També agraïm el bon humor i un cert grau dinconsciència amb què leditora Montse Ayats va acceptar la iniciativa de publicar Molt a favor. Ser en el catàleg dEumo, una editorial especialment compromesa amb la llengua, és un honor, per partida triple: com a editorial universitària, com a editorial vigatana, i del tercer honor ara no men recordo.
Els set favorables desitgem i esperem que algunes daquestes propostes es portin a la pràctica i fora bo que els que les emprenguessin es posessin en contacte amb lautor corresponent. També ens agradaria molt que promoguessin altres obres i debats on es defineixin i se sospesin més propostes, que seran, molt probablement, encara més imaginatives, encertades i aptes per dur a terme i que contribuiran a la difusió de la llengua amb més empenta. No ens sembla fora de lloc que ens exigim, entre tots, una mica de sentit pràctic i eficàcia.
Enric GOMÀ, editor
Barcelona, febrer del 2021
1 Polítics, no desdobleu
Fer les declaracions només en una de les llengües oficials
A les rodes de premsa dels partits polítics sha establert, duns anys ençà, que si la persona que fa les declaracions sexpressa en català, tot seguit se li demani que repeteixi en castellà el que ha dit. Això, que sembla que afavoreix la comprensió i la difusió del missatge informatiu, no fa altra cosa que amagar la llengua catalana perquè els mitjans audiovisuals i radiofònics es limiten a reproduir aquestes declaracions en la llengua de lemissió. És a dir, als mitjans dabast estatal, en què el castellà és lúnica llengua existent, tothom parla castellà i llestos.
Aquest cas fa referència, només, a les persones que sexpressen en català i que, tot seguit, han de repetir el mateix que han dit, ara en castellà. A linrevés no passa mai, tot i que els mitjans catalans tindrien els mateixos drets de demanar-ho quan algú fa les intervencions en castellà. De fet, quan a Catalunya va aparèixer Ciudadanos i va dinamitar el consens lingüístic, alguns mitjans els demanaven, al final de la roda de premsa, que es repetissin algunes respostes, ara en català. Però aquesta pràctica, que hauria suposat un cert equilibri precari entre totes dues llengües, es va deixar de fer. Avui només es demana la repetició en laltra llengua quan el declarant fa servir dentrada el català.
Fer les declaracions en una sola llengua només té avantatges: les rodes de premsa són més curtes i la persona que parla fa servir la llengua en què considera que està més còmoda per expressar el seu missatge. Lús duna llengua o laltra, més encara en el moment que vivim, denota coses, aporta informació.
Avui, a lEspanya monolingüe, als espais informatius els polítics catalans només hi apareixen parlant en castellà. I això té lectures molt perilloses, segons la interpretació dels receptors. La primera és que el català no es fa servir de manera habitual, sinó que és com una raresa daquest coi de catalanoparlants. La segona és que al receptor desinformat no li arriba per cap via la pluralitat lingüística de lEstat on viu. La tercera és que si els polítics catalans, quan fan declaracions importants, no parlen en la llengua pròpia, ja no cal que la facin servir per a res més, és una llengua innecessària i, per tant, inútil.
Els defensors de demanar les declaracions també en castellà argumenten que, així, la informació arriba més nítida als receptors que no entenen el català. Però també saben que, daquesta manera, sesborra la llengua catalana dels mitjans dàmbit estatal. El que no hi és, no existeix. A la taula den Bernat, qui no hi és, no hi és comptat.
La bonhomia amb què algunes persones se sotmeten a aquesta pràctica no ha de fer perdre la perspectiva de la intenció perversa que samaga darrere dels mitjans estatals. Els polítics no haurien de caure en aquest parany. Si un polític que sexpressa normalment en català és entrevistat en una televisió dàmbit estatal, és lògic que parli en castellà. Però en una roda de premsa això no té cap sentit. I no té cap cost, al contrari, els polítics sestalviaran uns minuts afegits, i el temps és or.
Si no es dupliquen declaracions, saconseguirà que la llengua catalana sigui present, encara que de manera testimonial, als mitjans dàmbit estatal, amb la subtitulació pertinent. I aquesta visibilitat no és pas poca cosa: ajuda a fer comprendre al receptor que aquí hi ha una llengua pròpia, que es parla amb normalitat, que serveix per a tot, que ens agrada fer-la servir, que amb una mica dorella es pot arribar a entendre, i que lEspanya actual no és un país ni monolingüe ni mononacional.
2 Diccionari urbà
Crear un diccionari urbà en línia dels Països Catalans
Algun dia, ens hauríem datrevir a fer un diccionari urbà dels Països Catalans, del llenguatge propi dels joves, concretament. Per treurens els complexos i la idea que tot el que no es diu al diccionari normatiu ni a les obres de referència no és genuí. I perquè un diccionari acadèmic no recull mots dactualitat fins que no es consoliden. I sí, ens fa falta també un diccionari de català col·loquial (vegeu la proposta 42). Per posar-vos uns quants exemples, podria ser urbà dir sanguango o sanguanga (mot que tenen molt viu els valencians per anomenar algú que és un dropo, del castellà zanguango, zanguanga) o horabauxa, una proposta de mot mallorquí força actual per a lequivalent castellà de tardeo, danar a fer el got, vaja. També es podrien incorporar propostes dargot juvenil que en català funcionen, com ara fer oi o fer aix per fer cringe; PQC (Però què cony o Però què collons!) per WTF (What the Fuck!); i el senyoro o matxirul·lo per mots més nostrats com ara mestretites o mestretitoles.
Sí, la idea és prendre el referent del que ha fet langlès amb lUrban Dictionary. Crear un material lexicogràfic dargot amb propostes catalanes o adaptacions de formes angleses i castellanes que tinguin ganxo. No cal esperar que langlès i el castellà arribin amb la nova proposta, tot i que és cert que sempre anem a remolc del que fan les llengües dominants; això és així, i aquest és el problema. La idea, evidentment, seria potenciar largot propi, explorar els recursos de la nostra llengua i donar espai a la creativitat, regla principal i bàsica.
Així doncs, es tracta de fer un projecte col·laboratiu en línia, amb la participació dels parlants joves, on cadascú podria incorporar una paraula nova amb definicions i exemples molt clars i planers, tal com fa el diccionari anglès: ser clars i contextualitzar sempre amb exemples perquè ho entengui tothom, ser creatius i, òbviament, anar més enllà del que diu sempre lautoritat o un diccionari tradicional. I passar-ho bé, amb el component del sentit de lhumor. Això sí, amb certes condicions de sentit comú: no penjar informació personal o privada, duna banda, i no ser imbècil, de laltra. És a dir, que es poden definir mots amb connotacions ofensives, inevitablement sempre nhi ha en llenguatge informal, però no fer definicions per discriminar o directament incitar la violència cap als altres.