La llei és ben clara, doncs, i lúnica cosa que cal és fer que sapliqui. Que shi posin duna vegada els polítics, prou temps han tingut fins ara. Val a dir que ja existeix una mínima deducció fiscal per al foment de la llengua en la declaració de la renda, però representa una minúcia que no té cap mena de publicitat: segons lAgència Tributària espanyola podem deduir sobre la part autonòmica el 15 % de les quantitats donades a lInstitut dEstudis Catalans (cosa que no fa ningú), però també a les entitats que consten al cens dentitats de foment de la llengua catalana reconegudes per la Direcció General de Política Lingüística. I nhi ha un bon reguitzell, des de lAssociació dAmics de les Homilies dOrganyà fins a lOrfeó Badaloní, passant pel Patronat de la Catequística i la Unió Excursionista dOlesa de Montserrat. Tot plegat, però, no deixa de ser misèria i companyia. Saben els associats daquestes entitats que les quantitats que hi aportin desgraven a la hisenda espanyola?
Caldria doncs transcendir limpost de la renda i estendre aquesta mesura a tot làmbit empresarial. Com és fàcil dintuir, però, el principal obstacle daquesta mesura és lescàs marge de maniobra que tenen la Generalitat i els ajuntaments sobre la gestió dels impostos, sobretot perquè el tall sel queda lEstat a través de limpost de societats i de lIVA, dels quals reté tota la capacitat normativa. La Generalitat porta coses com el patrimoni (i no tothom en té), els actes jurídics documentats, o allò de les begudes ensucrades. Així doncs, una empresa qualsevol que vulgui emprendre un procés de normalització intern no té manera de beneficiar-se de la Llei de política lingüística més enllà dassumir íntegrament la despesa generada i consignar-la com una despesa corrent més. Una opció francament descoratjadora.
Sí que hi ha, però, dos impostos gestionats des daquí que podrien servir per vehicular les bonificacions fiscals recollides a la llei, bàsicament perquè es tracta dimpostos universals: el cànon de laigua, gestionat a través de lAgència Catalana de lAigua, i limpost de béns immobles, que és competència dels ajuntaments. A falta de capacitat normativa sobre els impostos realment vinculats a la despesa empresarial, aquests dos tributs podrien servir de salconduit per desenvolupar una mesura que estendria realment la normalització a làmbit socioeconòmic, un sector, precisament, on la llengua és més dèbil. I donant resposta a través de la fiscalitat no faríem sinó desplegar tots els mecanismes recollits a la llei.