Els mitjans de comunicació de masses actuen de prescriptors dopinió en tots els dominis, inclòs lambiental. Seria tot un tema estudiar quins paisatges o formats territorials presenten com a exemplars i quins com a lamentables. Lopinió pública si més no les opinions del públic, que si filem prim són una altra cosa... es configura a partir daquests estàndards mediàtics, tal com en altres temps eren els estàndards literaris els grans conformadors de limaginari col·lectiu. Per això costen tant dacceptar els nous paisatges postindustrials del segle XXI, com els vinculats a la captació denergia fotovoltaica o eòlica, sense anar més lluny.
1.1.2 Els referents culturals i la subjectivitat
En cert sentit, tots tenim experiència a identificar i valorar paisatges. Ho fem contínuament. De fet, la nostra percepció de la natura, del territori, àdhuc de la ciutat, és fonamentalment paisatgística. Comprenem lentorn a partir del que veiem: formes, colors, plans, distàncies... Tot això són imatges que sorganitzen en allò que anomenem paisatges. En la seva accepció més general, els paisatges són això: percepcions sensorials de lentorn. Unes percepcions fonamentalment visuals, però també sonores o olfactives (Nogué, 2010, cap. IV). A partir daquestes percepcions, establim el que és el paisatge «per a nosaltres». Per a cadascú de nosaltres, és clar. Òbviament, hi ha una dosi elevada de subjectivitat, en tot això. El paisatge és subjectiu, en efecte. Tanmateix, la nostra pertinença a un ordre cultural comú, o compartit, provoca més unanimitat de la que es podria esperar a lhora dentendre i valorar paisatges de manera inconscient i automàtica.
«LArgentina és molt diversa», solen repetir els nostres estudiants.(6) «No és diversa: és gran», els rebatem. En efecte, la diversitat és el diferencial de la variació en lespai o en el temps. Entre La Quiaca, a tocar de Bolívia, i Ushuaia, a la Terra del Foc, hi ha més de 4.000 km, corresponents a més de 32° de meridià (de 22° 06 13 S a 54° 48 21 S). La variació paisatgística és gran entre els dos llocs, però amb diferencials petits per unitat espacial. És a dir: no hi ha gaire diversitat, bé que hi ha molta variació al llarg de moltíssim recorregut. Per això lactitud de lobservador és diferent a lArgentina que a Catalunya, país petit i, aquí sí, paisatgísticament molt divers. A lhora de valorar paisatges, la mirada avesada a les plàcides immensitats patagòniques, sensible davant la petitesa (un cartell, una tranquera, un gos que passa...), se satura ràpidament amb labassegadora diversitat catalana. Dos contextos territorials i culturals diferents generen dues mirades i dues percepcions paisatgístiques distintes.
La velocitat de lobservador també compta. A peu, els paisatges són diferents que mirats des dun automòbil veloç. A partir dels anys noranta, hem vist construir i hem resseguit repetidament la ruta austral xilena, entre Puerto Montt i Villa OHiggins (41° 27´ 50´´ S i 48° 28´ 00´´ S), un trajecte sinuós i accidentadíssim dun miler i mig de quilòmetres. Al començament era una pista fangosa i estreta; darrerament (2015), una carretera asfaltada prou còmoda. Els mateixos indrets ens han anat semblant paisatgísticament diferents any rere any, en funció de la rapidesa amb què els travessàvem. La velocitat altera el diferencial perceptiu, per això intervé tant en lapreciació del paisatge. Així doncs, lescala perceptiva, sigui en termes espacials o temporals, és un element capital perquè la nostra ment identifiqui paisatges.
En tot cas, el paisatge es forma en la nostra ment. Contemplem melangiosament i amb certa inquietud la mar hivernal, experimentem aquell punt deufòria davant les pinedes costaneres que brillen contra el cel blau dels migdies estivals, ens corprèn la majestuositat de les grans serralades... Ens recomanem llocs els uns als altres, sense dubtar que tothom els trobarà tan admirables com nosaltres els trobem. Tendim a creure que els llocs els paisatges, de fet són com nosaltres els veiem. Perdem la consciència de la mediació cultural i pensem que observem el món sense cap filtre. En realitat, és al revés: som nosaltres que el mirem duna determinada manera, en part per la mediació dels nostres sentits, en part perquè hem après culturalment a mirar-lo així.
1.2 Ambient: un constructe antròpic
Al contrari del que sovint es creu, una definició, o si més no la dun fenomen complex, no és tant el resultat duna certesa com lacotació operativa dun problema. Així, un repàs de les moltes definicions dambient (o de medi ambient)(7) que es troben en la bibliografia revela que quasi totes tenen caràcter contextual. Tracten de trobar una solució de consens, estan referides prioritàriament a aspectes dels fenòmens que volen interpretar o, la majoria de vegades, se supediten a lenfocament de les disciplines a què van destinades. Aquest fet no constitueix un impediment insalvable, a condició que sen sigui conscient. És conseqüència de la incommensurabilitat entre la realitat i les nostres pobres eines i capacitats per copsar-la i tractar dexplicar-nos-la. Una mescla dhumilitat i enginy, juntament amb una disposició permanent a aprendre i reaprendre, solen ser una bona fórmula per enfrontar-se al problema.
1.2.1 El concepte dambient
Ben al contrari del paisatge, que tot i la seva complexitat constitueix una realitat tangible, lambient no lha vist mai ningú. Ni tan sols hi ha consens a propòsit de quins són els elements que el constitueixen, més enllà de considerar els vectors aire, aigua i sòl i davaluar lestat de la vegetació o de la fauna. Altra cosa és que, en la percepció del comú de les persones, sidentifiqui ambient amb natura. Això suposa que se sol equiparar ambient a medi natural, de manera que un paisatge pretesament natural se sol identificar amb un medi ambient saludable.
Aquest joc dimplícits, més o menys inconscients, té encara una altra conseqüència: lentramat delements i relacions fruit de lactivitat humana es veu com quelcom «afegit», i rarament per a bé. Només a partir daquesta imatge de superposició dallò humà és a dir, cultural damunt dun substrat pretesament natural i primigeni és possible creure que limpacte sobre el medi/territori resulta de la simple suma algebraica dimpactes puntuals unitaris. Això suposa una visó simplista que ignora les interaccions complexes que, a través de processos temporals, variables, han anat confegint lespai biofísic global com un tot.
De fet, semblaria raonable definir lambient com el sistema global delements heterogenis i interactius de caràcter físic, biòtic, social i cultural que configura lespai on passa tot. Entre aquests elements sestableixen relacions complexes de retroacció, tant positiva com negativa, a diverses escales, en evolució conjunta permanent (Bru, 1997).
1.2.2 De la natura a lambient
Els termes natura i paisatge tenen un llarg recorregut en el llenguatge comú. Lecologia i altres ciències ambientals també els utilitzen, però circumscrivint-los a camps semàntics molt precisos i ajustats a les seves necessitats conceptuals. Així, per a un ecòleg un «paisatge» no és una postal, sinó un algorisme socioambiental, és a dir el conjunt de paràmetres que defineixen laspecte dun territori. Per a un ecòleg, tot el que hi ha a la vista és paisatge i cap paisatge no és bonic o lleig, perquè la bellesa o la lletjor no són conceptes ecològics (això no vol dir que els ecòlegs no siguin sensibles a la bellesa, com qualsevol altra persona, naturalment). Al seu torn, aquest territori laspecte del qual és el paisatge, tal com hem comentat, resulta dinscriure els artefactes construïts pels humans en la matriu ambiental, o sigui, en el conjunt de vectors que constitueixen lambient. Aquesta matriu ambiental, estirant el fil, deriva de transformar la matriu biofísica de base (clima, sòl, flora, fauna, relleu i hidrografia); també ens hi tornarem a referir més endavant (Folch 2011, apartat «De la natura al medi ambient»).