Les dones havien guarnit els carrers. Duna casa a laltra, duna banda de carrer a laltra, havien entrelligat cordills i per fer bonic hi penjaven trossos de roba vella de colors. El ferrer va anar a dur mel al presoner i quan va tornar va dir que aviat renillaria perquè la boca ja se li començava a fer com de cavall. A mitja tarda les embarassades van començar a ballar al mig de la plaça. Algú, des duna eixida, tirava pedres contra la paret de roca per fer caure la canya que shavia quedat enganxada a lheura i que ni el vent ni les pluges no havien pogut desenganxar. Es veien volar les pedres i es veia la canya. I tot duna la canya va tremolar i va caure i un moment encara va semblar que es tornava a quedar enganxada més avall. I no. Qui havia fet caure la canya va venir a la plaça i va fer la canya a miques i en donava a qui en volia. Era jove i cremat de sol. Les embarassades van parar de ballar i es van acostar al qui donava miques de canya i es van aixecar les benes dels ulls i feien veure que volien miques de canya però només miraven els nois que tenien a la vora. I una va agafar la mà del noi que li donava el tros de canya i abans que se nadonés ningú li va fer un petó en una ungla. I el ferrer, que estava al meu costat, em va dir que aviat tindria feina a fer matar el desig i jo encara no sabia què feien per matar el desig ni què volia dir matar el desig. I les embarassades van tornar a ballar i no veien res perquè abans de tornar a ballar els seus homes els havien estret tant la bena que la pell del front els tibava.
La meva marastra seia a lentrada de la casa, amb una bola de greix a la falda. Tots els qui passaven li deien coses i ella menjava i no mirava ningú. Però així que havien passat els mirava i els renyava amb un dit. Les embarassades van acabar el ball i tots els homes es van arrenglerar per poder córrer davant dells mateixos. Corrien amb els ulls fora del cap, amb els braços endavant, amb el pit endavant. Semblava que es deslloriguessin. Però al seu davant només hi havia el seu alè. I el seguien. Dos vells molt vells ja havien preparat el tronc darbre buit amb els bastonets a dintre. Tots els bastonets eren tallats amb punxa a lacabament, menys un, que, a lacabament, hi tenia una forqueta. Lhome que treia el bastonet de la forqueta era el qui havia de passar el riu. Els homes amb la cara arrencada, els sense nas, els sense orelles, es tancaven tots junts als estables per no desanimar. Qui treia el bastonet amb la forqueta shavia de tornar valent en el moment dagafar-lo. Valent com el sol. El tronc darbre buit on hi havia els bastonets estava pintat de color de rosa per dintre i per fora. Cada any el repintaven: com les cases. Homes i nois ja grans havien de passar corrent i agafar un bastonet. Quan el qui passava treia un bastonet acabat amb punxa, tothom callava. Quan el qui va passar va treure el bastonet amb la forqueta, tothom es va posar a riure i les criatures a saltar.
Qui havia tret el bastonet era un noi una mica més gran que no pas jo. Tenia la cara semblant a la cara de tots, però el nas més dret i les galtes més fines. Quan va veure lacabament del bastonet es va tornar blanc i quan es va tornar blanc tothom va saber, abans de veure el que havia tret, que havia tret la forqueta, perquè sempre, sempre, qui treia el bastonet amb la forqueta es tornava blanc.
Uns quants homes i el ferrer el van acompanyar a la part alta del poble, allà on laigua del riu es llençava avall cap a la fosca. El noi es va despullar i li van donar una beguda i mentre bevia els mirava dun a un. I nu i sol el van llençar a laigua perquè trigava a tirar-shi. Jo havia anat a mirar i la meva marastra estava al meu costat i quan el noi va caure a laigua ella es va treure la mica de bocí de corda de la butxaca i el va fer gronxar i un home que es va adonar de nosaltres em va clavar un cop de puny al pit i em va fer caure a terra. I sen van anar tots corrent cap a la part baixa del poble per veurel sortir, mentre a la plaça, tres dones, en el morter de fusta, picaven, barrejat, flors de glicina i abelles: la pomada que lhavia de curar i fer-li miques de pell damunt de la sang... El senyor des de dalt de la finestra ho veia tot. Esperava que el noi sortís dient que el poble aviat seria endut per laigua. I veia el noi quan entrava i quan sortia. I els homes que, si sortia desmaiat, el pescaven i el duien a la riba. Així que lhome havia sortit de laigua el senyor tancava la finestra...
El pit em feia mal i vaig anar cap a casa. La meva marastra em seguia. Ens vam asseure al graó de lentrada. Vaig mirar-la i va riure i laigua sota del poble empenyia el noi contra les roques i lanava esguerrant.
X
Quan el van treure de laigua ja era mort. I el van tornar a laigua. Els qui morien a laigua els tornaven a laigua. I el riu sels enduia i no sen sabia mai més res. Però de nit, allà on els havien llençats, es veia una ombra. No cada nit. Ni avui ni demà ni aquesta nit ni laltra, sinó alguna nit. Una ombra que a dintre de laigua tremolava amb laigua. I deien que lombra del mort tornava allà on havia nascut. Deien que morir era fondres amb lombra. I aquell estiu lombra del noi es va veure molt bé. I es veia que era ell perquè havia mort amb una espatlla i un braç arrencats. I a lombra li faltava un braç. I contra corrent, aquella ombra que només era una voluntat sense cos i sense veu, empenyia per entrar sota del poble... I mentre lombra empenyia el pres va renillar.
Al poble només hi havia un pres. Antigament nhi havia hagut un altre i va viure, deien, el doble del que vivia la gent. Eren lladres. Al poble només es castigava els qui robaven. I el càstig era fer que no fossin persones. El ferrer havia fet la gàbia del pres. Lhavia feta petita, a la mida duna persona que hi pogués estar asseguda però no estirada. El primer pres havia tingut gàbia de fusta i tothom recordava que es passava el dia menjant-se les ungles fins que li sortia sang. I aleshores plorava. La gàbia de fusta shavia podrit abans que el pres deixés de ser persona. I nhavien hagut de fer una de nova. La de ferro, deien, era per la vida. A lhivern voltaven la gàbia de fustes perquè el pres no tingués fred. Tothom estimava el pres. Cada dia li duien menjar i aigua. El tenien més avall dels rentadors i quan les dones rentaven, les més boges li cridaven, renilla, renilla. I ell, de vegades, quan estava sol, es veu que provava de renillar però en comptes dun renill li sortia una mena de crit com una veu estranya. Els diumenges, molta gent del poble, amb les criatures, anaven a veure el pres. Li tiraven bocins de carn gairebé arran dels barrots i ell havia dentomar les miques de carn amb la boca. Si no els entomava els havia de collir de terra amb les dents, com un cavall quan esbrota lherba. Quan ja no li cabia més carn a dintre i tancava la boca i els ulls, i així els esborrava a tots, lendemà el castigaven. El ferrer luntava amb mel, si era lestiu, i aviat el pres era una fúria dabelles. Abans duntar-lo lasseien a una galleda i el lligaven als barrots de la gàbia, amb unes cordes gruixudes, pels punys i pels turmells.
El pres era un home prim amb totes les costelles marcades; tenia els ulls enribetats de vermell com els havia tinguts la meva mare. Ningú no sabia què havia robat però tots deien que havia robat. Si era lhivern en comptes duntar-lo amb mel el castigaven fent-li beure aigua de la Font de la Jonquilla. Sense colar. I els cucs li sortien per la pell i així que sortien morien perquè no podien viure sense aigua. El pres quedava baldat. Es refeia molt de mica en mica i obria els ulls i no mirava. Jo lhavia vist amb les mans lligades i els turmells lligats i tenia el cap decantat cap a una banda, quiet damunt duna espatlla i se li veia un nervi del coll molt inflat.