En el cas de Parets, com en molts daltres, els testaments més significatius són un parell: el del seu pare i el seu. En el primer, el jove assaonador que tenia vint-i-dos anys quan va morir el seu progenitor, lany 1631 ja hi adquiria una funció central. A més de ser nomenat lhereu de la família, el seu nom també figurava entre els cinc marmessors designats. Tots dos títols es poden considerar sengles vots de confiança en la seva aptitud per regir tant la família com el patrimoni familiar. Els altres quatre executors testamentaris eren la vídua del vell Parets, Caterina; Marianna «Mostorosa», germana del finat; lescudeller Bartomeu Gual, un seu cunyat, i el boter Francesc Roca, que pot haver estat un cunyat o un nebot. Decididament, el vell assaonador no va necessitar mirar gaire més enllà del cercle familiar més immediat a lhora daparellar les seves darreres voluntats i el destí del patrimoni. Fins i tot va poder repartir prou equitativament aquesta responsabilitat entre la generació més vella i la més jove de la seva parentela més acostada.
El seu hereu homònim no va tenir la mateixa sort. Com hem vist, la seva vida familiar va ser força accidentada, i el balanç final, quan Parets va morir, lany 1661, era tan sols de tres fills sobrevivents el més gran de només catorze anys dedat després de tres matrimonis. Malauradament, el seu testament no sha conservat, tot i que el contingut es pot inferir parcialment de les primeres clàusules del subsegüent inventari post mortem.26 Aquest es va fer en presència de tres marmessors i tutors: la vídua de lassaonador, Marianna; el reverend Pere Mans, paborde de la catedral de Barcelona, i Francesc Micó, un notari reial.27 La inclusió de la vídua era pràcticament inevitable, perquè excloure una muller sobrevivent de lherència i de la tutela dels fills hauria estat una decisió prou insòlita. La presència del reverend Mans no esmentat anteriorment en la documentació familiar, però probablement parent de la segona muller de Parets, Elisabet no és tampoc gaire sorprenent, un cop sabuda la freqüència amb què els testadors de tota mena recorrien als clergues quan volien ordenar la custòdia dels seus béns i dels seus fills.28 Per la seva banda, el notari Micó (n. 1595) mantenia tractes amb la família de Parets de feia temps. La seva dona era filla de Joan Ponç, un pellisser que, com veurem, era també el padrí dun dels fills de Parets. El mateix Micó havia estat padrí de Rafael, un altre fill de Parets nascut el 1658. Aquestes i altres connexions mostren la persistència de lligams significatius entre la seva família i la de Parets duna generació a una altra.
Aquests dos testimonis in extremis, els testaments de 1631 i 1661, ofereixen una limitada però suggestiva informació sobre les relacions de confiança i responsabilitat originades tant al si com al defora de la parentela immediata del nostre assaonador. Hi ha un parell més de documents daquesta mena que proporcionen igualment algunes clarícies sobre aquest mateix cercle de familiars. Una mica abans de morir, el juliol de lany 1636, la primera muller de Parets, Maria Roure, va dictar un testament en el qual nomenava tres marmessors: el marit; la vídua Eulària Corbera, antiga mestressa de Maria i ara hereva seva, i el notari públic Rafael Riera. Aquest darrer havia redactat els capítols matrimonials de Maria el 1633 i també havia estat el padrí del seu fill Rafael, que va néixer lany següent. Molt probablement, doncs, el notari va entrar en contacte amb la família de Parets a través de Maria. La casa del notari, situada al carrer de lHospital, al Raval barceloní, era a laltre costat de la ciutat: lluny del barri on residien la família del nostre assaonador i els seus companys dofici, però ben a la vora de la casa de la senyora Corbera, al carrer del Carme, on treballava Maria abans de casar-se. El mateix Riera pot haver estat fins i tot el qui va presentar Parets a la seva segona dona, Elisabet Mans. Als seus protocols notarials, si més no, hi figura una àpoca signada lany 1637 per un cert Francesc Mans, pagès de Sant Vicenç de Sarrià. Tanmateix, no sabem si el contacte de Riera amb la família de la noia era anterior o no a la seva relació amb la de Parets.29
Les úniques altres persones que es poden identificar com a marmessors de membres de la família de Parets són Antoni Mates i Heures, un daguer, i la seva dona Victòria. Caterina, la mare de Parets, va morir a casa dells, a la plaça del Rei, el 1670, segons el subsegüent inventari post mortem que supervisaren tots dos. No hi ha manera de saber com i per què Caterina anà a viure amb ells, però es pot suggerir, almenys, una possible connexió gràcies a dos dels testaments esmentats anteriorment, el del vell Parets (1631) i el de Maria Roure (1636). El Francesc Mates, daguer, que actuà com a testimoni en tots dos casos era en realitat el pare daquella Victòria Mates que era al costat de Caterina quan va expirar.30 Certament, pot haver-hi hagut alguns altres lligams entre totes dues famílies, atès que el nom en qüestió apareix també en altres llocs. A la crònica de Parets, per exemple, un cert Mates, un sabater que residia al carrer de la Dagueria, és assenyalat com una de les primeres víctimes de la pesta de 1651 (II, 40r). I un Francesc Mates, mestre de cases, testimoniava lany 1670 en el lloguer duna casa per part de Joan Baptista Parets, encara que no podem dir si aquest darrer tenia cap relació amb la nostra família dassaonadors.31
Per descomptat, els contactes extrafamiliars de Parets i la seva família que hem pogut esbrinar fins ara no tenien pas una sola funció, sinó que, al contrari, representaven papers diversos que se solapaven, es complementaven o es reforçaven recíprocament. Un dels més importants, a banda dels de tutor o executor testamentari que ja hem vist, tenia relació amb el padrinatge. No deixa de ser força sorprenent que sapiguem a hores dara tan poca cosa sobre una pràctica social i religiosa tan vital a lèpoca moderna com és ara lapadrinament.32 Sens dubte, la manca de fonts idònies en fa tot sovint prou difícil la recerca. Molts registres de baptismes no ens proporcionen més que un seguit de noms de pila, i el resultat és que, generalment, és impossible de distingir entre els padrins que estaven relacionats amb el nadó apadrinat i els que no. Per consegüent, no sempre podem diferenciar prou bé entre sistemes de parentiu espiritual el propòsit dels quals era enfortir aliances no solament entre les famílies que havien entroncat per via matrimonial, sinó també entre les diferents generacions dun mateix llinatge i aquells altres que, per contra, ajudaven a estendre els contactes i a cercar patronatge o protecció fora de la mateixa família, com és el cas etnogràfic ben conegut del compadrazgo andalús i de lAmèrica Llatina.33 Pel que fa a Parets, tot i la desaparició de la documentació de la seva parròquia, Santa Maria del Mar, podem identificar sense dificultat els padrins de tots els seus fills gràcies a les notes que ell mateix va consignar a la seva crònica. Daltra banda, la inserció daquesta mena de dades en el context més ampli de la seva parentela i daltres modalitats de relacions personals dóna, si més no, una primera idea de la importància que el patrocini de caràcter religiós tenia en la sociabilitat daquest assaonador barceloní.