Quan ve gent, tu dones una impressió en nom meu. Saps que la setmana passada va venir lArthur Schilling? Macaba de trucar.
Es pensava que anava drogada, nestic segura.
Qui?
Per Déu, estudiat la llista. Estudiat les fotos de tothom va dir ella. On és lalbarà de lEarl?
Etcètera, etcètera...
Aquella primavera, la galeria havia dexhibir la primera exposició individual den Ping Xi, Bub-bub-upa, i la Natasha sindignava amb cada petita cosa. Segurament mhauria fet fora abans si no hagués estat tan enfeinada.
Jo intentava fingir interès i dissimular lhorror sempre que la Natasha parlava de les «peces canines» den Ping Xi. El noi havia dissecat un conjunt de gossos de pura raça: un caniche, un Pomerània, un terrier escocès. Un labrador negre, un teckel. Fins i tot hi havia un petit cadell de husky siberià. Hi havia estat treballant molt de temps. La Natasha i ell shavien fet amics després que els seus quadres de semen shaguessin venut dallò més bé.
Mentre preparaven la instal·lació, vaig sentir que un dels becaris xiuxiuejava amb lelectricista.
Corre el rumor que lartista compra els gossos quan són cadells, els cria i després els mata quan tenen la mida que vol. Els tanca en un congelador industrial, perquè és la manera més compassiva de practicar-los leutanàsia sense malmetre laspecte de lanimal. Quan es descongelen, els pot posar en la posició que més li agradi.
Per què no els enverina, o els trenca lespinada?
Jo tenia la sensació que el rumor era cert.
Quan els gossos van estar col·locats, els cables connectats i tots els allargadors endollats, la Natasha va apagar els llums i va encendre els gossos un per un. Uns làsers vermells els sortien dels ulls. Vaig acariciar el labrador negre mentre els treballadors escombraven el pèl que havia caigut dels animals. Tenia la cara sedosa i freda.
Sisplau, no els toquis va dir tot duna en Ping Xi en la foscor.
La Natasha el va agafar de bracet, dient-li tota entusiasmada que estava preparada per a la indignació de PETA, una o dues protestes i un article dopinió al New York Times que seria una publicitat inestimable. En Ping Xi va assentir amb un posat inexpressiu.
El dia de la inauguració vaig trucar dient que estava malalta. A la Natasha no va semblar importar-li. Va fer que em substituís a la taula de lentrada lAngelika, que era una gòtica anorèctica que cursava lúltim any a lNYU. Lexposició va ser un «èxit brutal», segons un crític. «Cruelment divertida.» Un altre va dir que en Ping Xi «suposava el final del sagrat en lart. Heus aquí un marrec consentit que pren el pèl a lestablishment. Hi ha qui el proclama el nou Marcel Duchamp. Tanmateix, és digne de lescàndol?».
No sé per què no vaig deixar la feina. No necessitava els diners. Va ser un alleujament quan per fi, al juny, la Natasha va trucar des de Suïssa per fer-me fora. Pel que semblava, jo lhavia espifiada amb un enviament de material de premsa per a Art Basel.
Per curiositat, què és el que et prens? va voler saber ella.
Només he estat molt cansada.
És un problema mèdic?
No vaig dir. Hauria pogut mentir. Li hauria pogut dir que tenia mononucleosi o algun trastorn del son. Càncer, potser. A tothom li sortia càncer. Però defensar-me era inútil. No tenia cap bon motiu per intentar conservar la feina. Macomiades?
Magradaria molt que et quedessis fins que jo torni i aprofitis aquest temps per ensenyar a lAngelika el que ha de fer, el sistema darxiu, el que sigui que has estat fent a lordinador, si és que hi has fet res.
Vaig penjar el telèfon, em vaig prendre un grapat de benadryls, vaig baixar al magatzem i em vaig quedar adormida.
Oh, dormir. No hi havia hagut mai cap altra cosa que em procurés tant de plaer, tanta llibertat, la capacitat de sentir, mourem, pensar i imaginar a recer de les penes de la meva consciència. No tenia pas narcolèpsia; no madormia mai sense voler-ho. Era més aviat una somne. Una somnòfila. Sempre mhavia agradat molt dormir. Era una cosa que la mare i jo gaudíem fent plegades, quan era petita. Ella no era de la mena de mare que seu al costat del fill per veure com dibuixa, que li llegeix llibres, juga amb ell, el porta a passejar pel parc o li fa brownies. Quan ens portàvem millor era quan dormíem.
Quan jo feia tercer de primària, a causa dalgun conflicte no revelat amb el meu pare, ella em va permetre que dormís al llit de matrimoni perquè, segons deia, li resultava més fàcil despertar-me als matins si no havia de llevar-se i travessar el passadís. Aquell any vaig acumular trenta-set notes de retard i vint-i-quatre absències. Trenta-set vegades, la mare i jo ens havíem despertat alhora, lleganyoses i exhaustes a les set del matí, i havíem intentat llevar-nos, però ens havíem deixat caure de nou al llit i havíem continuat dormint mentre els dibuixos pampalluguejaven al petit televisor de la seva tauleta de nit. Ens despertàvem unes quantes hores més tard les cortines tancades, uns quants coixins naufragats a laspra catifa beix, ens vestíem a correcuita i entràvem precipitadament al cotxe. La recordo mantenint-se un ull obert amb una mà i conduint amb laltra. Mhe preguntat sovint què era el que es prenia ella aquell any, i si me nhavia estat donant una mica. Vint-i-quatre vegades vam continuar dormint sense sentir el despertador, ens vam llevar en algun moment de la tarda i vam deixar completament de banda la idea de lescola. Jo menjava cereals i em passava tot el dia llegint o mirant la tele. La mare fumava cigarrets, parlava per telèfon, defugia la dona de fer feines, senduia una ampolla de vi al lavabo gran i prenia un bany escumós llegint un llibre de Danielle Steel o un número de Better Homes & Gardens.
Aquell any, el meu pare va dormir al sofà de la sala destar. Recordo les seves ulleres gruixudes sobre la tauleta raconera de roure, els vidres greixosos que ampliaven les venes fosques de la fusta. Sense les ulleres posades amb prou feines el reconeixia. Tenia un aspecte força insuls: cabells castanys cada vegada més escassos, galtes que safluixaven, una única arruga de preocupació ben fonda al front. Aquella arruga el feia semblar constantment desconcertat, si bé de manera passiva, com un home atrapat rere els seus propis ulls. Era més o menys insignificant, pensava jo, un estrany que passava de puntetes per la seva vida domèstica amb dues dones estranyes a qui no tenia lesperança dentendre mai. Cada nit deixava caure una pastilla dantiàcid efervescent en un got daigua. Jo mestava allà mentre es dissolia. Recordo com nescoltava el so sibilant mentre ell treia els coixins del sofà en silenci i els apilava en un racó, el seu pijama trist, apagat, que arrossegava per terra. Potser va ser llavors que li va començar el càncer, unes quantes cèl·lules estranyes formades durant una nit de dormir malament a la sala destar.
El pare no era ni un aliat ni un confident, però a mi em semblava il·lògic que aquell home laboriós quedés desterrat al sofà mentre la mandrosa de la meva mare disposava de lenorme llit de matrimoni. Allò em feia estar ressentida amb ella, però la mare semblava immune al sentiment de culpa i a la vergonya. Crec que se sortia tant amb la seva perquè era molt bonica. Tenia laspecte que hauria tingut la Lee Miller si la Lee Miller hagués estat una borratxa destar per casa. Suposo que culpava el meu pare darruïnar-li la vida; shavia quedat embarassada i havia deixat la universitat per casar-se amb ell. No estava obligada a fer-ho, per descomptat. Jo vaig néixer lagost de 1973, set mesos després de Roe contra Wade.1 La seva família era un exemple de la versió de casa bona dels alcohòlics de lEsglésia Baptista del Sud marxants de llenya del Mississipí per una banda, empresaris del petroli de Louisiana per laltra; si no hagués estat així, suposo que mhauria avortat. El pare tenia dotze anys més que la mare. Quan es van casar, ella acabava de fer dinou anys i ja estava de quatre mesos. Vaig lligar caps així que vaig ser capaç de fer el càlcul. Estries, pell flàccida, i unes cicatrius a través del ventre que, segons ella, feien pensar que «un os rentador lhavia esbudellada»; ho deia mirant-me amb fúria, com si jo mhagués cargolat el cordó umbilical al coll expressament. Potser ho vaig fer. «Quan em van obrir la panxa i ten van treure, estaves blava. Després del suplici que havia passat, les conseqüències, ton pare, resulta que la criatura va i es mor? És com deixar caure el pastís que acabes de treure del forn a terra.»