Vull una història de dues o tres pàgines protagonitzada per aquest camperol, dona o fills. El que vull la instructora Joliu va fer un gest de flor que sobre és que sortiu dels vostres cossets de porcellana i entreu en aquest cos altre: escruteu-ne linterior, absorbiu-ne els dilemes, llegiu, disfresseu-vos. Vull que degolleu cossos i partiu budells si creieu que això és el que toca fer. Vull que us amagueu i ploreu desconsolats, que robeu menjar i sigueu la vergonya del poble o no, o el seu orgull. Vull que parleu amb els bojos, els que han tornat, els qui sen vanten. Vet-ho aquí: quin és el preu de viure? Ho discutim dimarts que ve. La instructora Joliu descansa el cul sobre una taula. A les següents sessions, per exemple: persones abduïdes per extraterrestres, les peripècies del bufó Triboulet a la cort de Francesc I de França, senyores internades per histèria, Margaret Thatcher, Kathleen Cleaver, senyores que busquen un marit ric; en definitiva: el que vulgui i el que se macudeixi.
RECORDO LA FANNY
Recordo una nit que la Fanny em desperta a les dues de la matinada. Se li ha escapat el periquito. El periquito era de la seva àvia, la persona que la Fanny ha estimat més en aquesta terra. No ens podem permetre que el periquito de làvia de la Fanny campi lliure per aquesta ciutat hostil, així que em planto a casa seva. La Fanny plora mentre lintenta caçar amb lescombra, a cops. Agafo una palangana amb una mà i una escala amb laltra, la Fanny em subjecta i pujo a atrapar lanimal. És de la mida dun cor, verd groc i blau i és immortal. Li preparo una infusió a la Fanny i dormim juntes. Lendemà, a primera hora, alimento el periquito i marxo.
I avui també recordo una nit que som en una festa, en un pis. Això és abans, amb prou feines arribem als vint. La Fanny va disfressada i papalloneja daquí cap allà. Li agrada ser el personatge peregrí. Jo enyoro estar sola a casa o amb poca gent i senzilla i no veurem aclaparada per la meva falta de conversa i denginy. Soc molt més interessant que això, li dic al noi que tinc al davant. Veig com busca els seus amics amb els ulls. La Fanny sens creua i em planta un petó a la galta. Ah, però sou amigues?, pregunta el noi. La Fanny mestreny de la cintura i li diu: És la noia més brillant que has conegut mai.
Recordo que, quan la nostra amistat és una joguina nova, seiem amb la Fanny als bancs del Nen de la Rutlla. Escurem un vi que ens haurien de pagar per beure i ens riem dels personatges que passen. Estic a punt de regalar-me amb un paio amb una samarreta lilosa i destenyida quan ella diu: És el meu oncle. Me la miro. És així com conec loncle hortera de la Fanny.
També recordo la nit que conec la Fanny. Som a casa dun grup de gent. Crec que parlem de comunisme i de propietat privada, coses així. La Fanny diu que sempre ha volgut tenir una casa amb piscina, i que quan la tingui es comprarà un banyador que combini amb les rajoles. Un barbut ho considera ocurrent i li demana el telèfon. Després recordo que ens en cansem. Els robem una ampolla i ens la bevem dos carrers enllà. Mexplica la història den Poupolos, un pringat amb ínfules que té, això sí, el cos dun déu grec. Un déu grec que no li fa gens de cas. La Fanny em diu: Estic desesperada. Tot el que ha viscut aquella nit no li importa gens. Lúnic que li pesa és que en Poupolos no li respongui els missatges. No accepta no veurel més. Jo lentenc llavors i encara lentenc ara. Arrossegar-se per linterès dalgú a qui no interesses és una vergonya i hauria destar prohibit.
Recordo una altra nit, molts anys més tard, que la Fanny de cop li diu a un noi: Fanny ve de Francesca. Jo mestic al seu costat i sembla que els aguanti les copes. Ara feia temps que no la veia. Me la miro: Però Fanny no venia dUfanosa? La Fanny em mira com si fos una criatura acabada de néixer i mhaguessin plantat directament enmig daquell bar, com si fos un pobre ésser de llum. Tho havies cregut de veritat, eh? Qui es diria així? Tota la meva família em diu Francesca, ruc. Només em faig dir Fanny per aquí fora.
Recordo que, quan la nostra amistat és maca i homologable, un dia veig la Fanny que passeja el seu cos resplendent República Argentina amunt. És una dona que es mou com si el terra no fos digne dels seus peus. Però no corro a perseguir-la, com faria sempre; giro pel primer carrer que tomba i faig volta. Al vespre li envio un missatge per assegurar-me que no mha vist i que estem bé.
I recordo que mhan donat feina en una ràdio, de redactora. Soc bona amb les primeres impressions, caic bé i tinc una veu greu, suau, vellutada. El tercer dia, locuto. Informo la ciutadania sobre laplicació duns nous carrils bici. És una notícia que interessarà als ciclistes. La Fanny menvia un missatge: que estrany que és escoltar-me pel mòbil, diu. I que no semblo jo. Li dic que no puc ser jo eternament, a tot arreu, i menys en uns informatius. Respon: Per això trobes tantes feines.
Recordo que, un dissabte, coincidim en una festa amb lOlívia Mateus. Fins llavors, no feia la impressió que la Fanny visqués les vides dels altres com una amenaça. Aquell dia, es lia un cigarro i conversa desinteressadament amb lOlívia Mateus. Roba una copa de vi dalgú altre i surt a matar el cigarret al balcó. Veig les calades fondes i el tic al peu dret. Conec la Fanny, es digui com es digui. Pel que recordo, quan tornem cap a casa es dedica a criticar, elogiar i tafanejar sobre absolutament tothom menys lOlívia Mateus, com si no hagués estat a la festa o com si ella no hagués llegit tots i cada un dels seus llibres.
I això també ho recordo. Quan devia fer, que ens vèiem? Un mes? Mes i mig? A laltra banda de la pantalla, la Fanny a casa de sa mare. Li parlo del James, li dic que sembla que tingui els braços més llargs que les cames. Mentrestant, la Fanny pica galetes. Està conreant una nova afició pels pastissos. Penja fotografies sobre les seves creacions a les xarxes socials. Calla una estona i em diu: No lestimes, i no es digna ni a mirar-me als ulls. Posa un bol de mantega al microones.
Recordo que, els primers mesos, a Londres tot em sembla sòrdid, començant per mi. Els edificis i la meteorologia se mamunteguen a sobre. A Millfields Park, un noi desmanegat toca alhora lharmònica, un tambor i una guitarra. La mandíbula li malabareja. És el músic amb menys oïda que he sentit mai, és lleig i li falten tres dents. La Fanny aprendria anglès només per fotre-sen, per assenyalar-li la boca i recordar-li que té el somriure més penós dAnglaterra. Recordo la Fanny, tot i que no hi parlo gaire. Li dono tres lliures en honor a la Fanny.
I recordo una altra nit en un altre pis. La Fanny explica, un cop més, lanècdota de lhome que va presentar-se a la primera cita amb un ninot de peluix. És una història que fa riure a tothom i que la Fanny acostuma a tancar amb un altre apunt: que era, tanmateix, un follador de primera.
I recordo quan em pregunten: Coneixes gent? Podries ajudar-nos? Hi ha una plaça lliure a la ràdio. Això és anys abans però mha vingut ara. El perfil és així i aixà, confiem en el teu criteri, etcètera, perquè ja fa temps que hi faig una mitja jornada mansa. Volen que la persona sigui sociable, organitzada, activa, que tingui bona conversa i una veu bonica. Hi penso però els dic que no se macut ningú, perquè la Fanny, ho sé, no sha fet mai el llit i muntaria escenes des del primer dia.
I ara també recordo el dia que la Fanny em desperta a les tres de la matinada. Plora desconsolada per en Poupolos. La història den Poupolos va allargar-se molt més del que tocava. Uns bons pectorals no haurien de generar tants problemes. La Fanny shavia presentat a casa seva, borratxa acabada, perquè ell li havia contestat un missatge. Ell va dir-li: Torna-ten cap a casa o Què hi fas aquí o alguna cosa per lestil. En Poupolos era un déu grec que encara vivia amb els seus pares. Ell li va tirar pel balcó tota la roba que ella havia anat deixant-se a posta: uns shorts, una samarreta de dormir, unes calces. Tenia lesperança de mudar-se dissimuladament a casa dels pares den Poupolos? La faig venir a casa meva i mengem uns espaguetis una mica passats i lendemà ens llevem tard, denses i enfadades entre nosaltres.