No puc culpar la doctora Tuttle dels seus nefastos consells. Al capdavall, jo vaig decidir ser la seva pacient. Em donava tot el que li demanava, i això em feia estar-li agraïda. Estic segura que hi havia més metges com ella, però la facilitat amb què lhavia trobada i lalleujament immediat que em van procurar les seves receptes em van fer sentir com si hagués descobert un xaman farmacèutic, un mag, un bruixot, un savi. De vegades em preguntava si la doctora Tuttle era realment de carn i ossos. Si hagués estat un producte de la meva imaginació, mhauria semblat estrany haver optat per ella en comptes de preferir algú que sassemblés més a un dels meus herois; la Whoopi Goldberg, per exemple.
Si alguna cosa va malament, truca al telèfon demergències em va dir la doctora Tuttle. Quan et sembli que pots, fes servir el seny. No hi ha manera de saber com tafectaran, aquests medicaments.
Al principi del tractament, buscava a internet totes les pastilles noves que ella em donava per intentar assabentar-me del temps que era probable que dormís un dia concret. El fet de llegir coses sobre un medicament, però, nestroncava la màgia. Feia que el son semblés trivial, una simple funció mecànica del cos, com esternudar, cagar o flexionar una articulació. Els apartats d«Efectes secundaris i precaucions» dinternet eren descoratjadors, i les angoixes que suscitaven apujaven el volum dels meus pensaments, cosa que era justament el contrari del que esperava que fessin les pastilles. Així doncs, anava a comprar coses com Neuroproxin, Maxiphenphen, Valdignore i Silencior, i de tant en tant les afegia al còctel, però la majoria de les vegades prenia grans dosis de pastilles per dormir, amb un suplement de seconols o nembutals quan estava irritable, de valiums o huberplex quan sospitava que estava trista, i de placidyls, noctecs o miltowns quan intuïa que em sentia sola.
Al cap de poques setmanes havia acumulat una col·lecció de productes psicofarmacològics impressionant. Totes les etiquetes tenien el símbol de lull somnolent, el de la calavera i els ossos encreuats. «No prengui aquest medicament si es queda embarassada», «Prengui-sel amb menjar o llet», «Guardil en un lloc sec», «Pot produir somnolència», «Pot produir nàusees», «No prengui aspirina», «No trenqui la càpsula», «No mastegui el comprimit». Qualsevol persona normal shauria preocupat per lefecte que els fàrmacs tindrien sobre la seva salut. Jo no era del tot ignorant pel que feia als perills potencials. Al meu pare se lhavia menjat viu el càncer. A la meva mare lhavia vist a lhospital plena de tubs, en mort cerebral. Havia perdut una amiga de la infantesa, a linstitut, per una fallida hepàtica després que es prengués paracetamol i GripaVicks. La vida era fràgil i fugaç i calia vigilar, per descomptat, però jo estava disposada a arriscar-me a morir si daquesta manera aconseguia dormir tot el dia i convertir-me en una persona completament nova. I vaig pensar que era prou intel·ligent per saber per endavant si les pastilles em matarien. Abans que passés això, abans que em fallés el cor o que el cervell mesclatés, se mhi fes una hemorràgia o mimpulsés a llançar-me per la finestra del meu pis de la setena planta, començaria a tenir malsons premonitoris. Confiava que tot plegat sortiria bé sempre que pogués dormir tot el dia.
Mhavia traslladat al pis del carrer 84 Est el 1996, un any després de llicenciar-me a Columbia. Lestiu de 2000 encara no havia mantingut ni una sola conversa amb cap dels meus veïns: gairebé quatre anys de silenci absolut a lascensor, totes i cadascuna de les incòmodes pujades i baixades una representació de desconnexió hipnotitzada. La majoria dels meus veïns eren parelles de quaranta i tants anys, casades i sense fills. Tothom tenia cura de laparença i era professional. Molts abrics de pèl de camell i maletins de cuir negre. Bufandes de Burberry i arracades de perla. Hi havia unes quantes dones malparlades i solteres de la meva edat, a qui veia de tant en tant xerrant pel mòbil i passejant els seus caniches minúsculs. Em recordaven la Reva, però diria que tenien més diners i sodiaven menys a si mateixes. Allò era Yorkville, lUpper East Side. La gent era rígidament convencional. Quan travessava el vestíbul arrossegant els peus en pijama i sabatilles per anar a la botigueta em sentia com si cometés un crim, però mera igual. Els únics inquilins malgirbats com jo eren jueus dedat avançada que vivien en pisos de renda limitada. Però jo era alta, prima, rossa, bonica i jove. Fins i tot quan anava tan deixada com era possible, sabia que continuava tenint bon aspecte.
El meu edifici tenia vuit plantes, era de formigó amb tendals borgonya, una façana anònima en una illa de cases que, amb lexcepció del meu bloc, estava formada per impecables cases senyorials de diverses plantes, cadascuna amb un rètol que advertia la gent de no deixar pixar el gos a les escales del davant perquè el gres es faria malbé. «Honorem els que ens han precedit i també els que ens succeiran», deia un dels rètols. Els homes agafaven cotxes llogats per anar a treballar al centre, i les dones es posaven bòtox, soperaven les mamelles i sestrenyien la vagina per conservar la figa estreta per als marits i per als entrenadors personals, o això em deia la Reva. Jo havia pensat que lUpper East Side em mantindria a recer dels concursos de bellesa i les baralles de galls del cercle artístic en què havia «treballat» a Chelsea. Però viure a la part alta de la ciutat mhavia infectat amb el virus autòcton, al principi de traslladar-mhi. Havia intentat ser una daquelles dones rosses que feien marxa ràpida per lEsplanade en roba de licra, amb el dispositiu Bluetooth a lorella com una imbècil pomposa, parlant amb... qui? La Reva?
Els caps de setmana, al principi, em dedicava al que se suposava que es dedicaven les dones joves de Nova York com jo: manava a fer irrigacions colòniques, tractaments facials i reflexos als cabells, feia exercici en un gimnàs de preu desmesurat, mestava ajaguda al bany turc del gimnàs fins que deixava de veure-hi i sortia de nit amb sabates que em feien talls als peus i em provocaven ciàtica. De tant en tant, a la galeria coneixia homes interessants. Tenia històries duna nit a ratxes: ara sortia més, després menys. En afers amorosos no rutllava mai res. La Reva parlava sovint de «trobar una parella estable». Això sonava com una sentència de mort, per a mi.
Prefereixo estar sola abans que ser la prostituta resident dalgú vaig dir a la Reva.
I, tanmateix, una ànsia romàntica es manifestava de tant en tant amb en Trevor, un ex-xicot recurrent, el primer i lúnic que havia tingut. Jo només tenia divuit anys i feia el primer any de carrera quan el vaig conèixer en una festa de Halloween, en un àtic vora Battery Park. Hi vaig anar amb una dotzena de noies de la sororitat a la qual volia entrar. Com la majoria de les disfresses de Halloween, la meva era una excusa per córrer per la ciutat vestida com una puta. Hi vaig anar disfressada dagent Rizzoli, el personatge de la Whoopi Goldberg a Bellesa mortal. Com que a la primera escena de la pel·lícula treballa infiltrada fent veure que és una meuca, jo, per copiar-la, em vaig estarrufar els cabells, em vaig posar un vestit ajustat, sabates de taló, una jaqueta de lamé daurat i unes ulleres de sol blanques en forma dulls de gat. En Trevor anava dAndy Warhol: una perruca rossa i curteta, ulleres negres gruixudes i una camisa de ratlles ajustada. La meva primera impressió dell va ser que era un esperit lliure, intel·ligent, divertit. Va resultar ser completament equivocada. Ens en vam anar plegats de la festa i vam estar caminant durant hores, ens vam mentir mútuament sobre les nostres vides felices, vam menjar pizza a mitjanit, vam agafar el ferri de Staten Island danada i de tornada i vam veure sortir el sol. A la residència destudiants li vaig donar el meu número de telèfon. Quan per fi em va trucar, dues setmanes més tard, jo ja mhavia obsessionat amb ell. Em va tenir lligada amb una corretja llarga i ferma durant mesos: àpats cars, de tant en tant una òpera o un ballet. Em va desflorar en un refugi de muntanya de Vermont el dia de Sant Valentí. No va ser una experiència plaent, però, com que em feia lefecte que ell era més versat en sexe que jo, quan va rodolar cap al costat i va dir: «Ha estat fantàstic», mel vaig creure. Tenia trenta-tres anys, treballava al Fuji Bank del World Trade Center, portava vestits fets a mida, enviava cotxes a recollir-me a la residència, i després a la casa de la sororitat del segon curs, em portava a sopar i em demanava sense vergonya que li fes mamades al seient del darrere dels taxis que carregava al compte de lempresa. Jo magafava tot això com una prova de la seva vàlua masculina. Les meves «germanes» hi estaven totes dacord; en Trevor era «fi». I a mi madmirava que li agradés tant parlar de les seves emocions, una cosa que no havia vist fer mai a cap home. «Ma mare és una fumeta, ara; és per això que tinc aquesta tristesa tan profunda.» Viatjava sovint a Tòquio per feina i a San Francisco per visitar la seva germana bessona. Jo tenia la sospita que ella intentava dissuadir-lo de veures amb mi.