Posteriorment, explorem la història del Parlament de les Religions del Món (capítol 5) i la seva declaració Cap a una ètica mundial, perquè és la primera expressió escrita de valors conjunts de les grans tradicions religioses de la humanitat, la qual cosa confirma la tesi de Küng segons la qual és possible identificar, més enllà de la constitutiva pluralitat dels universos religiosos, uns valors genuïnament humans que nemanen.
En el capítol sisè ens endinsem en la polèmica qüestió de lespiritualitat laica. En diversos països europeus, i especialment a França, un conjunt de pensadors, de poetes, dartistes i de científics reivindiquen una espiritualitat laica plenament compatible amb els valors de la República (llibertat, igualtat i fraternitat) i que, segons ells, és del tot necessària per al desenvolupament harmònic del ciutadà. Aquests pensadors francesos actuals, reivindiquen «une spiritualité sans Dieu, sans église et sans dogmatique».
En el capítol setè explorem la traducció secular dels valors religiosos. Seguint les darreres recerques del filòsof alemany Jürgen Habermas i del filòsof canadenc Charles Taylor, ens preguntem si és possible traduir els valors religiosos en termes seculars, de tal manera que en les anomenades societats postmodernes aquests valors puguin ser intel·ligibles i significatius per a la ciutadania, més enllà de la seva pertinença o no a les tradicions religioses.
No podem ignorar que la relació entre universos religiosos diferents és complexa i difícil i que de vegades deriva en formes de violència, de coacció i de colonització. La història és plena depisodis que validen aquesta afirmació. Per això, en el capítol vuitè analitzem la relació entre comunitats religioses distintes entre si i el conflicte de valors que pot implicar, perquè la coexistència duniversos religiosos diferents en un mateix espai cívic comporta molt sovint un conflicte axiològic que cal saber identificar. Posteriorment, cal cercar mecanismes de resolució que no vulnerin els drets inalienables de cada ciutadà i de les minories religioses.
En el capítol novè presentem algunes pautes per a una convivència assenyada entre religions. Entenem que la societat postmoderna és plural per definició, la qual cosa vol dir que la integren ciutadans i comunitats morals diferents, fins i tot moralment estranyes les unes de les altres, tal com diria el filòsof texà Hugo Tristram Engelhardt (2001). Davant daquest fenomen, proposem algunes pautes per fer viable la convivència i la riquesa de la diversitat.
En el desè capítol ens endinsem en les tradicions religioses enteses com a dipòsits de sentit. Seguint aquesta bella expressió de Jürgen Habermas, entenem que les tradicions religioses no només dicten la manera com han de viure els seus fidels i quins valors pràctics han de guiar la seva conducta, sinó que apunten a la finalitat, a per a què viure. Són portadores de valors finalistes, són grans relats que tenen com a missió oferir una resposta viable a la pregunta pel sentit de lexistència. En les societats secularitzades postmodernes, el qüestionament pel sentit últim, per allò que fa que la vida mereixi ser viscuda, per dir-ho amb lexpressió de Ludwig Wittgenstein (1996), és plenament present i a voltes és percebut de manera tràgica. En les societats plurals hi coexisteixen diferents narratives del sentit, propostes diferenciades que tenen conseqüències molt diverses en lordre de la vida pràctica.
En el penúltim capítol ens endinsem en la possible correlació entre el procés de secularització i la crisi de valors (capítol 11). La progressiva pèrdua de poder i dinfluència de les institucions religioses en el si de les societats postmodernes té aspectes positius i negatius. Aquí ens interessa mostrar que la pèrdua de la dimensió religiosa o el desencantament del món també ha comportat leclipsi de certs valors, de certs deures que la societat premoderna assumia plenament. Aquest eclipsi també ha permès que altres valors que havien quedat marginats o bé oprimits en el món premodern emergissin amb força en el primer pla de la vida social.
Finalment, explorem, a manera daterratge, la situació dels valors religiosos a Catalunya (capítol 12) a partir de lEnquesta Europea de Valors centrada en el nostre país, que va ser àmpliament estudiada i comentada en el llibre Valors tous en temps durs, coordinat per Javier Elzo i Àngel Castiñeira (2011). Partint de les dades que saboquen en aquest estudi, identifiquem algunes tendències emergents i alguns valors religiosos que han entrat en declivi.
Precisions terminològiques
En un llibre daquesta naturalesa és del tot pertinent elaborar algunes precisions terminològiques per tal que el lector sàpiga tothora el significat que es dóna a determinats mots.
Moltes discussions i polèmiques intel·lectuals sobre la relació entre els valors, lespiritualitat i la religió tenen lorigen en una imprecisió terminològica. Per això, seguint el lema de les qüestions disputades a ledat mitjana, assumim de bell antuvi limperatiu Aclara terminus!.
1.1 Lunivers de lespiritualitat
La bibliografia crítica sobre la noció despiritualitat és ingent. Resulta humanament impossible identificar i reconèixer tot allò que sha escrit sobre el concepte despiritualitat en els darrers vint anys. A més a més, el ritme de publicació és tan vertiginós que amb prou feines és possible fer-se una idea aproximada del panorama general. En aquest sentit, les idees exposades en aquest capítol tenen un caràcter provisional i volgudament esquemàtic i en el futur seran objecte duna revisió.
Un dels vocables més difícils de definir, dacotar semànticament, és precisament el despiritualitat. Tal com afirma Thatcher, molt sovint les definicions despiritualitat són obscures i imprecises i inclouen elements contradictoris, fins i tot dialècticament oposats. Molt habitualment és un mot que es converteix en un calaix de sastre on caben significats molt diversos, cosa que comporta una polisèmia molt diversa, però no tan sols això, sinó que, a més a més, desperta reaccions viscerals. No és una paraula neutra ni desconeguda: hi ha unes idees implícites en joc que molt sovint no afavoreixen la comprensió, sinó que més aviat la dificulten.
Aquest mosaic de significats és, en si mateix, una expressió de la riquesa inherent a la qüestió que ens concerneix, però també un símptoma de la dificultat de caçar la idea, de captar lessència. Amb lús daquesta paraula, hom té la impressió que no ho diu tot, que la qüestió se li esmuny entre els dits.
No pretenem ni de lluny dilucidar exhaustivament la riquesa de significats que atresora la citada paraula, però intel·lectualment és honest precisar, encara que sigui provisionalment, el significat que se li atorga aquí. Abans, però, és bo fer una llambregada general, situar lestat de la qüestió.
Segons alguns especialistes, lespiritualitat sassocia vagament a allò ètic, al deure, a la prescripció. Sentén que una persona és espiritual quan obeeix la veu de la consciència, quan respon al deure que brolla del seu interior. En aquest sentit, ser espiritual és respondre a una crida, a una missió que se sent en la pròpia consciència i que delimita una orientació en el decurs vital. Lescolta daquesta crida requereix silenci i soledat, però també determinació. Entesa daquesta manera, lespiritualitat és un exercici de vigilància i de transparència amb un mateix.