Lúnic exercici intel·lectual a què es dedicava la mare era fer mots encreuats. Algunes nits sortia de la seva habitació per demanar pistes al pare.
No em diguis la resposta. Diguem només com sona la paraula deia.
Com a professor, el meu pare tenia traça a guiar la gent cap a les seves pròpies conclusions. Era desapassionat, sorrut, fins i tot una mica sarcàstic, de tant en tant. Jo mhi assemblava. La mare va dir una vegada que tots dos érem «llops de pedra». Però ella també tenia un halo fred. No crec que en fos conscient. Cap de nosaltres no era gaire afectuós. Mai no em van permetre tenir animals de companyia. Algun cop penso que un cadell de gos ho hauria pogut canviar tot. Els meus pares van morir primer lun i després laltre quan jo feia el penúltim curs de carrera: primer el pare, de càncer, i després la mare, de barrejar pastilles i alcohol, sis setmanes més tard.
Tot allò, la tragèdia del meu passat, em va tornar amb una gran vivesa a la memòria aquella nit que em vaig despertar al magatzem de Ducat per última vegada.
Eren les deu de la nit, i tothom se nhavia anat a casa. Vaig pujar les escales arrossegant els peus per anar a recollir les meves coses a la taula. No sentia ni tristesa ni nostàlgia, només repulsió per haver dilapidat tant de temps en esforços innecessaris quan hauria pogut estar dormint sense sentir res. Havia estat una ximple de creure que el fet de tenir una feina aportaria valor a la meva vida. A la sala de descans hi vaig trobar una bossa de paper i hi vaig ficar la meva tassa de cafè, el conjunt de roba de recanvi que havia guardat al calaix de lescriptori juntament amb uns quants parells de sabates de taló, mitges, uns sostenidors push-up, una mica de maquillatge i una reserva de cocaïna que no havia fet servir al llarg dun any. Vaig pensar de robar alguna cosa de la galeria; la foto den Larry Clark que la Natasha tenia penjada al despatx, o la guillotina. Em vaig decidir per una ampolla de xampany: un consol tebi i, per tant, adequat.
Vaig apagar tots els llums, vaig posar lalarma i vaig sortir. Era una nit fresca de principis destiu. Vaig encendre un cigarret i em vaig quedar dreta davant la galeria. Els làsers no estaven encesos, però a través del vidre veia lalt caniche blanc que mirava cap a la vorera. Ensenyava les dents, un ullal dor li centellejava a la claror del fanal. Un llaç de vellut vermell li cenyia el pentinat bombat. Tot duna em va aflorar un sentiment a dins. Vaig intentar esmorteir-lo, però sem va arraulir a les entranyes.
Els animals només embruten. No vull haver-me de treure pèls de gos de les dents cada dos per tres vaig recordar que havia dit la mare.
Ni un carpí?
Per què? Només per veure com neda amunt i avall i es mor?
Potser va ser aquell record el que va desencadenar lhemorràgia dadrenalina que em va empènyer a tornar a entrar a la galeria. Vaig estirar uns quants Kleenex de la capsa de la que havia estat la meva taula, vaig prémer linterruptor per encendre els làsers i em vaig quedar plantada entre el labrador negre i el teckel adormit. Llavors em vaig abaixar els pantalons, em vaig posar a la gatzoneta i em vaig cagar a terra. Em vaig eixugar, vaig caminar tota engavanyada per la sala amb els pantalons als turmells i vaig entaforar el Kleenex brut de merda a la boca daquell caniche malparit. Vaig tenir la sensació que havia pres venjança. Va ser el meu autèntic comiat. Vaig sortir dallà, vaig agafar un taxi fins a casa i aquella nit em vaig beure tota lampolla de xampany i em vaig quedar adormida al sofà mirant La lladregota. La Whoopi Goldberg era un motiu per continuar viva, almenys.
Lendemà vaig presentar la documentació per a la prestació datur, cosa que devia molestar la Natasha. Però no em va trucar mai. Vaig demanar a la bugaderia que vinguessin a recollir la roba bruta un cop a la setmana i vaig domiciliar tots els rebuts dels serveis, vaig comprar una àmplia selecció de cintes de vídeo de segona mà a la botiga benèfica del Consell de Dones Jueves de la Segona Avinguda, i aviat engolia pastilles com si no hi hagués demà i dormia tot el dia i tota la nit, amb pauses de dues o tres hores entre dormides. Això estava bé, em deia jo. Finalment em dedicava a alguna cosa que realment importava. Em feia lefecte que el son era productiu. Shi resolia quelcom. Tenia la certesa i aquella era, potser, lúnica certesa que tenia llavors que, quan hagués dormit prou, estaria bé. Em renovaria, renaixeria. Seria una persona completament nova, totes i cadascuna de les meves cèl·lules shaurien regenerat prou vegades perquè les velles no fossin més que un record distant i tèrbol. La meva vida passada seria un simple somni, i jo podria tornar a començar sense recança, envalentida per la joia i la serenitat que hauria acumulat durant el meu any de repòs i relaxació.
_______________
1. Es refereix al cas judicial en què el Tribunal Suprem dels Estats Units va dictaminar que una dona tenia dret a posar fi a un embaràs no desitjat amb privacitat i sense restriccions excessives per part de lestat, tot i que, a la vegada, plantejava certes limitacions segons el trimestre de lembaràs en què es trobés. La decisió judicial daquest tribunal tenia precedència respecte a les lleis estatals, i va ser el pas decisiu per a la despenalització de lavortament als EUA. (Totes les notes són de la traductora.)