El doble enfocament envers els valors i les valoracions implica encara un altre aspecte essencial del llibre: un esforç de complementarietat entre anàlisi i propostes, entre idea i execució, entre planificació i gestió. En aquest sentit, ens agradaria haver aconseguit confegir un text inclassificable, una mena de cub de Rubik que el lector ha danar encaixant. A mesura que avanci en la lectura, unes peces lobligaran a reordenar les altres, fins que totes sacoblin en una configuració acabada, que no vol dir definitiva. En tot cas, aquest llibre no és un manual recopilatori de mètodes de valoració, sinó un assaig sobre els valors del paisatge i el procés històric de la seva decantació, i sobre el sentit i labast de les valoracions paisatgístiques.
Aquest llibre no hauria estat possible sense la concurrència de diverses institucions i persones. En primer lloc, de la Fundació Esade i la Fundació Carulla, que lhan suscitat i editat; devem haver estat objecte de la seva confiança, perquè ens han fet destinataris de lencàrrec i de tota mena de consideracions al llarg del procés editorial. En segon lloc, de lObservatori del Paisatge, que ha posat a la nostra disposició la seva nodrida biblioteca. I, finalment, dels professors Joan Manuel del Pozo i Joan Nogué, que shan avingut a fer una lectura crítica de lobra i a obsequiar-nos amb un pròleg magnífic i una introducció esplèndida. A tots, volem expressar-los el nostre sincer agraïment.
* * *
Vam coincidir en una ocasió amb dos bons amics, lun arquitecte amb inquietuds literàries, laltre enginyer naval amb una àmplia trajectòria empresarial. Larquitecte era també un alpinista de volada, amb moltes expedicions a les principals àrees muntanyoses del món; lenginyer i empresari era un navegant expert que havia fet la volta al món amb vela i havia travessat lAtlàntic en solitari en un parell docasions. És a dir, persones polièdriques, amb capacitats i destreses de signe divers, capaces dentendre i gestionar la complexitat.
En un moment de lanimada conversa entorn de la conjuntura econòmica i política, dels diferents posicionaments professionals i empresarials davant del model productiu, etc., va sortir el cas dels balanços de la companyia Rolls-Royce, en la divisió aeroespacial de la qual participava lenginyer. Resultava que la imatge de lempresa era un dels actius més valorats, per sobre de molts altres apartats més esperables. «El cert és que les decisions no es prenen calculadament, sinó per pulsions emocionals, per preferències sobre intangibles», va comentar el nostre amic. En efecte: resulta que un dels tres principals fabricants de motors de turbina del món (General Electric, Pratt & Whitney i lesmentat Rolls-Royce) estructura els balanços entorn de limaginari dels clients. Larquitecte va fer consideracions semblants quant a les motivacions dels encàrrecs que rebia.
No cal dir que nosaltres vam concordar plenament en la qüestió, al capdavall feia anys que sosteníem aquest mateix principi, bé que potser des duna òptica més acadèmica o ètica. Aquest llibre respon a aquesta manera dencarar el tema: limaginari i els intangibles són un valor econòmic de primera magnitud. Però no acabem de saber com valorar-los. I ben pocs, encara, fan com Rolls-Royce. Per contribuir modestament a canviar aquest estat de coses hem escrit aquest llibre.
RAMON FOLCH I JOSEPA BRU
Martís de Dalt (Esponellà), primavera del 2016
1
Lambient, el territori i el paisatge
1.1 Fets, percepció i realitat
«Els fets són els fets, però la realitat és la percepció». La reflexió és dAlbert Einstein. Els fets són la fenomenologia, lobjecte de lestudi científic, que aspira a lobjectivitat. Però els humans percebem els fets a través de la mirada i els interpretem a partir del nostre coneixement o prejudici previ. A la nostra ment, en resulta la idea de realitat, que és el fet objectiu tal com el percebem i lentenem cadascú de nosaltres. És a dir, que la realitat és la percepció subjectiva de lobjectivitat fenomenològica. Aquesta aparent pirueta retòrica permet de superar el vell contenciós entre objectivistes i subjectivistes. Diem aparent perquè no fa més que reconèixer el procés dadquisició del coneixement, que ha de propendir a lobjectivació del fet, sense negar la inevitable subjectivació de la percepció.
1.1.1 La mirada i la percepció
A lefecte de lassaig present, la qüestió no és menor. No es pot parlar de valors si no és remetent-se a prelacions subjectives, però no es pot parlar de valoracions si no és objectivant els fets que es ponderen. Lexercici no és fàcil. Per això mateix solem defugir-lo. Per això mateix convindria abordar-lo.
A principi dels anys vuitanta del segle XX, el Parc Natural dels Aiguamolls de lEmpordà, esplèndida zona humida del nord-est de Catalunya, incorporà a la seva superfície una antiga àrea agrícola immediata. Jordi Sargatal, director del parc, demanà que un de nosaltres lajudés a resoldre el problema de limpacte paisatgístic causat per un vell canal de rec sobreelevat que travessava lindret. A fi de sumar dues opinions, recorreguérem al bon criteri de Gaspar Jaén, sensible arquitecte urbanista valencià, que es trobava circumstancialment a Barcelona. Per evitar condicionar-lo, no se li va explicar la natura del problema. En arribar a la zona, exclamà espontàniament: «Fantàstic, quina força vertebradora dóna aquest antic canal a la forma incerta de la plana!». El canal era fenomenològicament el mateix per als tres observadors, però larquitecte Jaén trobava ordre i vertebració on nosaltres vèiem alteració ambiental.
Veiem coses diferents quan mirem les mateixes coses. La percepció resulta de comparar les noves informacions amb el referents propis, que són una matriu de coneixements i de valors. La manera daccedir a aquests coneixements i de jerarquitzar aquests valors varia molt segons les persones. Daquí vénen els biaixos perceptius. Solen ser biaixos elaborats, fruit dexperiències, lectures i reflexions igualment esbiaixades. Això per als professionals, mentre que per a la majoria de la gent, poc o no gens dedicada a reelaborar percepcions, el biaix no acostuma a venir de la tria personal, sinó de lal·luvió mediàtic. En efecte, la mirada esbiaixa, però avui dia els mitjans solen substituir la mirada perquè actuen com a ulls putatius davant dels fets.
El desert ha passat despantós a fascinant gràcies al cinema, mentre que les gelors hiperbòries, de les quals es fugia com de la pesta, captiven cada cop més persones des que se les associa a roba rutilant i confortable i a vetllades acollidores al voltant de la llar de foc. Per a molts, la valoració del territori i del paisatge depèn dels documentals, de les pel·lícules i dels anuncis. Un encertat film sobre lèpic procés constructiu duna línia dalta tensió a través de boscos impenetrables i hostils induiria a una percepció positiva sobre la xarxa elèctrica i el seu impacte paisatgístic. Podríem dir el mateix dels parcs eòlics, si fossin mostrats en contrapicats esbalaïdors o girant wagnerianament en una daurada atmosfera crepuscular. Tot això ja va passar amb les pel·lícules que, els anys cinquanta i seixanta, exaltaven les perforacions petrolieres, els derricks eruptius i les plataformes off-shore.
Els mitjans de comunicació de masses actuen de prescriptors dopinió en tots els dominis, inclòs lambiental. Seria tot un tema estudiar quins paisatges o formats territorials presenten com a exemplars i quins com a lamentables. Lopinió pública si més no les opinions del públic, que si filem prim són una altra cosa... es configura a partir daquests estàndards mediàtics, tal com en altres temps eren els estàndards literaris els grans conformadors de limaginari col·lectiu. Per això costen tant dacceptar els nous paisatges postindustrials del segle XXI, com els vinculats a la captació denergia fotovoltaica o eòlica, sense anar més lluny.