No es pot concebre lespiritualitat com una substància separada, com una entitat aïllada del cos i de les seves necessitats, sinó en íntima relació amb totes les dimensions fonamentals de la persona: la corporal, la psíquica (mental i emocional, conscient i inconscient) i la social. Les quatre dimensions de lestructura humana estan implicades mútuament, de tal manera que la vida espiritual experimenta una evolució en el decurs dels anys i una alteració a causa de la influència de les altres tres dimensions.
Entesa en un sentit ampli, hi ha una íntima relació entre espiritualitat i qualitat humana. Tal com la concebem, lespiritualitat degudament conreada permet desenvolupar una existència humana de més qualitat, més profunda i autèntica, atès que potencia el coneixement i la consciència dun mateix; la relació fluida amb els altres, propis i estranys, i el sentit de pertinença al tot i de compassió envers tots els éssers. És normal, doncs, que la formació de lespiritualitat interessi les autoritats educatives dels països més desenvolupats del món (Torralba, 2012a).
Segons J. Collet i M. Fernández (2007, 29), «la qualitat humana és una expressió que fa referència a una manera de ser humans, és a dir, a una matriu conductual impregnada per un determinat conjunt de valors que es consideren humanitzadors, i aquests poden canviar substancialment al llarg de la història, ja que depenen dels contextos en els quals sinscriuen».
Segons aquests autors (Collet & Fernández, 2007, 46), «una persona amb qualitat humana és aquella que la seva manera destar al món és tractant els altres com a fins i no com a mitjans, amb capacitat dempatia i de solidaritat envers terceres persones i amb un gran respecte tant per ella mateixa, com pels altres, com per lentorn en el qual viu, entenent aquest tant en la seva vessant més física (territori, paisatge urbà i medi ambient), com en la seva part més social i cultural i en la part més transcendental, és a dir, universos simbòlics, religió».
La qualitat humana depèn, doncs, de la correlació creativa de tres factors: el respecte, la integritat i la coherència. Entesa així, hi ha una correlació íntima entre espiritualitat i qualitat. Lespiritualitat és, al capdavall, una manera destar en el món, una modalitat dexistència (per dir-ho amb paraules de Søren Kierkegaard), un mode dexercir lofici de ser persona que és beneficiós no només per a un mateix, sinó també per al conjunt social.
El respecte a tots els éssers, la solidaritat total, la compassió universal i la capacitat de meravellar-se són valors que brollen del conreu de lespiritualitat i que introdueixen qualitat a la vida humana.
1.2 La religiositat
Massa sovint sidentifica directament lespiritualitat amb la religiositat, tot i que evoquen idees distintes.
Farra (1998), per exemple, fa una distinció entre els dos conceptes. Segons ell, lespiritualitat és una dimensió de lésser, una qualitat inherent a tot ésser humà, mentre que la religiositat té a veure amb lobrar, amb lacció.
Aquest investigador entén la qüestió a partir de cercles concèntrics. El primer cercle, comú a tot ésser humà, és el de lespiritualitat; el segon és el de la religiositat, que inclou pràctiques com ara loració, els rituals i la celebració, i, finalment, hi ha el tercer, que és el sentit de pertinença a una determinada confessió, allò que podem denominar confessionalitat.
Segons aquesta distinció, lespiritualitat és el més comú i més nuclear de tot ésser humà, mentre que la religiositat depèn totalment dels entorns, dels contextos, de les tradicions rebudes i de les mediacions heretades. El conreu daquesta religiositat no comporta necessàriament un creixement de la consciència personal ni del sentit de pertinença al tot, i tampoc en deriva un increment del sentit de solidaritat ni de la compassió universal.
La religiositat és plural, com plurals són les cultures i les tradicions humanes. Hi ha espiritualitat sense religiositat i també pot haver-hi una religiositat sense un desenvolupament espiritual.
Segons aquest autor, la recerca de sentit, que és lactivitat més pròpia de la vida espiritual, pot desenvolupar-se en el marc de les institucions religioses tradicionals, però també al marge.
Així doncs, sense negar el valor inherent de la religiositat i de les seves múltiples expressions, aquest terme no es pot confondre amb lespiritualitat. Tota religiositat té una referència concreta i particular, sempre està vinculada a un entorn i a un món local. Es materialitza en un culte i en un determinat moment de lany. En canvi, lespiritualitat és, per definició, una dimensió dobertura, duniversalitat, de sentit de pertinença al tot i de compassió global que transcendeix qualsevol forma local.
La devoció popular, la vinculació emocional i religiosa a un determinat lloc, a un santuari o a una ermita, són formes de religiositat que contribueixen a larrelament simbòlic i espiritual de la persona, mentre que el conreu de lespiritualitat desenvolupa la consciència universal i cosmopolita. Són, doncs, dues dinàmiques distintes, però complementàries.
Hi ha una segona manera dentendre la paraula religiositat que té més gruix filosòfic. Segons aquesta segona accepció, la religiositat transcendeix el culte i els rituals i es refereix a la idea de relació amb un ésser distint, amb una realitat que lhome reconeix en el fons de la consciència i amb la qual estableix algun tipus de relació (religio), de comunicació.
Aquesta realitat, sigui Déu o una diversitat de déus, és, en qualsevol cas, una realitat diferent, distinta del jo, però que entra en relació amb el jo en una dinàmica comunicativa, de tal manera que hi ha reconeixement, escolta, interrelació; en definitiva, vida interpersonal. És una realitat que té una dimensió personal, a la qual se li poden revelar pensaments i sentiments i adreçar súpliques, però també se li poden agrair els dons rebuts.
Aquesta segona idea de religiositat evoca la noció de fluïdesa entre el jo i la realitat fonamental. Una expressió bàsica daquesta interacció és, per exemple, la pregària o loració, sigui de petició o dagraïment. En lespiritualitat no es reconeix una alteritat, mentre que en la religiositat el jo es confronta a una realitat que no és física ni material, que ningú no ha vist mai, però que reconeix a partir de diverses mediacions. En la religiositat hi ha la percepció interior dun vincle, dun relligament, duna religación, en paraules del filòsof basc Xavier Zubiri.
La persona que conrea la religiositat tracta de viure amb transparència respecte daquesta realitat, intenta viure conforme a allò que vertaderament és, sent tant receptiva com pot a la voluntat de la realitat. En definitiva, en la religiositat hi ha dualitat, mentre que en lespiritualitat hi ha un jo que pren consciència que és en el món, que està vinculat a tot el que hi ha, un jo que es formula la qüestió del sentit i que se sent cridat a practicar la compassió vers tots els éssers.
La religiositat, a diferència de lespiritualitat, pressuposa un acte de fe, el reconeixement duna realitat que no pot ser vista ni oïda, ladhesió a un ésser que no pot contrastar-se empíricament ni verificar-se científicament.
Hi ha, encara, una tercera manera de comprendre la religiositat. Segons Bortolin (2008), la religiositat és, essencialment, obertura al misteri. Aquest és precisament el significat que li dóna el pare de la teoria de la relativitat, Albert Einstein (2010). La relaciona directament amb el misteri que lhome percep a lhora de contemplar lunivers. Aquesta idea de religiositat és, al nostre entendre, idèntica a la despiritualitat, perquè obertura al misteri encara no significa reconeixement duna realitat distinta amb la qual interaccionar.