La doctora Tuttle em va dir que anés a veure-la lendemà a les nou del matí.
Tenia el despatx en un bloc de pisos del carrer 13, vora Union Square. La sala despera era una habitació fosca, amb plafons de fusta, plena de mobles victorians dimitació, joguines de gat, recipients amb flors seques aromàtiques, espelmes de color morat, corones de flors seques morades i piles de vells números del National Geographic. El lavabo estava atapeït de plantes i plomes de paó artificials. A la pica, al costat duna enorme pastilla de sabó esquerdada de color lila, hi havia un bol de fusta amb cacauets en una orella de mar. Allò em va deixar perplexa. Tots els seus articles de tocador els tenia amagats en una cistella de vímet a larmari sota la pica. Feia servir diverses pólvores antifúngiques, una crema de recepta amb cortisona, xampú, sabó i locions que feien olor despígol i de violeta. Pasta de dents de fonoll. El col·lutori bucal era de recepta. Quan el vaig provar, li vaig notar gust de mar.
La primera vegada que la vaig veure, la doctora Tuttle portava un collar ortopèdic descuma perquè havia tingut un «accident de taxi», i duia a coll un gat ratllat obès que em va presentar com «el meu fill gran». Em va indicar els minúsculs sobres grocs de la sala despera.
Quan entris, escriu el teu nom en un sobre i posa-hi el xec plegat a dins. Els pagaments van aquí va dir, donant uns copets a la capsa de fusta sobre lescriptori del seu despatx.
Era la mena de capsa que tenen a les esglésies per ficar-hi donacions a canvi despelmes. La chaise-longue de la consulta estava plena de pèls de gat, i en un costat shi amuntegaven tot de petites nines antigues amb la cara de porcellana esquerdada. A lescriptori hi havia barretes de cereals a mig menjar, tàpers apilats amb raïm i trossos de meló, un ordinador prehistòric i més números del National Geographic.
Quin motiu tha fet venir? va preguntar ella. Depressió?
Ja havia tret el bloc de receptes.
El meu pla era mentir. Mho havia rumiat molt. Li vaig dir que durant els darrers sis mesos mhavia costat dormir, i llavors em vaig queixar de desesperança i de nerviosisme en situacions socials. Però, mentre recitava el discurs que havia assajat, em vaig adonar que fins a cert punt allò era veritat. No era una insomne, però era infeliç. Lamentar-me davant la doctora Tuttle va ser estranyament alliberador.
Vull calmants, daixò nestic segura vaig dir amb franquesa. I vull alguna cosa que disminueixi la meva necessitat de companyia. Començo a estar desesperada vaig dir. Per acabar-ho dadobar, soc òrfena. Segur que tinc estrès posttraumàtic. La meva mare es va suïcidar.
Com? va preguntar la doctora Tuttle.
Es va obrir els canells vaig mentir.
Està bé saber-ho.
Tenia el cap pèl-roig tot estarrufat. El collar descuma que duia estava tacat amb el que semblava cafè i menjar, i li replegava la pell del coll cap a la barbeta. La seva cara recordava la dun gos de Sant Hubert, plegada i flàccida, amb els ulls enfonsats amagats rere unes ulleres molt petites, de muntura dacer i vidres de cul de got. No vaig acabar mai de veure bé els ulls de la doctora Tuttle. Sospito que els tenia esbatanats, negres i lluents, com els dun corb. El boli que feia servir era llarg i morat, i tenia una ploma morada a lextrem.
Tant el meu pare com la meva mare van morir mentre jo estudiava a la universitat vaig continuar jo. Fa pocs anys.
Va fer lefecte que ella mestudiava un moment, amb una expressió neutra i intensa. Llavors es va girar cap al bloc de receptes.
Soc molt bona amb les companyies dassegurances va dir en un to desapassionat. Sé com esquivar els seus tripijocs. Dorms en absolut?
Molt poc vaig dir jo.
Somies?
Només tinc malsons.
Ja mho pensava. El son és essencial. La majoria de la gent en necessita més de catorze hores o una cosa així. Lera moderna ens ha forçat a fer una vida antinatural. Obligacions, obligacions, obligacions. Vinga, vinga, vinga. Segurament treballes massa. Va escriure al bloc una estona. «Letícia» va dir la doctora Tuttle. Magrada més que «joia». A la consulta no magrada fer servir la paraula «felicitat». És dallò més paralitzant, la felicitat. Hauries de saber que soc una persona que aprecia les subtileses de lexperiència humana. Estar descansat és una condició indispensable, és clar. Saps què vol dir «letícia»? Ela, e, te, i, ce, i, a?
Sí. Com a La casa de la letícia vaig dir jo.
Una història trista va dir la doctora Tuttle.
No lhe llegida.
Val més que no ho facis.
He llegit Ledat de la innocència.
Ets instruïda, doncs.
Vaig estudiar a Columbia.
Està bé que jo ho sàpiga, però a tu no et servirà de gran cosa, en la teva condició. Leducació és directament proporcional a langoixa, com ja deus haver descobert, havent estudiat a Columbia. I la teva ingesta alimentària? És regular? Alguna restricció dietètica? Quan has entrat, he pensat en la Farrah Fawcett i la Faye Dunaway. Hi estàs emparentada? Deus estar uns deu quilos per sota de líndex de massa corporal ideal, no és així?
Em sembla que si pogués dormir tornaria a tenir gana vaig dir.
Era mentida. Ja dormia més de dotze hores, de vuit a vuit. Tenia lesperança que em donés unes pastilles que majudessin a dormir tot el cap de setmana seguit.
Sha demostrat que la meditació diària cura linsomni en les rates. No soc una persona religiosa, però podries intentar acudir a una església o una sinagoga per demanar consell sobre la pau interior. Els quàquers semblen gent sensata. Però vigila amb les sectes. No solen ser més que paranys per esclavitzar dones joves. Ets sexualment activa?
No gaire li vaig dir.
Vius a la vora dalguna planta nuclear? Dalguna instal·lació dalt voltatge?
Visc a lUpper East Side.
Agafes el metro?
En aquella època lagafava cada dia per anar a la feina.
Moltes malalties psíquiques es transmeten en espais públics tancats. Percebo que tens una ment molt porosa. Tens alguna afició?
Miro pel·lícules.
Aquesta és divertida.
Com van aconseguir que les rates meditessin? li vaig preguntar.
Has vist com crien en captivitat, els rosegadors? Els progenitors es mengen els petits. Bé, no els podem titllar de malvats. Ho fan per compassió. Pel bé de lespècie. Tens cap al·lèrgia?
A les maduixes.
Després dallò, la doctora Tuttle va deixar el boli a la taula i es va quedar amb la mirada perduda, absorta, pel que semblava en els seus pensaments.
Algunes rates va dir al cap duna estona probablement es mereixen que les titllin de malvades. Algunes rates concretes. Va tornar a agafar el boli, agitant-ne la ploma morada. Quan comencem a fer generalitzacions, cedim el dret de governar-nos a nosaltres mateixos. Espero que em segueixis. Les rates són molt lleials al planeta. Prova això va dir, donant-me un feix de receptes. No vagis a buscar tots els medicaments de cop. Els hem desglaonar per no despertar cap sospita. Es va aixecar rígidament, va obrir un armari de fusta ple de mostres i va deixar caure uns quants paquets de pastilles de mostra a lescriptori. Et donaré una bossa de paper perquè els portis discretament va dir. Ves a buscar el liti i lhaloperidol primer. Val més que comencis fort. Així, si més endavant hem de provar coses més extravagants, la teva companyia dassegurances no se nestranyarà.