Potser he escrit el capítol de lermità perquè sempre mha interessat la psicologia dels sants, tot i que no mhe dedicat gaire a aprofundir-la. El sant, en el seu renunciament, tant com dirigir la seva passió, tota la força de la seva ànima, cap a Déu, busca desesperadament sense saber-ho la seva unitat, el seu equilibri total, les seves constel·lacions interiors. El reialme de Déu que de sempre porta a dintre.
La defensa de Caín pel pescador en el capítol Després ve del poema de Baudelaire Caïn et Abel. I daltres lectures que ara no recordo. I de la meva curiositat pel personatge.
El meu avi, Pere Gurguí i Fontanills, mexplicava vides de sants que treia de la Llegenda Daurada. També mexplicava contes: el del pastor amb ales. En un país de la fi del món, en una vall desconeguda, hi havia un pastor que pasturava el seu ramat. A la nit, mentre dormia, a ell i a totes les seves ovelles els sortien ales. Ales petites. I ell i ovelles es posaven a volar per damunt de la vall fins a la matinada. El meu avi anava a missa cada diumenge. Fins que va començar a endur-sem a mi. De vegades anàvem a la Bonanova, de vegades als Josepets. A la Bonanova hi anàvem pel carrer de Sant Gervasi. Als Josepets pel carrer de Pàdua o pel carrer de Septimània. De tornada comprava els dolços a la pastisseria que hi havia a la plaça dels Josepets. Jo, a missa, mhi avorria sobiranament. Aixecat. Agenollat. Senyat. Abaixa els ulls. Un dia em vaig atrevir a estirar el meu avi per la màniga, es va decantar cap a mi i vaig dir-li baixet: mavorreixo. El mavorreixo es va convertir en una mena de cançó. Fins que un dia en arribar a casa sem va asseure a la falda i va sortir làngel de la missa. Era molt alt, amb el cap tocava el sostre, les puntes de les ales tocaven les parets. No sel podia veure gaire bé perquè era tot just una ombra amb una mica de llum al voltant. De la cara només se li veien els ulls: daurats. És un misteri com pinta el terra de lesglésia de color blau i de color carmesí. Com si els daus amb què la va enrajolant es fessin sols per la gràcia de Déu. Després dhaver-me fet creure en làngel de la missa, quan hi anavèm, ja no mavorria tant. De petita vivia meravellada.
*
Durant molts anys, sempre que de Ginebra baixava a Barcelona, no deixava mai danar a saludar els amics Carles Riba i Clementina Arderiu. En una daquestes visites en Riba em va preguntar si em seria gaire difícil de procurar-li les obres completes de Teilhard de Chardin. La meva pròxima anada a Barcelona va ser per portar a Riba el que mhavia demanat. I jo també vaig regalar-me Teilhard de Chardin així que vaig tornar a Ginebra. A lacabament daquest llibre hi ha la influència de la missa damunt del món de Teilhard de Chardin. Dun fragment: El sol acaba dil·luminar, allà baix, la franja extrema de lorient. Una vegada més, sota lestesa movent de la fosca, la superfície de la terra es desvetlla, tremola i recomença la seva paorosa tasca. Jo posaré damunt de la meva patena, ¡o Déu meu!, la collita esperada del meu esforç. Abocaré dintre del meu calze la saba de tots els fruits que avui seran esgrunats. El meu calze i la meva patena són les pregoneses duna ànima llargament oberta a totes les forces que dintre dun instant selevaran de tots els punts del món devers lEsperit. Aquesta multitud, la immensitat de la qual esgarrifa, aquest oceà humà del qual les lentes i monòtones oscil·lacions porten la torbació al cor dels creients... Jo començo una frase al final de Quanta, quanta guerra... així: Des de dalt daquesta muntanya amb cresta de núvols i amb fonaments de boira... etc.
*
Adrià Guinart, el protagonista de Quanta, quanta guerra..., és lantiheroi. Mha sortit així. Potser perquè no crec gaire en els herois; és a dir, encara que sempre en un lloc o altre hi hagi algun acte dheroisme, penso que lheroi, o bé és un home pres de pànic que reacciona per salvar-se dun perill, o bé és un pobre home que necessita realitzar-se, compensar la seva mediocritat. Els herois antics havien estat criatures no volgudes i abandonades per evitar que sacomplissin els desastres que els déus els havien predit. Homes amb un destí tràgic empaitats i devorats pels remordiments; les fúries, amb les cabelleres entremesclades amb serps, amb una torxa en una mà i un punyal en laltra. Sartre convertí els remordiments en mosques. Lhome davui no és heroic. Li basta sentir-se poderós perquè ignora que depèn en el seu conscient de la cooperació de linconscient, el qual pot arrabassar-li súbitament la frase que es disposava a pronunciar (C. G. Jung).
*
Al meu Adrià limpulsa a anar-sen de casa la seva aspiració de llibertat. Daquesta llibertat tan cantada la sola paraula memociona que només mena a un canvi de presó. Potser el desig de llibertat en lhome és, més aviat, una necessitat de justícia.
*
Hauria de parlar del sol però he denllestir aquest pròleg de pressa i no sé escriure amb presses. Hauria de parlar de la importància del sol de debò i del sol de la meva novel·la. Hauria de fullejar vells llibres que mexpliquessin alguna cosa sobre els pobles adoradors del sol. El Sol Déu, ja que tot lUnivers és Déu. Les custòdies daten del segle XV. A partir del segle XVI sels donà el nom de Sols. Són un cercle dor o de plata voltat de raigs amb el Sant Sagrament al mig de la rodona. Sense el sol no existiríem. El sol serveix per alguna cosa més que per daurar les platges i els balcons.
Bé, he fet aquest pròleg per tal de situar una mica el lector. He posat algunes cartes enlaire. No totes. En El manuscrit trobat a Saragossa, Saragossa no hi sortia. En Quanta, quanta guerra..., de batalla, allò que sen diu una batalla, no nhi ha cap.
*
Encara que no vingui a tomb voldria retre homenatge a tres grans figures que mhan ajudat en la meva feina. Són Jacint Verdaguer, Joaquim Ruyra i Josep Carner. Homes de gran categoria, de molta classe, que van picar pedra a la pedrera de lidioma i van descobrir-hi vetes dor. Per aquesta herència els vull significar tot el meu respecte i tot el meu agraïment.
El sueño de la razón engendra monstruos.
GOYA
What makes me take this trip to Africa? There is no explanation.
SAUL BELLOW
A great ravel of flights from nothing to nothing.
D. H. LAWRENCE
PRIMERA PARTI
A mitjanit
Vaig néixer a mitjanit, a la tardor, amb una taca al front no pas més grossa que una llentia. Quan feia enfadar la meva mare, deia, mig girada desquena, sembles un Caín. En Josep tenia una cicatriu a la cuixa esquerra, a la part de dintre, en forma de peix, que feia riure. En Rossend, el fill del drapaire que ens deixava lase i el carretó per anar a dur clavells al mercat, tenia la punta del nas vermella i feia riure. En Ramon, el fill del carnisser, tenia les orelles punxegudes i feia riure. Jo, no feia riure gens. Si alguna vegada feien pinya contra mi i matacaven perquè no volia seguir-los en els seus jocs, els obligava a recular cridant que el dimoni era el meu oncle, que per poder-me conèixer de seguida, encara que estigués barrejat amb altres nois, mhavia marcat el front abans de néixer. Era ros com un fil dor. A tres anys, com que la meva mare no mhavia fet tallar mai els cabells que em queien atirabuixonats a banda i banda del coll, tothom em prenia per una nena. El dia que la meva mare em va dur a veure el pare Sebastià per fer-me entrar al col·legi, el pare Sebastià, tot mirant-me amb pena, va dir: aquí no prenem nenes. La meva mare es va desfer en explicacions, que li dolia de tallar-me els cabells, tan preciosos, que encara era massa petit i que pelat tindria fred i mentre ella sexplicava, jo, que ja sabia escriure el meu nom, em vaig acostar a la pissarra, vaig agafar el guix i amb blanc damunt de negre vaig escriure en lletres grosses i tortes: Adrià Guinart. El pare Sebastià sen va adonar de seguida i amb les mans juntes va dir ¡quin arcàngel!