En la iconografia cristiana, Sebastià és presentat com un bell jove, amb el rostre extasiat de dolor, travessat per les fletxes duns sicaris que gaudeixen del martiri. Lequívoca imatge de la sofrença de Sebastià, amb el cos nu i travessat per les fletxes dels seus botxins, sovint ha estat causa descàndol entre el puritanisme o calvinisme, una actitud que no tan sols trobem en el protestantisme, sinó també dins el catolicisme. Cal considerar, però, que aquesta subtil imatge, que pot despertar sentiments entre pietosos i sensuals, correspon als paràmetres duna percepció demotivitat antiga, que cal entendre bé si es vol copsar el caràcter de lafectivitat a través de la història: la pietat, la compassió, la tendresa, sensacions i sentiments que han encarnat passions no sempre coincidents. Letimologia de caràcter popular de Sebastià sol ser molt liberal. Iacopo da Varazze (segle xiii) a la Llegenda àuria, un exhaustiu tractat sobre sants i altres atribolats personatges don la vena popular ha pouat la major part de la informació que en posseïm, per justificar el nom de Sebastià ens dóna uns pintorescos indicis, entre els quals aquests: «Se-bast-iannus. Aquest bast vindria de sella de muntar i el sebe, de palissada».[3] És la mateixa manera de fer, dun cert heraldisme de caràcter popular, que, si havia datorgar segell dantigor a ciutats que no en tenien, o que els semblava que no en tenien prou amb els quatre pals vermells catalans i algun castellot solitari a lescut municipal, llavors, guiant-se per una interpretació directa de la semàntica, endossaven a Sabadell una ceba, un corn a Cornellà, un moll (peix) a Mollet del Vallès i una gralla (au) a Granollers, una ala a Olot i... així quedava ben resolt el problema dels títols ciutadans.
Figura 5. Gravat de sant Sebastià. (Arxiu Comarcal Conca de Barberà. Col·lecció de goigs de mn. Josep Torres i Rosell.)
22 Vicent
Vicent Ferrer, el predicador que es feia entendre en totes les nacions, malgrat que ell es dirigís arreu en català, no fou el primer Vicent valencià. De fet, porta el nom del primitiu heroi (sant) Vicent màrtir, contemporani de sant Cugat i santa Eulàlia de Barcelona (segle iv). Al sud-oest de la vella Balansiya, extramurs de la ciutat, pels volts de lactual temple de Sant Vicent de la Roqueta, salçava el raval de la Boatella, que durant tota letapa musulmana conservà, atès pels mossàrabs valentins, el remot santuari baix-romà on la llegenda diu que es venerava el cos del sant hispanoromà. En lactualitat, una entitat de devots del sant ha preparat un camí que, des dOsca, la vila on la tradició local el fa néixer, porta fins a València, la ciutat on va ser martiritzat. En arribar a lantic regne dAragó, el camí ens condueix per les garrotxes del Maestrat, de Cantavella al Forcall, a Morella, a Traiguera, baixant a la plana cap a Vilanova dAlcolea i daquí a Sagunt i a la Balansiya musulmana, on sentra per la porta andalusina de la Boatella, la Bab Baitala, pels volts del modernista mercat central. Reivindiquem aquest primitiu Vicent, o Vicenç, que lombra molt i molt allargassada de Vicent Ferrer féu obscurir en el calendari; però no del tot, i poblacions tan allunyades entre elles com Torregrossa, a les Garrigues, i Sant Vicent de Raspeig, vora Alacant, continuen recordant-lo amb les seves festes.
Només com a curiositat, voldria fer notar que, entre les celebracions de sant Antoni i sant Vicenç Màrtir, es festeja, a part daquests dos sants, sant Pau Anacoreta, Maur i Sebastià, i aquestes celebracions provoquen una corrua de festes majors dhivern. Insistir en els motius daquesta circumstància no forma part dels objectius daquest treball, però sí que mabelleix fer-ho notar per destacar com la veneració dun seguit dherois (sants) del remot cristianisme en una època determinada de lany ens pot mostrar, duna banda, lhomogeneïtat cultural dun territori i, de laltra, ladaptació dels cicles festius als cicles laborals de leconomia agrària.
[3] Iacopo da Varazze, Leyenda dorada, I, p. 111.
27 Mer
Banyoles
Molt abans que la llegenda oriental de sant Jordi arribés a terres catalanes, el seu lloc en els mites indígenes era ocupat per sant Mer. Diu que, després que Carlemany portés el seu exèrcit fins a les ribes del Llobregat i conquerís Barcelona, els musulmans, abans de retirar-se, llançaren els seus tresors al fons de lestany de Banyoles i hi deixaren, per custodiar-los, un paorós drac. Del lloc on habità el drac, avui encara sen té memòria perquè hi ha una raconada del llac coneguda amb el nom de «la draga». El drac atemoria els banyolins i, com en la llegenda jordiana, custodiava les aigües i exigia, a qui les volgués utilitzar, primer béns i bous i, finalment, joves. Mer és el mateix nom que Amer i Emeri.
FebrerPrimera setmana2 Candelera (Mare de Déu de la Candela)
Al Mediterrani, aquesta festa es relaciona amb larribada del bon temps. Ladagi diu: «Per la Candelera, el sol ja corre per la carretera». Vol significar que pels volts daquesta data sadverteix que el sol comença a fer allargar el dia. La religió cristiana celebra aquest dia la purificació de Maria. Maria, quan feia quaranta dies que havia donat a llum Jesús, havia de presentar el fill als sacerdots. El cristianisme celebra aquesta festa encenent petites espelmes de cera, les candeles, i daquí li ve el nom de candelera. La llum de les candeles significa la puresa. Un altre adagi diu: «Si la Candelera plora, el fred ja és fora; si la Candelera riu, el fred és viu». Aquest adagi sinterpreta de dues maneres: luna associa el plorar o el riure de la Candelera amb si plou o no plou; laltra lassocia a si hi ha lluna plena o lluna nova pels volts del dia 2. En tot cas, el plorar de la Candelera indicaria que la primavera ve avançada, i el riure indicaria que el fred és viu. Un altre adagi, molt antic, ens adverteix que per aquestes dates els óssos i altres animals que hibernen surten del seu estat: «Per la Candelera, lós surt de lossera». En alguns indrets del Pirineu (Prats de Molló, Sant Llorenç de Cerdans, Bielsa), per forçar lós a sortir de la seva hibernació, i, doncs, per fer avançar per un efecte de màgia simpàtica la primavera, celebren la representació de la Cacera de lós. Aquestes festes shan associat a les del Carnaval antic.
Valls. Les Decennals
Cada deu anys, els acabats en 1, la vila de Valls celebra la festa de la Candelera de forma extraordinària, tal com diuen ells mateixos, tirant la casa per la finestra. Com gran part de les festes patronals catalanes, la de Valls té lorigen en un vot religiós: el maig de 1688 va treures la imatge de la Mare de Déu en processó pels carrers per donar-li gràcies per la finalització duna plaga. Tot i així, de plagues, nhi havia hagut moltes en anys anteriors; de fet, aquesta devoció no sacabà dinstaurar fins a la fundació de les Festes Decennals. El 1791, pocs dies abans de la diada de la Mare de Déu, reunits els representants de la comunitat de preveres i els regidors de lAjuntament, se signà el document que estipulava que cada deu anys es faria una solemne processó votiva en honor de la Mare de Déu de la Candela. Sha fet tradició la creença que levolució tècnica des del primitiu Ball de Valencians fins a lexercici atlètic que avui coneixem amb el nom de castells estaria relacionada amb la data de naixement daquesta festa. Es conserva la dada que lany 1801, per les primeres Decennals, hi actuà el Ball de Valencians conduït per Anton Claramunt Caragol amb el vallenc Jaume Batet Espelt de las Anxanetas. Des daquell Ball de Valencians, en Josep Batet Llobera crearà el Partit de Menestrals, precedent remot de lactual colla Joves Xiquets de Valls, sorgit del cisma entre els membres del Ball de Valencians local.