II
El noi del ferrer tenia cinc anys menys que jo. Havia nascut esmirriat i la dona del ferrer, que tenia mitja galta morada, havia dit, val més així. Sempre havia viscut tancat i estirat al llit; només feia un any que el deixaven anar per on li semblava, no se sabia si havia viscut al llit perquè estava malalt o si era perquè tenia els ossos tous. Parlava baix, amb una veu que li sortia de molt endins una mica ronca, com la veu del pres. De vegades parava de parlar perquè es cansava i respirava fort i de dins li sortia una mena de música. Tenia els cabells aspres i rossos una mica més foscos darrera del cap. I quan enraonava seguit, amb els dos primers dits duna mà sanava separant els de laltra com si volgués esquinçar la pell on els dits sajunten. Sempre deia que sabia moltes coses de tant estar estirat al llit. I de tant de temps que havia tingut per pensar. El primer dia que vaig dur la meva criatura al bosc dels morts, i que sens va plantar al davant sense que jo lhagués sentit venir i sense que mhagués parlat abans, em va dir que feia molts dies que ens seguia perquè jo havia entrat a casa seva una nit que tot el poble havia anat a enterrar i que des daleshores li havia quedat com una companyia de la meva mà. Va dir que lhavia tocat. I va dir que, abans danar-men, mhavia ajupit a mirar-lo i que ell encara no sabia enraonar perquè la llengua no li tenia prou força per fer les paraules perquè lhavien fet créixer sense menjar per tenir-lo sempre malalt i que no hagués de passar el riu per sota del poble ni de jove ni de vell. I va voler que li toqués el braç i em va dir que era com el braç dun mort tot i que la sang hi passava, però que era com el dun mort perquè tota la carn semblava fugida i tot el que ajuda a fer els moviments desaparegut... I dençà de la nit que va parlar de les ànimes a la meva criatura encara no feia un any la meva criatura el volia més que no pas a mi. Ella, que dençà que havia tingut enteniment només havia volgut ser meva. El dia del bosc, quan mel vaig trobar al davant per sorpresa, sense que lhagués sentit venir, em va dir que sabia més coses que no pas jo perquè jo sempre havia pogut menjar a la mida de la meva gana. Va dir que sabia qui havia capgirat el bosc dels morts i qui havia jugat amb els ossos i que no ho havia dit mai a ningú, però que em demanava que un dia obrís un arbre, que ell majudaria a obrir-lo, perquè volia veure els ossos de les cames i aprendre de quina manera feien el doblec els genolls per caminar. I la meva criatura mirava la papallona que acabava de néixer i el noi del ferrer sen va adonar i la va agafar i la va posar a la mà de la nena i ella va riure i sel va mirar molta estona amb els ulls quiets i quan ens vam separar ja volia anar amb ell en comptes dentrar a casa amb mi... Però després de la nit de les ànimes van ser lun de laltre; quan ell li va explicar què feien. Jo vaig sentir-lo com li ho explicava: era un vespre que havíem anat a veure el pres i la meva criatura sense que ens nadonéssim sen va anar i al cap duna mica el noi del ferrer es va aixecar a buscar-la i va dir que la portaria. Trigaven molt. I aleshores em vaig alçar jo i vaig anar a buscar-los i els vaig trobar a les Pedres Altes. Ell estirat damunt del rellotge de sol amb la meva criatura asseguda damunt del seu pit i amb els peus en el seu coll i de vegades li posava un peu a la boca per fer-lo callar i jo escoltava des de darrera duna pedra grossa i el noi del ferrer li explicava que totes anaven a la lluna. Que les ànimes anaven a la lluna. I els vaig mirar i la meva criatura tenia la boca oberta i el noi del ferrer li va posar un dit a dintre de la boca i li va tornar a dir que les ànimes anaven totes a la lluna. Totes les que sortien duna boca sense ciment, perquè les de les boques amb ciment quedaven tancades a dintre de la persona on havien viscut. Li deia que les ànimes no era ben bé que volessin, agafaven embranzida i anaven amunt. Deia, sen van duna a una i de vegades se nenganxen unes quantes com passa sovint amb les bombolles de sabó si es bufa massa seguit. I de vegades, li deia, sen van amb carro de núvol i les ànimes més velles fan de cavall... Van amunt i més amunt i més de pressa que no pas els endolats i no ho sap ningú com no se sap quan sen van els ocells blancs... i quan ja no veuen la terra vol dir que ja es van acostant a la lluna. I la meva criatura li va preguntar com eren les ànimes... i ell li va dir que no es podia saber ben bé del tot i que no shavia de dir a ningú, que només li ho deia a ella, però que eren, si és que es podia explicar dalguna manera, com una mena de respiració, una mica lluent a la negra nit. Li deia, pugen amunt i a la vora de la lluna es tornen mig boges dalegria com els ocells quan baixen de la muntanya, però al revés perquè elles pugen. I de tanta alegria no saben el que fan i es tiren contra la lluna i les que no han agafat embranzida per culpa del cansament, perquè el viatge dura mil anys, cauen, i abans de caure nhi ha que tenen temps dagafar-se al cantell de la lluna i si tenen prou força shi queden i si no en tenen cauen daltabaix com si mai no haguessin començat a pujar. Les que volten i volten per la Maraldina són les que sesperen... o les que han caigut... I li deia que a la lluna hi havia esteses de prats dherba blanca que és la més tendra de totes les herbes; més tendra que tot el que pugui ser tendre, perquè és una herba sempre a mig fer. Les ànimes millors, i la meva criatura li va dir, calla, les ànimes millors, en comptes darribar a la lluna pels cantells hi arriben pel mig i la foraden com si fos feta de boira i les ànimes que les esperen les veuen sortir de terra com un brot. I de primer... li deia, sí, li deia que les més velles podien menjar daquella herba i la menjaven per una banya que tenien al mig del que havia estat el front... i totes van de gairell menjant herba... totes... li deia, totes van de gairell menjant herba pels prats fins que topen amb el riu que volta i volta, que no té acabament ni començament, un riu que amb la boca es mossega la cua... les que tenen ganes de beure aigua beuen aigua i així que han begut no es recorden de res. Ni de tu, ni de mi. De res. Sels mor el poc que duien a dintre. I si han passat gana no recorden què vol dir gana i si dormien poc no recorden què vol dir dormir... i quan no es recorden de res de primer estan tranquil·les però aviat tenen una mena de mal i no saben què és i ningú no els explica què els passa... i la meva criatura li va posar els peus a la boca i va caure endarrera i ell es va aixecar una mica i la va agafar rient i li va dir que encara no estava... i va dir que a larc de colors que es fa al cel després de la pluja hi havia ànimes que feien cua per agafar el carro... Jo les veig com senfilen. Allà on els colors seixamplen i es barregen és tot ple dànimes... i la meva criatura li va ficar un bri dherba a la boca, que havia agafat a la vora de la gàbia del pres, i li va dir, menja. I ell sel va menjar i li va dir que com més menjava, després de tants anys sense menjar, més prim sanava fent... I encara li va dir, i la nit ja era molt endavant perquè parlava a poc a poc i com si hagués de rumiar abans de deixar sortir les paraules, que les bombolles de sabó mentre es feien a dintre de la canyeta somplien amb una ànima; les que sesberlaven era perquè lànima havia bufat. I fugia trista. Trista. Les bombolles que es tornaven de vidre tenien una ànima a dintre: la bombolla era la gàbia... i bufen i no poden trencar-la i la meva criatura reia i li anava ficant brins dherba a la boca... i ell els mastegava i sels empassava fent veure que li costava molt.
Vaig sortir de darrera del meu amagatall i em van mirar i ell va anar explicant com si jo no hi fos i va dir que les ànimes totes són bones, que el mal es fa amb les mans i amb els ulls i elles no tenen res de tot això... només una cosa... ser ànimes i poder fer el vent. Bufen i fan el vent i el vent corre per les brugueres i empeny els homes avall i després amunt perquè les ànimes que sesperen i les que han caigut estan tristes i no volen saber res, mai més res més del món... i bufen.