Companyies com ara Telefónica han suggerit que els seus preus haurien de canviar per tal deixugar el perjudici que els causen les tarifes planes il·limitades. Insisteixen que lusuari mitjà sufraga lusuari intensiu, ja que el 80% del trànsit prové dun escàs 20% de consumidors. La desproporció és més gran en la banda ampla mòbil: un 75% de circulació per un 5% dinternautes.
Espanya té les connexions més lentes i cares del seu entorn, en contrast amb el nord dEuropa, el Japó o Corea del Sud. I la indústria repeteix que només hi ha una sortida per conjurar el risc de congestió: infraestructures que permetin afrontar el repte amb garanties dèxit. Les operadores estan angoixades davant la possibilitat dhaver de pagar sense ajudes el manteniment daquests equipaments perquè no seran elles les que aconseguirien més beneficis, sinó les companyies que treballen sobre les seves plataformes. Així, es pregunten fins a quin punt firmes que saturen el web gairebé sense invertir en xarxes (Facebook, YouTube, Apple...) no nhaurien de ser més responsables. A més, recorden que la regulació per a aquesta segona classe dempreses és menys rígida que la seva.
Laliança que va desfermar la polèmica mundial per aquest motiu, la van signar Verizon i Google. El primer és un proveïdor dinternet nord-americà amb més de 140 milions dabonats; el segon, gairebé un producte de primera necessitat. La controvèrsia es va donar perquè va transcendir que es proposaven oferir per més diners serveis per a terminals mòbils diferents dels convencionals i excloure de les tarifes planes els continguts en línia addicionals, com ara les tres dimensions.
Es tracta dun ultimàtum a la neutralitat de la xarxa. Fins fa poc al web no hi havia discriminacions motivades per la procedència, la naturalesa o la destinació de la informació. Per comprendre lamenaça que plana sobre els telèfons dúltima generació és recomanable saber que un únic vídeo de YouTube reproduït en un telèfon intel·ligent equival a un milió de missatges de text simultanis. No obstant això, a escala internacional encara no hi ha una solució inequívoca.
Hi ha operadors de països de lOrganització per a la Cooperació i el Desenvolupament (OCDE) que estan actualitzant les seves xarxes portant la fibra a domicilis, empreses i institucions (Marsden, 2010). Amb tot, lADSL segueix essent la tecnologia predominant de connexió. Renovacions com les del Japó o Corea del Sud són excepcionals.
Quant al nombre de connexions al món, la telefonia fixa ha estat superada per la mòbil, i això que aquesta és més recent. Hi ha dues raons que expliquen la situació: les xarxes de telefonia mòbil són més fàcils i barates de desplegar. La quantitat de línies mòbils continua creixent, malgrat que el grau de penetració en alguns països és prop de la saturació. De fet, a Europa la mitjana és del 120%, cosa que evidencia que hi ha més aparells que habitants.
Les xarxes de telefonia mòbil actuals possibiliten assolir velocitats mitjanes competitives amb relació a les de banda ampla en les xarxes fixes. Els internautes poden navegar sense problemes amb els dispositius portàtils. Tot i això, el ritme dimplantació de la tecnologia que sosté aquestes operacions és molt irregular (Benkler, 2006). La recerca aplicada a la telefonia mòbil ha ajudat a disminuir la grandària i el pes dels terminals, que, tot i tenir com a missió inicial la comunicació per veu, han incorporat funcions com ara lagenda, la càmera fotogràfica i videogràfica, laccés a internet, la reproducció de vídeo i so, el GPS, etc.
Però hi ha altres connexions. Quatre tecnologies distribueixen continguts de televisió, tant en la versió analògica com en la digital, tant en la gratuïta com en la de pagament. En primer lloc, la televisió terrestre, el mètode tradicional de difusió, efectuada per ones de ràdio transmeses per lespai obert; en aquest apartat també hi hauria la televisió digital terrestre (TDT), la modalitat predominant a Catalunya. La segona classe és la televisió per satèl·lit, la qual, tal com indica la denominació, fa arribar el senyal als receptors via satèl·lit. La televisió per cable, la tercera fórmula, és una manera de proporcionar el senyal directament mitjançant un cable coaxial. Finalment, la televisió per internet tradueix els continguts a un format que pot ser transportat per xarxes IP el protocol dinternet; per això és coneguda com a TV IP. La televisió sobre terminals mòbils es va introduir el 2008 i encara està en desenvolupament.
A les llars cada vegada hi ha més aparells amb connectivitat. Els dispositius de caràcter personal, com ara les consoles de videojocs, els iPods o els iPads, també són habituals entre els membres de les famílies. La proliferació de les eines digitals normalitza la societat de la informació i, així, les xarxes, que es poden implementar a través de cables o bé sense fils (Wi-Fi), esdevenen equipaments necessaris en milions de cases (Doueihi, 2010). Programaris per fer videoconferències per internet, com Skype, han convidat una generació que no dominava les TIC a posar-se al dia per tenir la possibilitat de parlar amb parents (fills, néts, etc.) que viuen molt lluny.
1.4 La (relativa) derrota televisiva
Els terminals són el punt daccés dels ciutadans a la societat de la informació. La innovació en aquests instruments va lligada a lavenç en els serveis que proporcionen. Els progressos referits a la capacitat i a la miniaturització dels dispositius de memòria han donat lloc a un conjunt daparells portàtils que administren tota mena de continguts multimèdia.
A més, hi ha ordinadors per al menjador que centralitzen la difusió a casa, coneguts per les sigles HTPC (Home Theater Personal Computer) o per Media Center PC. La seva virtut és que agrupen funcions com ara lenregistrament de programes en format digital, la possibilitat de veure la televisió amb facilitats de time shifting (control de lemissió en viu com si fos una gravació) o la utilització del televisor com a monitor per a pàgines web.
Els receptors plans han deixat de ser articles de luxe. El volum dusuaris que empra lordinador per mirar vídeos sincrementa any rere any i ja supera el 50%. Amb tot, aquests internautes, més aviat joves, solen consultar portals com ara YouTube, veure sèries dèxit o utilitzar lordinador com a reproductor de DVD. Els programes més extensos continuen tenint la televisió clàssica com a suport predominant.
El televisor és el dispositiu amb major grau de penetració en tots els estats de la UE, ja que més del 97% de les llars en tenen un (o més), i en tres països Malta, Luxemburg i Xipre la taxa arriba al 100%. Malgrat aquestes magnituds, al continent hi ha diferències dorigen cultural, sobretot entre la zona mediterrània i el nord. Suècia i Finlàndia ocupen les últimes posicions en aquest àmbit, just al contrari del que passa en tots els indicadors vinculats a la societat de la informació.
Durant molt de temps, polítics, professionals del sector i especialistes acadèmics van considerar que el televisor seria el dispositiu estrella dentrada a la societat de la informació. No obstant això, la realitat sha decantat pel mòbil i lordinador. La seva convergència amb els televisors actuals amb pantalles planes, alta definició, connexions sense fils, discs durs, ports USB, 3D, etc. fa patent aquesta (relativa) derrota televisiva.