Aquest obrador artesà, amb les seves «taulas ab sos banchs capitells de escríurer los minyons», constituïa una veritable cruïlla de sociabilitat i escriptura. En aquest local hom hi pot descobrir un dels vessants més ocults de la història de leducació, és a dir, els esforços rarament documentats duns mestres descola gairebé anònims que defugien els permisos i el control de les autoritats tant civils com eclesiàstiques. Alhora, però, un obrador semblant era també el lloc on els simples artesans podien satisfer el seu desig de coneixements. Tot i que els qui no neren, dartesans, acostumaven a interpretar aquest interès per sabers i atributs no directament lligats a lofici com un esforç per mirar dassolir un rang més elevat en lescala social, el cas és que aquesta mena daspiracions formava part de lunivers més immediat o familiar dels menestrals. La freqüència fins i tot diària dels contactes i els intercanvis socials tenia la seva correspondència en lesfera de la cultura, perquè les relacions quotidianes de caràcter familiar, amistós, laboral i de veïnatge es creuaven cada dos per tres amb la lectura, lescriptura i altres pràctiques culturals. El resultat de tot plegat era el solapament de dos sistemes paral·lels de comunicació social: loralitat i lescriptura. Cadascun tenia el seu propi públic, els seus mitjans dexpressió i els seus objectius particulars, però tots dos es basaven en els mateixos principis: reciprocitat, acceptació de les responsabilitats i una ferma convicció en la contribució individual al benestar col·lectiu.
7. LOBRA
El text de Parets és una curiosa barreja de gèneres. Des dun punt de vista formal, és una crònica urbana, és a dir, lenregistrament cronològic, a la manera duns annals oficials, dels esdeveniments més importants de la història de la ciutat. Latenció del cronista se centra sobretot en els afers polítics i militars, cosa que, ben mirat, no ens pot sorprendre, atès el seguit depisodis daquesta mena que conegué Catalunya en el decurs de la vida de lassaonador. La narració, a més, es concentra exclusivament en els fets del present. El lector hi cercarà endebades cap referència al passat, i encara menys res de semblant a lerudició antiquarista tan corrent en les cròniques municipals de lèpoca moderna.129 Per contra, la de Parets és una narració volgudament testimonial. A desgrat dels nombrosos paràgrafs i escrits daltri que lassaonador incorpora al text, lautor vol donar tothora la impressió dhaver estat físicament present en aquells esdeveniments que ens descriu.
Com molts altres annals, la crònica de Parets és redactada en un estil força impersonal. En dos casos, però, lautor deixa de banda les convencions pròpies de la crònica urbana i adopta deliberadament un to més personal o autobiogràfic. El primer daquests casos és la relació dels esdeveniments més importants de la seva família i del seu ofici que lautor afegeix al final de cada volum. Naixements i bateigs, casaments i entroncaments, morts i enterraments constitueixen el gruix principal de les seves interessants anotacions familiars. Aquesta mena dentrades recorden prou bé els anomenats libri di famiglia que sescrivien des de la fi de lEdat Mitjana en moltes ciutats del nord dItàlia i que, de mica en mica, sescamparen per molts altres indrets de la Mediterrània.130 Menys habituals són, tanmateix, les observacions de Parets sobre els confrares traspassats, o la nota sobre les nits que li va tocar de fer guàrdia, juntament amb la milícia gremial, a les muralles de la ciutat.
El segon cas dallò que avui en diem autobiografia es troba cap a la meitat del segon volum del manuscrit, quan Parets inicia la seva detallada i memorable narració de la pesta barcelonina de lany 1651. Certament, en el decurs de lèpoca moderna foren uns quants centenars els sobrevivents del flagell que posaren per escrit la seva experiència personal, però ben pocs es poden comparar amb Parets per la intensitat emocional amb què deixa constància no tan sols dels patiments dels altres, sinó també dels seus i de la seva família. Així, el passatge més commovedor de tot el text és sens dubte aquell en què explica la mort consecutiva de la seva muller i del seu fill predilecte, en Josep (I, 141r-v [140r-v]). Lepidèmia va tenir, sens dubte, un fort impacte tant en la persona del cronista com en el seu text. Les planes dedicades a aquest luctuós esdeveniment substitueixen la fredor i el to impersonal de tota la resta de la crònica per una emotiva i fortament implicada narració en primera persona de lexperiència de la pèrdua.131
Certament, el fet que un assaonador prengués la decisió descriure una crònica cívica pot resultar una circumstància tan excepcional com la inserció daquestes poques ratlles amarades de subjectivitat. Tanmateix, no és pas un cas únic. Des de començament del segle XV, dotzenes de menestrals darreu dEuropa prengueren ploma i paper per esbravar-se en relació amb assumptes de caràcter públic o privat. No pas menys de vint-i-cinc artesans escrigueren cròniques urbanes en lèpoca moderna. Els catalans, certament, destacaren com a autors dhistòries de ciutats, i almenys cinc artesans i petits botiguers de Barcelona, Reus i Cervera es posaren a escriure cròniques daquesta mena al segle XVIII.132 Els artesans de lEuropa moderna fins i tot es distingiren més com a autors de narracions autobiogràfiques. Han subsistit centenars daquests documents autobiogràfics, els quals constitueixen un corpus prou ric, encara que no gaire estudiat fins ara, de literatura personal elaborada per membres de les classes populars de lera preindustrial.133
La decisió de Parets és força més comprensible si hom té en compte la importància que la paraula escrita havia assolit en el medi artesà en què vivia i treballava. Tot i que no hi ha, ara com ara, cap estudi sobre lalfabetització en la Barcelona moderna, saber llegir i fins i tot escriure eren unes capacitats ben visibles entre els mestres de molts oficis.134 Encara més, la pràctica de portar documentació personal, sobretot llibres de comptes, era força difosa, tal com mostra làmplia presència daquest ítem en els inventaris post mortem corresponents. En contra, doncs, dalgunes afirmacions massa taxatives sobre el caràcter exclusivament oral de la cultura popular del període, cal puntualitzar que, almenys en el cas dels artesans urbans, la lectura i lescriptura eren unes eines de comunicació que els eren prou familiars.
Tot i que això ens pot ajudar a conèixer el context cultural de la decisió literària de Parets, encara no ens diu res sobre el principal interrogant: per què aquest menestral es va posar a escriure una crònica urbana?, quina mena de raons lempenyeren a convertir-se en un autor? Parets no és gens explícit sobre la qüestió. A la primera pàgina del seu manuscrit anuncia que la crònica vol ser un registre de les «coses dignes de memòria» esdevingudes a Barcelona i a Catalunya; i, encara que sadreça a un hipotètic lector, no és gens clar en quina mena de llegidor pensa. Sens dubte, com molts altres autobiògrafs del període, Parets escrivia pensant en la família. És igualment indubtable que confiava que les seves ratlles poguessin oferir als seus, i en particular a les futures generacions, un seguit dinformacions tan útils com valuoses, i tant de caràcter personal com daltra mena. Tanmateix, pel que fa a algunes altres qüestions no pas menys crucials, com són ara en quin grau de difusió pensava o fins i tot si comptava amb una eventual publicació del text, només podem formular algunes conjectures. Si més no, la cruesa dalgunes de les seves observacions polítiques suggereix que aquesta darrera possibilitat no entrava pas en els seus càlculs.135