Un cuiner terrible.
Indecent.
Una de les criatures sacosta al moribund i li examina el peu: és enorme, els dits estellats i les ungles trencades, com un tros de parmesà llest per ratllar. La criatura toqueja el dit gros del peu fins que la dona li diu: Para, que li faràs pessigolles. La criatura es fabrica unes ulleres de sol amb dues closques de musclo.
Una altra, una altra sanima lamic. Gener del 1981: lúltima farra abans que naixessis tu assenyala la filla. Sortim de casa a les cinc de la matinada, agafem el cotxe, conduïm cap a la costa, clapem a la platja. Qüestió, que quan ens llevem trobem un pescador que torna de passar la nit i hi parlem, i què passa: que li caiem en gràcia. Ens convida a casa i ens cuina un suquet de peix.
Estiu del 2012 fa la filla, tornem dun dinar a ca la Cinta. Aquí la Cinta ja estava molt malalta. El pare, callat. Em pregunta: Saps qui és la persona que ma germana estima més del món? No tho dirà mai: sant Francesc dAssís. Quina bajanada, diu el pare, però jo el veig que saguanta les llàgrimes.
Sant Francesc dHaixix salta lamic, eufòric, els ulls negats, visiblement ebri. Però ledat què et fa? Tou i prudent.
Calla, home.
Tardor del 1975 fa la dona, un cap de gamba als dits, festejàvem. Sortim del cinema i en Mateu silenciós, i de cop deixa anar: Sort que no vas conèixer lAnnabella. Linterrogo durant dies i es nega a dir res més al respecte. Qui collons és lAnnabella? Mho he preguntat sempre.
LAnnabella? No res sentencia lamic, i es reomple la copa.
Tots deu sestan al voltant del moribund una estona més: de tant en tant parlen, de tant en tant callen. Quan els vins es buiden, més que se nobren, i després apareix vi dolç i pomes al forn, trufes de xocolata, una mousse immensa de pinya tèbia amb canyella. El moscatell els transporta a una anècdota penosa de joventut: en Mateu, amb un tovalló de roba sobre la verga, saltironant per les vinyes dun amic de la universitat; la família arriba sense avisar i sel troben en pilotes. Daquí a la visita de sa germana a Berlín, el mes que ell va treballar-hi, quan ella encara vivia: la Cinta!, un brindis per lactual Cinta morta i un brindis per lantiga Cinta viva. Del vi a la visita i als atacs colèrics cap al fill, un debat obert: si tothom creu que té raó, qui té raó? Qui sap què és el que et convé? Què atorga ledat?, etcètera. Les trufes sacaben. Les llengües repassen els dits. Mentre nescruten els fets i les intencions, les cagades i els encerts, el mort mor del tot. No saben si ha finit mentre ladulaven o el criticaven. Sigui com vulgui: està fet. És així com han acomiadat el cos viu den Mateu i un per un saluden el mort. Un brindis pel Mateu mort! Saixequen dels seus llocs, estrenyen mans, tusten espatlles, abracen troncs i apilen les restes de menjar en una sola safata, i les reparteixen perquè cadascun sen pugui endur a casa.
ELS MERCENARIS
Em fa la impressió va dir la instructora Joliu mentre inclinava el cul sobre la taula de la sala que molt sovint us han recomanat que mireu endins va obrir la boca i, amb les dues mans, va fer com si sempassés vòmit. Potser fins i tot us han dit que havíeu va aixecar-se, cames separades, el tronc recte i els braços formant un angle de noranta graus amb lesquena de fer estiraments. Perquè és dins, molt endins, en linconscient la instructora Joliu anava movent el tronc a esquerra i dreta, la punta de les mans tocant la punta dels peus on trobareu el material. A les coves més pregones de la vostra infantesa, això mateix va posar-se dreta com un pal i va inclinar la cama esquerra enrere i el cos endavant, mantenint lequilibri. Als desitjos terribles i humaníssims que poblen el vostre inconscient va fer el mateix amb la cama dreta. No fora! No fora va fer un gest despantar ocells, xut xut, després va recollir-se i encorbar-se, talment li haguessin pessigat lamor propi; sinó en la delicadesa preciosa dels vostres cossets de porcellana. Vet-ho aquí, però: tenim coses a amagar.
Si no hagués estat la professora, lalumnat se lhauria mirat igualment. La instructora Joliu acariciava les branques de les ulleres i estudiava la llista dassistents; els ulls llegien un nom i escrutaven la sala, així múltiples vegades. Llavors va manar el següent: Aixequeu-vos, i lalumnat va obeir-la. Voleu ser lliures o voleu diners? La classe va mantenir el silenci; alguns van dubtar de si shavien equivocat de curs, daltres pensaven què sesperava dells, daltres ponderaven si serien titllats didealistes, de pesseters, de naïfs, de narcisistes. Un noi va dir «lliures» amb un fil de veu de pardal havia escrit el nom del seminari dalt del full i lhavia subratllat; era diligent i introvertit però, dins del seu cos, la passió per les lletres brillava i pesava com un robí. Voleu formar part duna potència europea?, va cridar la instructora Joliu, que ara es passejava entre els escriptoris. Duia unes botes militars i caminava com si guardés sentiments estrangulats a les cuixes. Sou camperols o sou mercenaris? A què heu vingut? Vet-ho aquí: aquí no hem vingut a meditar.
La instructora Joliu va adreçar-se a la multitud, que, apocada, mantenia el cos tens al costat de les taules. Piqueu els punys al pit, va cridar, i recordeu: teniu gana. Els alumnes es miraven els uns als altres i complien ordres tímidament. Va ser un cop molt fluix, amb prou feines va sentir-se. Si algú vol marxar la instructora Joliu repassava la llista de noms i guipava les cares que ho faci ara. Una noia pàl·lida va agafar la bossa i va esmunyir-se per la porta componia poemes en heptasíl·labs i les nits de lluna plena sentia una comunió simpàtica amb els astres; no creia en el llenguatge bèl·lic; la immensitat i la nostra situació dins de la immensitat: barrinava sobre qüestions daquesta mena. La instructora Joliu va continuar: cares rectes, ulls tancats! Som a finals de febrer del 1507 i heu de decidir si marxeu de la vall de Sihl, a Suïssa, i embarqueu al front. On és el front? A la frontera del ducat de Milà. Tindreu piques i alabardes, us pagaran per doblegar les entranyes de lenemic. A les ordres de qui? De Lluís XII, rei de França i duc de Bretanya. Vosaltres qui sou? No sou ningú. Continuem.
Heus aquí el vostre dilema: voleu menjar i voleu proveir la vostra gent, va dir la instructora Joliu. Ara bé va aixecar el dit índex ben amunt, ara bé: no voleu dinyar-la. La resta de camperols de la vostra vall sestà apuntant a lexèrcit de mercenaris. Feina assegurada, diuen. Maten a canvi dun sou i maten bé, coordinats, entre amics: formació en columna, disciplina i diligència. El teu país mantindrà la neutralitat gràcies al salari dels seus morts. Què vols fer, tu?, va preguntar la instructora Joliu a una noia que seia a segona fila, lesquena encorbada en forma de C, una C perfecta. Mantenir-te en llibertat amb unes condicions pèssimes o arriscar la psique i el físic per quatre xavos? Tens gana! Tavorreixes tant. Ets lhome i ets el proveïdor, o això than dit i això tha tocat. Vols un contracte.
La instructora Joliu va seguir caminant, sala amunt, sala avall. Mimporta, la batalla?, va preguntar a una alumna que prenia apunts. La noia va fer que no i va dir: Timporta el que passa pel nostre cap, el dilema en què ens trobem, el conflicte ètic. Mimporta tot!, va respondre la instructora Joliu, i va aixecar els dos braços. Tot és important! El que veieu, el que vestiu, el que mengeu. Mimporta el que corre pel vostre caparró desesperat, va dir la instructora Joliu i va tustar-se la testa. On teniu les mans? A les butxaques, a la cintura, al front? Teniu gana, teniu son! Voleu lluitar o no voleu lluitar? Què veieu per la finestra? Els vostres veïns estan batallant a les ordres de França. Alguns han tornat alcohòlics, perduts, sense cames. Riuen a destemps. Tu has sentit històries. La teva dona ha sentit històries. Joves que semborratxen a la taverna, diners que apareixen a les butxaques i de cop tenvien al front, no pots negar-thi. La vostra dona no diu res. Els fills volen menjar. Aquesta és la vostra gran por: la gana, després la mort. Vet-ho aquí: sou humans i esteu enfangats de problemes.