sumar i restar pobres
Hi ha una pregunta que interessa que semblaria obligada i que gairebé sempre ens fan als qui treballem en làmbit de lacció social quan participem en taules rodones, conferències o entrevistes a la ràdio: quantes persones pobres hi ha a Catalunya? Si el tema interessa, se sol acompanyar daltres preguntes com: qui considerem que és una persona pobre? Ha augmentat la pobresa? Per als mitjans de comunicació, les xifres que en realitat no sempre diuen gran cosa són imprescindibles. El periodista sap que sense una xifra, i si pot ser impactant, no hi ha notícia. Allà on hi ha xifra, hi ha titular. Sense una xifra, la pobresa segueix essent invisible. Un cop coneguda la xifra (depèn de la sensibilitat i els interessos dels uns i els altres), la pobresa pot continuar essent igualment invisible. I així anem tots, periodistes, polítics, investigadors, líders i agents socials de tota mena: darrere la xifra. I els pobres, aliens al mareig de dades, segueixen al lloc on eren.
Tornem-hi. No hem oblidat la pregunta: quants pobres hi ha a Catalunya? Les respostes varien segons qui respon i des don ho fa. Són fruit del posicionament, perquè shan de respondre des dun lloc determinat. Les darreres dades de lInstitut Nacional dEstadística situen en un 19,9% el percentatge de persones que estan per sota del llindar de la pobresa relativa a lestat espanyol (Enquesta de condicions de vida 2006, INE, novembre del 2007). Des de lINE, amb aquesta mateixa dada, se situava el percentatge de pobres a Catalunya en un 12,1%. És una dada que no és correcta si saplica la renda mitjana catalana en lloc de lespanyola. En aquest cas, el percentatge a Catalunya es va fixar per a lany 2006 al voltant del 19%, segons les dades oficials de lInstitut dEstadística de Catalunya (IDESCAT, 2008). La referència catalana varia també si es defineix la línia de pobresa en un àmbit territorial més reduït (i, per exemple, a les comarques de Tarragona, o en un municipi com Solsona, els valors serien més petits).
En el context català, que és leuropeu, la major part de les investigacions estableixen un llindar de pobresa relativa que es fixa dacord amb la societat de referència. Per tant, quin és el llindar de pobresa que hem de fer servir a Catalunya? Un llindar català o estatal? O potser caldria un llindar europeu? O un llindar mundial? O local? Aquestes són preguntes que formulen els autors de lestudi Evolució de la pobresa monetària i la desigualtat a Catalunya (2005).
La major part dels informes i les dades que sofereixen a nivell estatal i autonòmic es refereixen a una concepció relativa de la pobresa, que es mesura per sota del 60% de la mediana[3] segons les recomanacions i els estàndards europeus.[4]Daquesta manera es considera pobra tota persona que té una renda disponible per sota daquesta mediana. Lobjectiu és establir un llindar dingressos a partir del qual es considera que el nivell de vida és adequat. Per tant, aquesta concepció de la pobresa està molt lligada a la concepció de la desigualtat: Per tal de mesurar el risc a la pobresa a la qual està exposada una població, cal establir un llindar dingressos anuals sota el qual una llar o una persona entra en làmbit daquest risc: en el cas de Catalunya, aquest llindar és de 8.276 euros nets anuals, el qual situa el risc a la pobresa de la població en un 19%. En comparació de lany anterior, la taxa de risc a la pobresa ha augmentat, ja que era del 17,2% (IDESCAT, 2008).
El valor del llindar, quan és expressat com a valor dels ingressos totals de la llar, dependrà de la dimensió de la llar i de les edats dels seus membres. Per exemple: Per a una llar unipersonal, el llindar del risc de pobresa sestableix en 8.276 euros nets anuals; mentre que, per a una llar amb dos adults i dos infants menors de 14 anys, el llindar passa a ser de 17.380 euros (IDESCAT, 2008).
A lhora de mesurar la pobresa econòmica, no és el mateix viure sol o amb altres membres de la família que tenen ingressos, com tampoc no és el mateix tenir cura de fills petits o no tenir-ne o haver de fer una transferència econòmica, com en el cas de les separacions matrimonials. També cal considerar el nivell de prestacions públiques a les quals es té accés i, en tercer lloc, el nivell de preus del cistell danar a comprar, que varia enormement segons la situació personal: Recentment també sha generalitzat lús destadístiques que introdueixen lanàlisi de variables que tenen a veure amb diferents aspectes que afecten la qualitat de vida i que van més enllà dels valors monetaris. Saber com és la família en què es viu, quina és la situació laboral, quina situació es té en relació amb lhabitatge, quin és lestat de salut, quines són les dificultats daccés als recursos socials existents i quina és la situació legal de les persones són dades que cal tenir en compte quan parlem de pobresa (Recio, 2006 a).
La resposta oficial a la pregunta sobre el nombre de pobres a Catalunya, la podem anar a trobar a lIDESCAT, que situa la taxa del risc de pobresa de la població en un 19% segons les dades més recents, publicades el mes de març del 2008. És una taxa que ens situa molt per sobre de la mitjana europea, un 16%, i que només és superada per Grècia, Irlanda i Portugal, amb un 20%, i que dista molt de països com Suècia, que té la taxa més baixa, un 9%.
La pobresa creix i afecta dos de cada deu catalans, deia el titular de la periodista Sònia Pau lendemà de la publicació de la nota de premsa de lIDESCAT: Més d1,3 milions de persones, és a dir, gairebé dos de cada deu catalans, viuen amb menys de 690 euros al mes (Avui, 28 de març del 2008). Si atenem a daltres criteris, però, es poden oferir altres dades. Això és el que feia també recentment la Taula dEntitats del Tercer Sector, que situava la taxa de pobresa en un 25% de la població, referint-se en aquest cas a tots aquells que en algun moment han estat en aquesta situació. Davant daquesta realitat, i amb el suport dun percentatge tan alt, la Taula demanava un pla per a la inclusió social, amb mesures, recursos, estratègies i objectius reals per tal de disminuir la pobresa (gener del 2008).
[3] La mediana és el valor que, ordenant tots els individus de menors a majors ingressos, deixa una meitat daquests individus per sota daquest valor, i laltra meitat, per sobre.
[4] Durant molts anys, els indicadors utilitzats per mesurar la pobresa es van establir a partir de metodologies dallò més variades, i lheterogeneïtat invalidava qualsevol comparació entre estudis i països quan no es feien a partir de la mateixa font. El 2001, naixia lEU-SILC (European Survery of Income and Living Condition), hereu de lantic Panel de llars de la Unió Europea; i el 2003, el Parlament i el Consell aprovaren un reglament relatiu a les estadístiques comunitàries on sinstava a fer ús de les metodologies de consens. A lestat espanyol es va posar en marxa lEnquesta de condicions de vida, que a Catalunya sencarrega dexplotar lInstitut Català dEstadística (IDESCAT).
ambigüitats i límits en la mesura de la pobresa econòmica
La definició estrictament monetària de la pobresa ha estat molt criticada per la seva limitació. És considerada per alguns autors arbitrària i alhora simplista (Labbens, 1978). Largument més destacat és força evident: que una persona es trobi en situació de pobresa no depèn només del seu nivell dingressos, sinó que hi ha molts altres factors associats. Qui no coneix un amic, una tieta o una veïna que, pel seu nivell dingressos, podríem considerar un pobre de solemnitat? Pel que fa al nombre, sempre obtenim estimacions, percentatges i xifres que fan anar els pobres amunt i avall del llistó de mesura.