La Crònica sorgeix daquesta concepció de la monarquia. Dentrada, cal dir que és fruit de la col·laboració de diversos oficials de la cancelleria reial, a alguns dels quals podem posar nom: Bernat Descoll, Arnau de Torrelles i, amb un paper menor, Ramon Descavall. Però tenim ben documentada la feina de supervisió que va dur a terme el Cerimoniós mateix, que sinteressava constantment pel progrés de lobra i en controlava lestructura i els detalls. El rei, a més dimposar un ordre cronològic estricte, exigia màxima precisió en el relat. En molts moments retrobem en la Crònica lestil característic dels seus discursos, i sovint shi relaten anècdotes que preserven o representen lexperiència del monarca, com quan explica que unes figues massa madures li van fer mal o que una nit de novembre, abans danar-sen a dormir, llegia el Llibre dels fets del rei Jaume. Per això, tot i la feina burocràtica que hi ha al darrere, lobra té una evident empremta personal.
Daquí ve una certa dualitat estilística de la Crònica. Duna banda, és una exhibició de rigor cancelleresc: de vegades lestil és auster i enumeratiu, com en la relació dels itineraris reials, registrats amb tota exactitud; de vegades explica fets històrics complexos amb llargues frases de sintaxi segura, o exposa arguments jurídics i teològics de gran subtilesa; les cartes, exemple extrem de llenguatge burocràtic, semblen escrites per un escrivà brillant que fa anys que no llegeix res que no siguin actes notarials. Perfectament controlades, les paraules donen fe de labast dun poder secular, de la capacitat de senyorejar fredament un tros de món. Així, sovint, més que la veu dun home, sentim la veu duna institució, la monarquia amb la seva maquinària dominadora.
De laltra banda, al llibre hi abunden les pinzellades personals i les descripcions vivaces; justament perquè lessència de lobra és cancelleresca, aquests moments ens admiren com clarianes de bellesa inesperada enmig dun bosc espès. Llegim algunes escenes amb la sensació que els escrivans o el rei no van poder estar-se de consignar aquell gest, aquella atmosfera, aquells crits que tenien gravats a la memòria. En latac sobre Mallorca, la galera reial toca la costa, el sobirà puja amb els seus homes dalt duna muntanya tan rocosa que els destrossa les sabates, i a dalt de tot, victoriós, beu vi duna bota que hi han deixat els soldats desbaratats del rei de Mallorques, sense oblidar-se de fer-lo tastar abans. En escenes com aquesta hi intuïm el goig de perpetuar coses viscudes i de sentir-les encara vives. No és una virtut menor de la Crònica que encara avui ens pugui fer aquest efecte.
Aquesta amalgama doficialitat i vividesa, expressada a través dun nós majestàtic que és alhora institucional i individual, construeix un personatge literari de gran interès. El rei que parla és un home feble de cos i vehement desperit. Neix setmesó, però amb tanta gana que de seguida esgota set dides. Orfe de mare als vuit anys, creix envoltat dincerteses i amenaces: veu com els seus germanastres tenen el favor de la seva madrastra, Elionor de Castella, i sospita que aquesta dama el vol emmetzinar. Coronat als disset anys, tot el seu llarg regnat és ple de dissensions i dificultats econòmiques, de guerres internes i externes. Expert en lart de la simulació, acompanyat de consellers enfrontats, mostra una tirada a imaginar complots i a atribuir-los als seus enemics per poder-los desbancar, i sembla que alguna vegada ell mateix sarriba a creure els rumors que ha fet córrer. Com va observar Ferran Soldevila, lluny devitar els conflictes del seu temps, el rei els suscita i els enverina. Tenaç i irascible, algun cop ens revela els seus pensaments més negres: després duna revolta, vol que la ciutat de València sigui cremada i destruïda i llaurada amb sal perquè mai més no hi visqui ningú, però de seguida refrena la ira; als revoltats, això sí, els fa beure el metall fos de les campanes amb què han convocat les seves assemblees. Alhora és un monarca aficionat a les formalitats jurídiques; cada cop que ha de cridar a les armes els catalans del Principat per defensar el rei i la terra esmenta lusatge que li permet fer-ho, el Princeps namque. Tot i la seva passió per la dignitat de la reialesa, quan ha recuperat el Rosselló baixa a ballar amb els perpinyanesos i semborratxa de vi i dalegria.
Paral·lelament, enmig de tota aquesta massa descenes enèrgiques, adversitats, maquinacions i victòries precàries, el rei es concep a si mateix com un instrument de la justícia divina. El providencialisme és un tret general de la visió medieval de la història, però la Crònica del rei Pere destaca per la seva insistència en aquesta idea i per lelaboració teològica que en fa. El llibre comença amb una citació del salm 113 de la Vulgata («Senyor, no ens donis glòria a nosaltres, sinó al teu nom») i es presenta com una exposició de les «moltes gràcies que el nostre Creador ens ha fet per la seva infinita misericòrdia i bondat». El pròleg, de fet, és una disquisició al voltant de tres proposicions teològiques, enunciades solemnement, que venen a dir que Déu és creador i conservador del món, que a Déu cal atribuir-li tots els béns humans, i que el rei ha de lloar sempre Déu perquè ho rep tot de la bondat divina. Pere es descriu com un nou David, sempre assetjat com ell per amenaces internes i externes. En la Crònica pot escriure que tal cosa o tal altra va succeir «per la gràcia de Déu i per les nostres negociacions»: entén la seva voluntat individual com un esforç per ajustar-se a la voluntat més alta. Déu, jutge i senyor de les batalles, supervisa el món com el rei Pere supervisa els seus regnes.
Tots aquests trets es plasmen perfectament en lepisodi recollit en el volum que teniu a les mans: el de lanomenada guerra dels Dos Peres, és a dir lenfrontament entre Pere el Cerimoniós i Pere el Cruel de Castella que es va produir entre el 1356 i 1366, una lluita costosa i estèril per a la Corona dAragó i de conseqüències especialment desastroses a les zones limítrofes. El conflicte tenia diversos motius de fons: hi havia disputes frontereres a Múrcia entre les corones dAragó i de Castella; hi havia també el suport que rebien de Castella els germanastres de Pere; hi havia, més profundament, la qüestió de lhegemonia peninsular. La Crònica, tanmateix, imputa lesclat de la guerra a un fet anecdòtic: la tripulació duna nau armada a Barcelona comet al port de Sevilla un delicte de robatori i segrest que indigna el rei de Castella, o que el rei de Castella fa servir dexcusa per atiar un enfrontament que li interessa. El llarg conflicte sexplica amb un grau notable de detall, però amb un punt de vista personal que segueix litinerari del Cerimoniós i deixa a lombra els fets en què no va participar. Naturalment, tot es relata amb la pretensió de presentar sota una llum favorable lacció de Pere; per exemple, sesmenten tres treves que segons la Crònica van sorgir de la por que tenia el rei castellà, però que potser es van deure més aviat a necessitats tàctiques de la Corona dAragó: conscient de la feblesa de les seves forces, el Cerimoniós (o el seu conseller Bernat de Cabrera) volia evitar batalles que poguessin resultar fatalment decisives.
A la fi, Pere el Cruel va ser expulsat de Castella de resultes de lentrada en acció de les Grans Companyies de mercenaris pagades pel Cerimoniós, per França i pel papat. Tot i que més endavant el Cruel va tornar amb ajuda anglesa, va acabar morint a mans dEnric de Trastàmara. Aquest darrer, una vegada coronat rei de Castella, no va complir la promesa de lliurar al Cerimoniós diversos llocs que feien frontera amb els regnes dAragó i de València. La Crònica sesforça a dibuixar amb tons feliços el final de la guerra i la derrota de Pere el Cruel. El monarca català subratlla, després de veures obligat a casar la seva filla Elionor amb el fill dEnric de Trastàmara, que el jurat primogènit de Castella «és net nostre». Amb aquest èxit familiar intenta dissimular que el nou rei Enric sha convertit en un contrincant tan perillós com lanterior.