En el llibre segon continua la conversa amb Joan I, però ara la discussió se centra en els motius i les conseqüències de la seva mort recent i sobtada, que el rei justifica com un recurs de la providència per fer resplendir la innocència dels seus consellers. També explica que ara es troba al purgatori per algunes culpes venials Orfeu i Tirèsies mortifiquen la seva afició excessiva a la música i a la futurologia, i que hi restarà, com tots els altres reis catòlics, fins que no es resolgui el Cisma de lEsglésia (1378-1417).
El llibre tercer és el torn de paraula dOrfeu i, més tard, de Tirèsies. Orfeu, un músic capaç dencisar fins i tot les pedres amb el seu cant i el so de la seva lira, explica a Bernat que ha baixat dues vegades a linfern: la primera per recuperar la seva esposa Eurídice, i la segona i definitiva després de morir a mans dunes dones colèriques i venjatives. Tirèsies aprofita la narració de la mort dOrfeu per intervenir en la conversa. Després dexplicar com va ser dona durant set anys i com, més tard, Júpiter li concedí el do de la divinació, en compensació de la vista de què Juno lhavia privat, Tirèsies reprèn Bernat per complaures en lamor de la seva estimada; i, per demostrar-li que les dones en general, i la seva estimada en particular, són éssers malvats i egoistes, comença una diatriba misògina molt florida, per a la qual Bernat Metge es basa sobretot en el Corbaccio de Boccaccio.
Bernat dedica tot el llibre quart a defensar les dones practicant dues tàctiques. Primer fa la lloança dun reguitzell de dones cèlebres, incloent-hi una galeria de reines del casal dAragó que culmina amb lelogi de Maria de Luna, muller de Martí lHumà. Curiosament, Metge torna a prendre Boccaccio de model, però ara es fixa en un text molt més amable amb les dones: el De mulieribus claris. La segona tàctica consisteix a repassar una per una les faltes que Tirèsies ha atribuït a les dones i a demostrar que els homes cometen totes aquelles faltes tant o més que elles.
Tanmateix, Bernat no aconsegueix convèncer Tirèsies, i Tirèsies, al seu torn, tampoc no aconsegueix que Bernat accepti la maldat de les dones. La solució que se li proposa, ara que ha abandonat les seves conviccions herètiques, és dedicar-se a cultivar els seus coneixements, servir Déu i deixar constància, perquè serveixi dexemple a altres pecadors, daquest somni que lha apartat dels seus errors i de la condemna eterna.
Quan semprèn la tasca de fer una versió moderna duna obra com aquesta és inevitable plantejar-se algunes preguntes, com ara quin interès pot tenir El somni actualment i quina mena dempatia poden sentir els lectors i les lectores davui amb un escriptor que va néixer en el temps de la Pesta Negra i va viure les turbulències polítiques i socials de la baixa Edat Mitjana.
Per a molts, El somni potser no és més que un record tèrbol de lèpoca escolar; per a uns altres, una obra que només té interès per als experts i els estudiosos daquella època. Però aquesta opinió és insostenible després duna lectura atenta i aviat realment entretinguda i, en certs passatges, francament hilarant de lobra mestra de Bernat Metge.
Lestil impecable i lamenitat de Metge convencen de seguida, fins i tot quan els temes de què tracta han quedat reduïts a lanècdota històrica. Si bé per a la majoria de nosaltres que lesperit sigui immortal o no és un dilema menor, i la «barreja de persuasió i de fe» amb què el rei Joan defensa la immortalitat de lànima no ens inquieta gaire, la conversa de Bernat i lesperit del rei sobre aquesta qüestió és un exercici de retòrica molt interessant i una mostra de la gran astúcia de lautor: per una banda, el personatge de Bernat es mostra alternativament innocent i descregut per donar pas a tots els arguments que el rei li exposa amb una gran paciència, alhora que lescriptor exhibeix els seus coneixements sobre filòsofs antics i teòlegs cristians. I encara que Bernat, després de molts dubtes i retrocessos, acaba reconeixent que lànima humana és efectivament immortal, la seva conversió és tan ràpida i sobtada que no podem evitar de sospitar que la nova fe de Metge és superficial i acceptada per conveniència.
Més endavant, la descripció que Orfeu ofereix de linfern i dels turments terribles que hi pateixen els condemnats compon un quadre esfereïdor que arrossega els lectors, testimonis atemorits, duna cambra de càstig a laltra, dun dimoni malvat a un altre de més maligne encara, tots ells torturadors implacables i amb una imaginació realment pèrfida.
I qui podria dir que només els experts i els estudiosos es divertiran amb els atacs de Tirèsies contra les dones, o amb la crítica molt menys verinosa que la primera, tot sha de dir, però igual de còmica de Bernat als homes? És cert que actualment però potser es podria dir el mateix de lèpoca de Metge és difícil que una dona es pugui veure retratada en moltes de les crítiques de Tirèsies, o un home en les de Bernat, perquè tant lun com laltre prenen com a model de les seves invectives la dona i lhome de les classes privilegiades; però és indubtable que tots els lectors dara, siguin homes o dones, no podran evitar de somriure davant la comicitat, la mala intenció i les tergiversacions interessades daquests atacs.
El somni és una obra complexa i singular, capaç delevar-se fins a les idees filosòfiques més transcendents, però també de mirar-se de prop i amb un gran sentit de lhumor els aspectes més prosaics de la vida quotidiana. I si bé és lícit dubtar que Bernat Metge fos innocent de totes les culpes de què poguessin acusar-lo els seus «perseguidors i els envejosos», sí que li hem de concedir, sense cap mena de dubte, que El somni conserva, sis segles després, tota la capacitat de sorprendrens i de divertir-nos.
Com a base per a la traducció he adoptat ledició crítica de Stefano M. Cingolani (Barcelona, Barcino, 2006), però també he consultat ledició comentada de Lola Badia (Barcelona, Quaderns Crema, 1999) i la traducció italiana corresponent (Torí, Edizioni dellOrso, 2004). En la meva versió he intentat ser tan fidel com he pogut a lestil i a les paraules originals de lautor, refent només aquelles frases que podien resultar massa complexes per al lector dara. En algun cas, si no he pogut trobar un equivalent precís per al vocabulari de lèpoca he seguit el mateix criteri conservador. Per exemple, he mantingut «orpiment», un compost a base darsènic que es feia servir en cosmètica. Les definicions daquest mot i dalgun altre que he conservat es poden consultar a la majoria de diccionaris actuals de la llengua catalana. En els pocs casos en què he cregut necessari aclarir o matisar algun terme o fragment que podia resultar difícil dinterpretar per al lector actual, he fet un breu incís explicatiu en el text. Així, per exemple, he afegit que el ruibarbre és una planta medicinal.
Quan hi havia risc de confusió entre diferents personatges, per exemple, entre els dos Escipions, lAfricà Major i el Menor, he introduït el nom complet del personatge en qüestió. També he optat per designar sempre els personatges històrics amb el nom amb què són més coneguts avui («Ciceró» en comptes de Tul·li), i he substituït francesos per «gals» o toscans per «etruscos» quan el context històric ho aconsellava. Per evitar confusions, quan convenia també he canviat el terme gentils per «pagans». Dacord amb les edicions modernes de la Bíblia, mhe referit al Primer i al Segon llibre de Samuel, i al Primer i al Segon llibre dels Reis, allí on Metge es refereix als quatre llibres dels Reis. En el cas dalguns personatges històrics també he introduït alguna dada per facilitar-ne la identificació. Per exemple, quan Bernat, en la seva lloança de les dones, parla de «la reina de Pedralbes», he introduït el seu nom a continuació. En algun cas no ha estat possible donar totes les dades necessàries en un incís breu, i llavors he respectat loriginal. És el cas dElionor de Prades, esposa de Pere de Lusignan, rei de Xipre, assassinat lany 1369. Metge ens diu que Elionor «sexposà a un gran perill per defensar el seu honor i per venjar la mort del rei», cosa que féu ordenant que matessin el seu cunyat, Joan dAntioquia, per lassassinat del rei.