfologia verbal (les terminacions de subjuntiu, per exemple, que varien força) sol resultar estrident a la població no alfabetitzada en català, o també les combinacions de pronoms, que especialment en la parla col·loquial arriben a diferir notablement.
Però com que només tenim una manera de saber si linvent funciona, toca arriscar-se. Experimentar. I, per descomptat, seguir amb molta atenció el grau dacceptació de la proposta entre laudiència (tenint sempre en compte, no cal dir-ho, el gènere audiovisual: no és el mateix una tertúlia que una road movie) i els corresponents registres emprats.
Qui hauria de fer la proposta de model únic? Òbviament els mitjans públics hi haurien destar implicats, ni que fos com a «ens consultius», però sembla més assenyat encarregar-ne la direcció a la universitat. Les facultats que ofereixen grau de Traducció i Interpretació probablement són les més indicades. Tot plegat, no cal ni dir-ho, comptant amb lacord o supervisió de les respectives autoritats acadèmiques (Acadèmia Valenciana de la Llengua, Institut dEstudis Catalans i Universitat de les Illes Balears).
I finalment la virolla. Qui ho ha de pagar, això? Ateses les estretors pressupostàries que ofeguen els canals mal anomenats autonòmics, fora més sensat crear una mena de consorci (ni que fos de vida breu, per arrencar) en què també simpliquessin tant els departaments universitaris com les acadèmies. I, com que qui no plora no mama, tampoc seria balder acudir a Europa amb la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries a la mà, tot reclamant fons comunitaris per a la promoció de lús del català.
5 El Festival de la Cançó en Català
Impulsar un festival de música en català com Eurovisió
Des de 1996 el projecte cultural Barnasants sha orientat a promoure la cançó dautor arreu dels territoris de parla catalana, entenent que la cultura és una inversió estratègica de qualsevol territori i, sobretot, del nostre. Igualment, el projecte Enderrock, publicació que va néixer el 1993, es dedica a difondre la música pop-rock en català darreu de la catalanofonia. Per tant, són dues grans aportacions per a la difusió i la promoció de la música en català. Una música que compta amb autors i grups de gran renom com Antònia Font, Manel, Zoo, etc. A més, en el panorama musical català hi ha una àmplia varietat de cantautors i grups que mantenen viva la flama, com any rere any ens demostren els companys dEnderrock.
Malgrat això, tampoc no podem obviar que alguns grups de música del territori no sempre aposten per la cançó en català, perquè no saben si tendran prou seguidors, si limpacte serà menor, etc. Al capdavall, són els problemes de sempre quan pertanys a una llengua i cultura minoritzades i amb tot un Estat a la contra. Per això, una manera de motivar els futurs músics en català i de fer-los visibles pot ser la posada en marxa del Festival de la Cançó en Català, semblant, per exemple, al Festival dEurovisió però sense el repartiment de punts per interessos polítics o el Festival de la Cançó de la Mediterrània.
Aquest festival shauria dorganitzar cada any en un indret diferent dels Països Catalans, i hauria dincloure un grup musical o un cantautor de cada territori. Així, hi hauria representants de lAlguer, Andorra, la Catalunya del Nord, la Franja dAragó, les Illes Balears, el País Valencià i el Principat de Catalunya. La selecció dels respectius representants es podria fer mitjançant un portal web que recollís les diferents candidatures dels grups o cantautors que hi volguessin participar, de manera que els ciutadans podrien votar quina cançó una per candidat els agrada més i volen que els representi.
Un cop seleccionats els candidats de cada territori, se celebraria el festival a un lloc concret que no haurien de ser sempre les capitals de cada territori i amb la presència de públic, tot i que també se nha de garantir la retransmissió a través dinternet i de qualque canal de televisió sobretot en època de màscara i pandèmia. El festival, doncs, ha de ser un acte festiu en favor de la música en català i, per tant, de la llengua, per això ha dincloure, també, actuacions de músics locals i de grups consolidats.
Aquesta activitat, que es podria fer anualment o cada dos anys, per exemple, segons les facilitats per poder dur-la a terme, lhauria dencapçalar qualque entitat dedicada a la promoció de la música en català. Podria vehicular-se a través del Barnasants i Enderrock, o podria constituir-se una entitat nova per a aquesta finalitat. En qualsevol cas, és important que sigui una iniciativa que compti amb el suport dels diferents governs, que no sempre fomenten la música en català o no ho fan amb una mirada de comunitat lingüística. De fet, alguns ajuts econòmics dedicats al sector musical satorguen segons si els autors shan empadronat a un lloc o a un altre, però no segons la llengua en què canten, la qual cosa, sens dubte, arracona el català enfront del castellà i langlès.
Amb aquesta iniciativa, en resum, sassolirien tres grans objectius. En primer lloc, es fomentaria la música en català i, de passada, es donarien a conèixer molts de grups i cantautors que no tenen loportunitat de fer el salt al conjunt dels territoris de parla catalana. En segon lloc, senfortirien els lligams culturals i lingüístics del conjunt de la catalanofonia, que són ben necessaris. I, finalment, també saconseguiria promoure lús de la llengua entre la societat, en general, i entre els joves, especialment, en un acte festiu i reivindicatiu de la llengua, la música i la cultura catalanes.